“INDIGNATS”, les vostres raons cal matisar-les…
Benvolgudes i benvolguts: esteu indignats? Jo també, però a la meva manera. Teniu el dret -suposo que fins i tot el deure- d’expressar-vos, però encara millor si sabeu identificar correctament l’adversari o, si voleu, l’enemic. Que no són únicament els polítics, perquè la crisi -econòmica, política, cultural, ecològica… moral- és de fons, i molts pressumptes culpables no sempre passen per la garjola.
A la vista dels resultats de les darreres eleccions -alguns, prou lamentables-, no sembla que hagueu influït molt en les intencions -o no intencions- de vot. Hi ha qui diu que, en tot cas, hauríeu afavorit les opcions més conservadores i també les espanyolistes. No ho sé, perquè vull creure que el vostre combat -pacífic- se situa en un altre pla. I tanmateix…
La classe política té moltes mancances, d’acord, però no pot tenir la culpa de tot, perquè els polítics només són els gerents del sistema, no pas els seus amos…
Per Sant Jordi vaig adquirir -entre algun altre llibre- el ja famós Indigneu-vos!, del veterà diplomàtic i activista francoalemany Sthépane Hessel. Potser sabreu que es tracta d’un pamflet amable que, com que és tan prim, es llegeix en un tres i no res. Diu coses -la majoria- sensates i raonables, i, com que no està escrit en un to massa demagògic, més aviat et provoca reflexió que no pas indignació.
Això sí: el volumet en qüestió ha funcionat com una gran operació col·lectiva de màrqueting global. I, ves per on, a les portes d’unes eleccions municipals i parcialment autonòmiques al conjunt de l’Estat espanyol, alguns col·lectius n’han fet bandera. Crec que prou significativa, però valdrà encara més la pena si saben identificar correctament l’enemic.
Que no és únicament, a parer meu, la classe política, tot i que els seus figurants tinguin moltes mancances. Financers, accionistes de multinacionals, pirates i corsaris de tota mena, extorsionadors i xantagistes diversos i els alts executius d’aquests grans entorns que en diuen els mercats potser també ens en sabrien dir alguna cosa…
És clar que els polítics -que no tots són iguals- podrien fer més i millors actuacions de les que fan. Per començar, podrien no ser -més de dos, i de quatre- corruptes. Podrien, en força casos, gestionar millor i més ben assessorats. Podrien avenir-se a reformar la llei electoral. Podrien afavorir -a la majoria els interessa poc- les llistes obertes. Podrien renunciar a percebre privilegis abusius. Podrien intentar deixar-se condicionar menys per les categories de subjectes esmentades en el paràgraf anterior. I sobretot, els que són -o es diuen- progressistes i/o d’esquerres…
Indignats, sobre la vostra, en principi, justa causa, també s’han desfermat algunes especulacions interessants, com per exemple:
http://www.tribuna.cat/cronica/madrid/la-spanishrevolution-i-rosa-diez-20-05-2011.html
En tot cas, és ben curiós que hagueu convocat a Barcelona una mani per al 15 de juny, l’hagueu desconvocat després i la feu coincidir amb la del dia 19 a Madrid i d’altres punts de l’Estat… És que el nostre fet diferencial us importa un rave?
No ho sé, indignats, no vull jutjar-vos. Jo també tinc -o puc tenir- molts motius per a estar-ne, de rabiós. L’atur, la manca d’oportunitats per als més joves, el treball a precari, el preu dels habitatges, la destrucció ecològica del planeta, els estralls de les guerres, la violència de gènere… Tants i tants greuges.
Fins i tot pateixo en carn pròpia una mena de discriminació que no acabo de tenir clar si a vosaltres us preocupa prou: la possibilitat que el meu país -Catalunya, que jo voldria que arribés molt més enllà dels límits d’aquest Principat- esdevingui algun dia un estat independent dins la UE…
…per la via democràtica, és clar. La d’aquesta democràcia que tant blasmeu en nom d’una democràcia real o autèntica que jo també voldria veure assolida. Però amb regles clares i sense llenguatges populistes que puguin induir a la confusió.
M’interessa molt el tema i no puc estar-me d’opinar… tot i que, a hores d’ara, no veig quina sortida tindrà, quina forma trobaran (o trobarem entre tots) de vehicular tot aquest malestar, aquesta lluita, aquesta inversió de temps -i diners, perquè s’ho financien tot ells- i aquest desgast d’il·lusions i d’energies.
