A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

L’HELENA, cap a la UAB i el futur

General

No et coneixia de res, però cada matí, si em ve de gust, m’assec al teu davant després de transbordar al metro. No sé si ets dius realment Helena i, a més, a l’anunci et diuen Elena, però a mi m’agrada més amb H. Desapareixeràs d’aquí a uns dies, o unes setmanes, però la teva presència és una aposta pel coneixement i un estímul per la vida, i també pel vostre paper, el de les dones, en el futur millor que volem.    

Amb els teus cabells bruns, el gràcil joc de malucs i la simpatia i bones vibracions que desprèn la teva imatge, Helena, encomanes energia i aquest impuls intangible, però tan important, que en diuen ganes de viure. 

Em podries recordar un bolero (Regálame tus veinte años) que el meu admirat Moncho, amb la seva veu prodigiosa, interpreta al disc Sombras (1996) i que tracta de les relacions entre un home madur i una noia jove:

"Yo te daré/ todas mis vivencias,/ todo mi cariño,/ todo lo que sé./ Tú me darás,/ con tu carne joven/ a mi viejo cuerpo/ ansias para amar." 

Però ara no toca que em decanti pel cantó eròtic, i, a més, ni tu arribes als vint anys ni el meu cos, per sort encara per a mi, és tan vell.

L’anunci de la UAB, de la Universitat Autònoma el campus i les aules de la qual vaig trepitjar una part dels anys 70, és una aposta pel coneixement i, no cal dir, pel futur. Em sembla, doncs, ben escaient el teu protagonisme, ni que sigui per motius publicitaris. M’estan perfectes, doncs, aquests estudis de qualitat que et proposen, les pràctiques d’empresa i estades en universitats de tot el món -et conviden a París per començar, anem bé-, les experiències acadèmiques que també t’enriquiran com a persona…

"Comença el teu viatge!", és el lema que a tu, i a les companyes i els compays amb qui conviuràs, us vol motivar. I a mi, Helena, si penso també en la capacitació i el futur de les meves filles, continua semblant-me bé. Sé que el viatge pot tenir força entrebancs, i que pot comportar marrades, però confio que no siguin insalvables.

Em preocupa, és clar, que tenir un títol universitari no sigui una condemna més freqüent del que caldria, i més aviat il·lògica, a les perplexitats del mileurisme. No m’il·lusionen -cal que t’ho digui?- les previsibles conseqüències del canvi climàtic, que, sense ànim de ser catastrofistes, s’està veient que no són cap conya. I em fa por -perquè l’esclat de les bombes és incontrolable- aquesta tercera guerra mundial  de baixa intensitat que els grups terroristes i el comerç internacional d’armes estan desenvolupant, més enllà de les barroeries -sovint intolerables- dels ianquis i els seus aliats.

Ara penso igualment en les conegudes Palabras para Julia que formen part una mica de la memòria sentimental de la meva generació. El poema que José Agustín Goytisolo dedicà a la seva filla i que tan bé va difondre Paco Ibáñez (i, per cert, que a aquesta Julia -amb el seu cabell tan fosc i la seva veu greu-, sí que la vaig conèixer realment fa ja uns quants anys en un intensiu estiuenc d’anglès al British Council):

"La vida es bella ya verás,/ como a pesar de los pesares,/ tendrás amigos, tendrás amor,/ tendrás amigos…"

………………………………………………………………………

"Nunca te entregues ni te apartes/ junto al camino nunca digas/ no puedo más y aquí me quedo,/ y aquí me quedo…" 

En fi, Helena -sí, millor amb H-, les teves possibilitats són moltes, gairebé tantes com les incerteses. És clar que ara sí que hi ha, si més no, perspectives gairebé oceàniques de coneixement i de formació, d’intercanvi, de relació amb el món, des d’aquesta Catalunya i aquests Països Catalans d’identitat a voltes imprecisa i de sobirania no permesa. Moltes més possibilitats -però compte amb el cantó fosc- que no hi havia abans.

Voldria, això sí, que aquesta invitació universitària que et fa la UAB contribuís novament a què ningú qüestionés el vostre paper, el de les dones, en el futur millor que volem. Però això també continua comportant reptes. Per a vosaltres i, punt decisiu, per a nosaltres els homes, diguem-ho clarament.

Hola i adéu… perquè sé que no et veuré més d’aquí a poc. Per això et desitjo tota la sort. La d’aquest món… amb el teu somni.

   

  1. Joan, aquesta petita història que expliques de l’Elena amb H, te l’he d’agraïr com a dona, ja que t’impliques d’una manera humil davant les noves generacions, que estudien, que són dones i homes que, com tots i totes els que estem vius tenim un dia més per endavant. A les dones que ara som visibles i que volem que participem homes i dones en aquest món que anem construïm junts. Però encara tot està per fer i encara tot és possible. Gràcies.

    M’agrada el to del teu blog, fa ganes de conèixer el músic del que parles i aquestes aportacions teves a tot el que veus i com ho veus. Seguiré entrant al teu bloc, espero noves entrades!!!!!

    la montse

Respon a montse vives Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.