A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Gran desengany amb el NOU LABORISME

General

Si jo fos específicament anglès -no escocès, ni gal·lès- i progressista, us confesso que no sabria massa, en les pròximes eleccions del Regne Unit, a qui votar. Per descomptat, a hores d’ara no ho faria pel Labour Party, la formació majoritària del centresesquerra, alguns membres de la qual -començant per Tony Blair– sembla que s’hagin begut l’enteniment. En benefici de la butxaca, és clar.

I el pobre Gordon Brown, mentrestant, amb aquesta cara de sòmines… Entre d’altres aspectes a millorar, li convindria desmarcar-se clarament dels escàndols successius que hi ha a les files laboristes, el darrer dels quals protagonitzat per tres diputats i exministres blairistes, acusats de tràfic d’influències. Un d’ells -referent de corrupció barrut– diu que és com un “taxi lliure”, amb una tarifa per prestació de serveis de fins a 5.500 euros diaris.

Un nou desengany, en fi, pels qui encara creiem -innocents!- en el paper de les ideologies. De les idees, si més no.

Un altre escàndol -un més- sacseja el Partit Laborista britànic, a ben poques setmanes de les eleccions. Tres diputats i exministres de l’etapa Blair han estat suspesos de militància sota l’acusació de tràfic d’influències. Es veu que estaven disposats a fer servir els seus contactes i el pes que puguin tenir prop d’alts càrrecs del govern per tal de modificar lleis en benefici d’empreses a canvi, no cal dir, d’elevades sumes de diners.

Un dels implicats hauria arribat a afirmar que és com un “taxi lliure”, disposat a prestar els seus serveis. Tarifa: fins a 5.500 euros diaris. Digueu-me ingenu, però sóc encara dels qui crec que cobdícia i progressisme són, per definició, antitètics. I que està bé guanyar diners, però si és a partir del mèrit i mantenint una certa dignitat.

És clar que el cap de files d’aquestes presumptes pirates, Tony Blair, és el primer que dóna exemple. Pronuncia conferències a preu d’or i s’embutxacarà moltes i moltes lliures a partir de la publicació d’unes memòries en què, entre d’altres coses, intentarà justificar -no crec que ho aconsegueixi- totes les malifetes derivades del seu trist paper a la guerra de l’Iraq.

Trist paper, igualment, el d’un partit que volia reformar el capitalisme i del qual membres destacats despleguen les pràctiques del pitjor d’aquest sistema. Quan jo era jove governava el Regne Unit un primer ministre del Labour, Harold Wilson, que em sembla -no conec la seva trajectòria en detall- que era tota una altra cosa. Fins i tot es manifestà contrari a la guerra del Vietnam, actitud que no devia plaure massa als nord-americans.

Però els temps han canviat, i la posició coneguda com a tercera via o Nou Laborisme de Blair -assumida després, amb matisos, per Brown– va significar un gir al centre que gairebé sembla, en més d’un aspecte, un viratge a la dreta poc o molt irreversible.

Insisteixo: els temps han canviat, i el món d’avui no és el mateix del de la segona part del segle XX. Però tot té un límit i ara mateix, en el marc britànic, les diferències dels laboristes amb els tories o conservadors -sort que encara hi ha els liberaldemocràtes!- no deuen ser, segurament, tan grans. (Nacionalistes escocesos i gal·lesos mereixerien, òbviament, un comentari a banda, però ja us avanço que sóc dels qui creu que ara mateix, en el marc europeu, la via escocesa pot ser molt positiva per a Catalunya)

En quaselvol cas, dóna una impressió patètica el fet que alguns, en comptes de fer política, sembla es dediquin, gairebé, a jugar a la ruleta. Després es diu que la gent passa, aquí i arreu. No crec que tots els polítics de diferents colors siguin el mateix, però, si no hi ha una regeneració generalitzada de la cosa pública a escala planetària, potser caldrà dir allò de: “L’últim, que apagui el llum”.  

Més enllà dels objectius personals de cada individu -polític o no-, s’ha de recuperar l’ètica com la garantia real de la convivència. I és que no tot s’hi val, i singularment si et dius d’esquerres, o progressista -si no ets un Berlusconi o un Jaume Matas qualsevol, vaja. I aspires a servir la gent, no a servirte’n.

I encara sort d’Obama: és una de les poques sorpreses positives del món mundial en aquest difícil, complex, globalitzat, costerut… segle XXI. 

  1. Si, Joan, tens raó… encara sort d’Obama. Però, tot i amb tot, se li podria retreure la manca d’ètica en acceptar el Nobel de la Pau quan encara no havia fet absolutament res per mereixe’l… i encara bo que aquests dies, amb el pacte de Praga, sembla que comenci a fer mèrits. Esperem que hi hagi una coherència i continuïtat en el tema… el desarmament és una bona manera de començar, però encara falta molt per fer.

    I si, caldria recuperar l’ètica, a tots els nivells. Recuperar-la o inventar-la perquè ja s’ha perdut del tot!. Com és possible que cada dia haguem d’aguantar l’insult a la nostra intel·ligència, la nostra sensibilitat i la nostra -diguem’ho així- ingenuïtat veient com van sortint a la llum nous escàndols d’estafes, pederàstia, assassinats entre nens de 13 anys… No em puc creure que haguem construït un món ple de monstres! cada vegada més joves, cada vegada més insolentment descarats en les seves conductes, cada vegada més cruels…
    Les estafes també són cada vegada més milionàries i els diners de tots (diners públics com en el cas Matas, Millet, Gürtel…) mai tornaran a les arques públiques?. I llavors l’Estat, “pobre”, no té diners… i ens ha d’apujar la benzina i el gas… i l’IVA. No anem bé.
    Com deia aquell del maig del 68: que parin el món, que jo vull baixar…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.