La NOVA CANÇÓ ja té una mostra… definitiva
Fins a finals d’octubre teniu temps de veure, al Museu d’Història de Catalunya, La Nova Cançó. La veu d’un poble. Una exposició que serà de les de referència d’aquesta temporada, perquè és musical, poètica, artística, social, sentimental, política… És tot això, i més.
La mostra conté un gran nombre de fotografies, portades de discos, cartells, manifestos, il·lustracions, pòsters, vídeos d’actuacions, audicions musicals i altres elements de referència a l’entorn dels nostres cantautors. El conjunt permet fer-se una idea molt precisa -definitiva, doncs, més enllà de com vagi evolucionant la música en català- del que ha estat un dels símbols més importants de la cultura i la societat dels Països Catalans durant el darrer mig segle.
Ah!, i, en aquest marc resplendent, atenció als ben triats recitals de les nits d’estiu a la terrassa del Museu. A partir de l’1 de juliol i fins al 10 de setembre.
La concessió, l’any 2007, de la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya al mític moviment Els Setze Jutges va significar el punt d’arrencada de l’homenatge col·lectiu que era degut a la Nova Cançó. Tot un corrent musical que va tenir els seus moments àlgids sobretot durant els anys 60 i 70 del segle passat, fins que li tocà pagar, en certa manera, un dels preus de la Transició en forma de marginalitat relativa. Durant un temps, si més no…
Contemplant al MHC els continguts d’aquesta mostra, sentint-nos immersos en tot el seu univers sonor i visual, no és que ens trobem una mica més joves -o una mica més vells, segons com es miri: és que sentim, plenament, els sons de la nostra vida; n’acariciem, intensament, els plecs de la pell. Ens retrobem en tantes i tantes d’aquestes cançons, de les seves lletres, de les seves músiques, dels seus afanys, del seu clam, de la seva bellesa possible i de la seva lluita, a voltes, impossible.
La Nova Cançó, en el seu moment, va ser una mena de revolta popular, social i nacional a través de la música, i també d’una llengua que volien proscrita. Vam saber dir “no”, i amb tota la força, encara que truquessin de matinada. Vam estirar l‘estaca amb molta determinació i tota la ràbia. Vam créixer amb tots aquests versos, aquestes melodies, aquests acords. Ara, cinquanta anys després, encara hem d’anar més lluny, precisament perquè som hereus d’un temps, d’un país… que serà el nostre.