Ara ja comencen a estar cansats i l’acció policial, lamentable i descaradament manipuladora de divendres, que amb l’excusa de netejar van tombar els WC de la plaça Catalunya (llavors si que va caler netejar-la, abans no, ja estava neta) i va acabar com ja sabem, només va aconseguir fer-los més ferms en la seva convicció -ben legítima- que cal continuar lluitant perquè els polítics no han entès res.
I crec que és cert. No han entès el missatge. Tot i que -després d’haver-ne llegit uns quants a Pl. Catalunya i molts al Raval de Terrassa- personalment veig que hi ha molta dispersió. I això és el que els perd. Tothom protesta de tot i molts només es queixen del que els afecta directament (qui no té feina, qui no pot pagar la hipoteca, qui no troba un habitatge a preu raonable…), però d’altres realment lluiten per un món millor, per una democràcia “real” amb una llei electoral que afavoreixi els partits minoritaris i trenqui la dinàmica d’haver d’escollir sempre entre dos partits, un de molt dolent i un altre de dolent igual, però diferent en les “formes”. I algun cartell, realment et fa reflexionar i adonar-te que tots tenim molts motius per estar indignats: “La banca financia les campanyes. El govern rescata la banca”. Així és. Totalment d’acord. S’ajuden els uns als altres de manera que només van bé ells!. I això ho paguem entre tots. Tots, vull dir els de sempre: els treballadors, els que no som ni polítics, ni banca, ni empresaris.
La banca és rescatada i el primer que fa és tancar oficines, apujar-nos els costos de qualsevol petit servei, abaixar els interessos dels pocs estalvis que puguem tenir… i a més, amb tantes fusions, ha empitjorat molt el servei. No pots treure diners pel caixer automàtic perquè aquella oficina ja no pertany a la Caixa que tu coneixies “de tota la vida”… ja no pots parlar amb el “teu” delegat perquè ja no hi és, ni tan sols pots saber si l’han acomiadat o l’han enviat a l’oficina de València, on sembla que tot va molt bé i que el poble segueix votant un senyor que està implicat en diverses estafes, cosa que no té importància. Ni tan sols li fan tornar el robat, com no li han fet tornar al Sr. Millet… Això sí, la banca no té cap problema per poder pagar un desmesurat sou al Sr. Botín. I no ho dic per simplificar el tema, és el cas més flagrant del joc de despropòsits que anem veient cada dia…
Que per què, a sobre, el poble ha votat partits de dretes? Doncs no en tinc ni idea!. No puc entendre que tot aquest moviment, a qui tanta gent dona suport, no hagi servit per votar en consecuència. Potser és que els acampats estaven massa capficats escribint frases -unes més encertades que d’altres, perquè n’he vist algunes que no tenien cap sentit- i no van tenir temps d’anar a votar?. Potser és que el mateix desencís els ha portat a abstenir-se?.
És clar que algunes coses han de canviar urgentment, el que no sé veure és si això serà possible, si de tot aquest esforç en quedarà una millora o una manera diferent de governar… si el polític que ha tingut el suport del poble serà capaç de ser prou responsable com per no caure en la prepotència i la “barra” d’intentar insultar la seva intel·ligència dient que per netejar la plaça calia llençar tots els ordinadors, equips electrògens, material gràfic, equips de so… i fins i tot el menjar!. És humiliant i inhumà veure com llencen el menjar de la gent que protesta perquè no té feina, ni sou, ni un sostre on viure… Fa mal Sr. Puig, molt mal!. (No deu tenir sentiments aquest senyor?).
Si mirem al nostre entorn, llegim els diaris i estem mínimament infomats, cada vegada tenim més motius per estar INDIGNATS!.
Ah! i sembla raonable haver canviat la “mani” fent-la coincidir el 19 amb la de Madrid. Els Indignats de la Puerta del Sol també divendres es van solidaritzar amb nosaltres i van escriure pancartes de suport a Barcelona. També ho van fer els de Bilbao, Saragossa… es veu que allò que els polítics no són capaços d’aconseguir (una certa harmonia entre els pobles) el poble ho sap fer d’una manera espontània i natural… Certament, uns i altres, parlen llenguatges diferents: aquest és el secret.