OSTATGES -atònits- de la 3a GUERRA MUNDIAL
He dubtat sobre si havia de posar un interrogant al títol o mantenir-lo en clau afirmativa. Però ho faig així perquè l’escenari d’ara ha esdevingut -ho avalen els fets- una autèntica guerra d’abast global, ni que sigui en un format diferent als dels dos conflictes mundials del segle XX.
Els atemptats d’aquests dies a París ens aboquen a una situació molt complexa, amb múltiples branques i també evidents contradiccions. Des de la perversitat de l’Estat Islàmic fins a un tràfic d’armes que, orientat pels jocs d’interessos, més d’un Estat convencional no pot, o no vol, aturar. Des de la tensió entre les llibertats –liberté, égalité, fraternité– i la necessitat de la seguretat, que pot dur fàcilment a limitar-les.
Des dels estralls que ha provocat la crisi econòmica, fins a la marginació de diversos col·lectius, de diferents orígens, creences i mentalitats. Des d’un planeta amb tantes potencialitats tecnològiques però frenat encara pels conflictes més primaris. Des d’una Europa regida, entre d’altres factors, pel món obert que representa l’espai Schengen, fins a la manca de solidaritat amb allaus de refugiats que volen escapar-se de la barbàrie i troben sovint incomprensió, si no directament odi…
¡Que innocents vam ser els qui, com jo mateix, vam creure que el món, quan va caure el mur de Berlín, respiraria molt millor! Ens vam despertar aviat, perquè allò va durar quatre dies, i els múltiples conflictes i problemes que van venir després no ens han deixat alimentar el somni…
Tot plegat és com un macabre joc de dòmino. I és que ara es diu que a l’origen de la creació de l’ISIS hi ha el gran error de la guerra de l’Iraq i, abans, l’impuls als talibans per part dels EUA per a contribuir a la caiguda de l’antiga URSS. Segurament tot això és cert, però anteriorment ja havien caigut altres fitxes que arrossegaven aquestes. Així ha estat, habitualment, la Història, i ara som ostatges -atònits- d’un dels seus nous tombants…
Quan es va produir a començaments d’aquest any, també a la capital francesa, l’atemptat contra Charlie Hebdo, vaig fer algunes consideracions en les quals crec que, malauradament, em puc refermar http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=268271.
I complementar-les amb anàlisis com la que ens ofereix, per exemple, el professor Antoni Segura -un dels nostres grans especialistes en el Pròxim Orient– en l’article Una guerra amb tres fronts oberts http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/915032-una-guerra-amb-tres-fronts-oberts.html.
Referents com, entre molts d’altres, Pau Casals i el seu combat a favor de la pau esdevenen gairebé llegendaris. Ens van arribar al cor en aquella guerra freda en el marc de la qual molts de nosaltres vam néixer. Avui torna a ser, malauradament, massa calenta…
Per això hem de continuar tenint, malgrat tot, el coratge d’imaginar-nos un món millor i més just i pacífic. És el que feia un altre gran enyorat, John Lennon, en la seva mítica cançó https://youtu.be/XLgYAHHkPFs.
Sí, també ens en sortirem, d’aquesta 3a Guerra Mundial. Però qui sap quan durarà la treva fins a la Quarta si no és que, a la fi, n’hem après. I ja seria hora…
Estic d’acord amb tu, és la guerra. I no podem opinar gaire… no en sabem gairebé res. No volen que se sàpiga, que es comenti, que s’investigui. No tenim gaire accés a la informació, però la poca que sembla que tenim (suposant que sigui certa) ens fa preguntar-nos quatre cosetes: qui subministra armament i explosius als països de la gihad? Qui va bombardejar Síria fa un parell de mesos? A quins països fabricants i exportadors d’armament interessa aquesta o qualsevol altra guerra?… i anant una mica més enrere: per què es va bombardejar Iraq? Quins interessos hi havia al darrere? I Afganistan?
No defenso pas, només faltaria, ningú en aquesta guerra. Però em dolen els morts d’una banda i de l’altra. Ni uns són els bons, ni els altres els dolents. Sovint es juga amb la seva ingenuïtat… i no vull dir pas que els musulmans siguin tots uns ingenus, com tampoc són tots jihadistes, ni molt menys tots terroristes. Però les provocacions tenen conseqüències i això sembla que el món occidental no ho vol entendre o no ho pot aprendre. Ells lluiten cada dia contra la fam, les malalties, la manca de futur… I a sobre els van bombardejant, uns i altres; veuen morir els seus familiars i amics i no tenen ni hospitals ni mitjans. Malviuen en un país devastat i quan intenten fugir, Europa els tanca les fronteres i els retorna sense contemplacions. Avui ja, en alguns països, ni tant sols se’ls reconeix el dret internacional d’asil polític.
I és clar que fa la mateixa pena, impotència i ràbia que morin uns joves que el divendres anaven a passar-s’ho bé a una sala de festes! Oi tant que si! Tan cruel és una mort com l’altra. I en ambdós casos, els qui ho paguen amb la seva vida ni han decidit ni volen aquesta guerra. Ni la vol la seva família, ni els seus amics… Qui la vol? Qui hi guanya més que ningú? Els fabricants i venedors d’armament i els grans bancs que aposten per aquestes “inversions”. Invertir en aparells de matar. Quin món més bèstia! Ho sento… tot aquest panorama no em deixa ser optimista. Tristesa, dolor i ràbia.
Certament, tristesa, dolor i ràbia. En un món farcit de contradiccions, algunes molt bèsties. Sovint penso que hi ha gent que cada es lleva per a fer la punyeta -econòmica psicològica, sanguinària…- als altres. Vull creure que són minoria. Però són unes minories -i els seus jocs de poders- massa sorolloses, massa poderoses, massa brutals…
Si, massa poderoses… I aplicar la teoria de Gandhi de combatre la violència amb la no-violència és molt difícil. Sobretot quan qui mata ho fa sense cap escrúpol i fins i tot sense cap respecte envers la seva pròpia vida…
També de Gandhi: ” Més que no pas els actes dels qui són dolents, és horrorosa la indiferència d’aquells que són bons”.
Voldria ser Gandhi per a tenir la capacitat de discernir quina de les dues coses és més horrorosa. Però, com que no arribo a tant, considero que la indiferència davant la barbàrie és un Mal cert, però no el Mal absolut.