INDEPENDENTISME difús post 28-N
¿Ha guanyat o ha perdut, l’impuls cap a la independència, en aquestes eleccions? Depèn. Si sumem estrictament els diputats obtinguts per Esquerra i Solidaritat, aniria de baixa. Però si pensem que força sectors de Convergència i alguns d’Unió aposten per una via sobiranista més desacomplexadament que en èpoques anteriors, la cosa canvia.
En tot cas, hi ha un independentisme difús que és notori en termes sociològics, però que políticament té més d’un repte, i el de la fragmentació no és menor. Veurem com es mouen les seves peces parlamentàries en aquesta nova etapa de la vida política nacional.
CiU ha guanyat les eleccions ben clarament. Ja s’esperava…
ERC s’ha estimbat. Es veia venir, però un càstig d’aquesta magnitud, no és massa?
SI ha aconseguit col·locar quatre diputats. L’efecte Laporta, doncs, també aplicat a la política, és important. Però Solidaritat no és només Jan Laporta, sinó la conjunció de més factors, humans i ideològics. I una manera nova de vertebrar una via democràtica radical vers la independència. Un impuls al qual, a partir d’ara, el Grup Godó -entre d’altres pressions, implícites i explícites- ja no hi podrà fer un buit tan descarat…
De tota manera, sense haver aconseguit grup parlamentari propi, no serà prou viable fer proclames independentistes a cada moment. Solidaritat haurà d’articular una nova estratègia que, sense deixar de ser radical, sigui prou atractiva per anar consolidant el projecte.
Ara mateix, no ha estat capaç d’arribar a un acord previ amb el Reagrupament. De tota manera, ja vaig veure aviat que el projecte de Joan Carretero –un polític honest- tenia mancances organitzatives i de lideratge. Però el pacte entre les dues formacions hagués permès aconseguir un diputat per Lleida i, doncs, un grup parlamentari de signe independentista al marge d’Esquerra. I alguns arriben a fixar els resultats del nou sobiranisme fins a 12 diputats si s’hagués seguit una estratègia aglutinadora, lliure de personalismes… Potser era demanar massa?
No vull entrar molt en la situació del partit encapçalat, a dia d’avui, per Joan Puigcercós. Si alguns dels seus errors semblen obvis, tinc clar que molts dels seus principis són un actiu per Catalunya i els valors de progrés. Confio que sabrà trobar una sortida a la situació actual que li permeti la remuntada. Segur que hi haurà d’haver recanvis: de tàctiques, d’estratègies, de persones… A darrera hora llegeixo que el de Ripoll -en un gest lògic- posa el seu càrrec a disposició del partit.
Quant a la nova Convergència, haurà de demostrar, precisament, que és nova. I que el pujolisme corresponia a una altra etapa en l’evolució del país, i això, el primer que ho sap és Jordi Pujol, un dirigent els mèrits del qual no cal ponderar aquí i ara.
Artur Mas i l’equip que formarà encaren molts reptes, i cal desitjar-los encert més enllà dels legítims ideals de cadascú. Satisfer les demandes de l’independentisme sociològic i gestionar les tensions -lògiques- entre Catalunya i Espanya en són dos. La crítica situació de l’economia -a nivell local i global- n’és un altre. Aquest observador de la política que procuro ser -i també ciutadà actiu quan pertoca- prendrà bona nota del que vagi venint…
Mentrestant, si els partits del Barça contra el Madrid són una metàfora de les relacions entre dos centres de poder asimètrics, la nova victòria històrica d’ahir hauria constituït una pallissa. Però no es tracta d’apallissar ningú, sinó únicament, dins Europa i el món, de ser nosaltres.