A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

MÓN ÀRAB: “Cherchez la femme!”

General

El que passa darrerament al món àrab -primer a Tunísia, després a Egipte i ja veiem que continuarà…- és el signe d’un segle XXI que va començar fa 11 anys i no para -ni pararà- de donar-nos sorpreses. Wikileaks, si no el fan petar abans del compte, és lògic que continuï trobant molta merda sota l’estora per anar-la escampant.  

Potser sí que a alguns dels països sota el signe de la Mitja Lluna s’hi està gestant algun tipus de revolució política, i ja m’està bé. Però jo la voldria, a més a més, social, com suposo que també vosaltres. I és que, si heu vist les impactants imatges televisives, us heu fixat que les dones no formen gairebé -o ben poc- part del paisatge? 

No cal parlar només del burka, doncs, ni viatjar a l’Afganistan. N’hi ha prou de sentir la brisa, una mica o molt enrarida, d’alguns racons de la Mediterrània…
Han estat i encara són fortes, les imatges d’aquestes darreres setmanes. A Tunísia -país que vaig visitar l’any 1983, i del qual tinc un grat record com el tinc de Turquia (1986)-, a Egipte -que m’agradaria conèixer aviat, si pot ser-, ara a Algèria i també a d’altres estats que en diem àrabs per simplificar. Com Síria, per exemple, la terra del Cham on viatjaria, si només depengués del meu desig, ara mateix…

No és l’hora d’aprofundir, des d’una finestra blocaire, en una anàlisi com tantes de les que ja s’han fet als mitjans. Un intent de comprensió dels fets que, a dia d’avui, continuaria sent provisional, perquè encara no és clar de quin costat es decanta la balança. El que és evident és que els diversos pobles no viuen bé en un espai del món prou vast, a mig camí dels anhels de progrés i democràcia i de la temptació autoritària o integrista de les diverses elits, econòmiques, polítiques, religioses, militars…

Ara: ¿heu vist les ben poques dones -joves i no tant- que us heu trobat en aquestes revoltes no sempre alegres de la gent de la Mitja Lluna? Per Al·là que les tenen força amagades! Els carrers del Caire, o de Tunis -potser m’ha semblat que a Alger n’hi havia una mica més-…, són majoritàriament masculins.

I jo que no me n’alegro. Revolta, o millor revolució política, que no serà si no esdevé transformació social, amb tot el seguit d’implicacions que això comporta. La historiadora i egiptòloga valenciana Mara Castillo, en una entrevista recent a l’Avui, deia que “el 1996 al Caire no es veia cap dona tapada i ara gairebé no en veus cap que no hi vagi”. O sigui que… El burka afganès és un extrem, d’acord, però hi ha molts més amagatalls, visibles i invisibles…

Estic acabant de llegir Quatre assaigs històrics, interessant llibre publicat el 1997 d’un autor avui dia força desconegut, el jesuïta Isidre Burunat. Em va tocar fa uns anys en una tòmbola organitzada per l’escola de les meves filles. En aquest volum s’hi focalitzen la influència de Grècia i Roma en l’Antiguitat i l’evolució posterior del món -l’assaig d’abast més ampli-, aspectes del retaule medieval del segle XIII, les conseqüències de la Revolució Francesa i les seqüeles de la revolució marxista, a hores d’ara ja podem dir que fracassada, sembla que definitivament.

La qual cosa -tot i que la democràcia s’estén- no vol dir que el món sigui plenament de la ciutadania, ni molt menys. Els darrers esdeviments al nord d’Àfrica i a la part d’Àsia que s’hi relaciona fan veure que res més lluny d’aquella “fi de la història” que proclamà, amb precipitació, Francis Fukuyama. Si el pare Burunat hagués escrit el seu llibre d’aquí a unes quantes dècades -no sé en quin suport, exactament-, potser la revolta actual al món àrab hauria cridat la seva atenció.

Mentrestant, “cherchez la femme!”, a Egipte i als altres països. Perquè està molt bé sortir al carrer -i que els europeus, des de la nostra relativa comoditat, ens mostrem solidaris amb la gent que el pren o, com a Algèria, ho intenta. Però cal que determinades societats, més enllà de la revolta, experimentin transformacions reals que contribueixin a un món més lliure, just, equitatiu i paritari en tots els aspectes.

Veurem…  

  1. Avui Joan, no estic d’acord amb tu. He viscut enganxada a la “tele”, tant com he pogut, aquests 18 dies de lluita i revolució a Egipte i la meva percepció és que, justament, hi havia moltes dones i la majoria sense el mocador islàmic… i moltes vestides a la manera occidental. Hi havia una dona que explicava -sense vel al cap- que tenia els seus fills a la plaça Tahir i que patia per si els passava alguna cosa, però, alhora, n’estava molt orgullosa i creia que feien el que calia fer. Es va saltar el toc de queda per anar a reunir-se amb ells. Una altra dona (també “a cap descobert”) deia que havia portat menjar a tota la família durant els 18 dies i que estava cansada, però contenta d’haver ajudat així a la lluita. Tenint en compte l’estat de submissió de les dones en aquests països, ja és un pas endavant… També hi havia famílies senceres, amb els nens!.
    Jo crec, o vull creure, que han fet fora el dictador per poder viure en democràcia, drets i llibertats i que això comporta també la igualtat per a les dones, o almenys així ho manifestaven elles mateixes.
    No tindria sentit si no fos així… Cal tenir en compte també, que Egipte no és pas un dels pitjors ni dels més radicals del món islàmic; per tant, hi ha l’esperança que sàpiguen reconduir la situació i treure’n el màxim de profit possible, també a nivell social i lluitant contra el fanatisme religiós.
    Que Al·là ho vulgui (amèn).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.