A la brasa i al caliu

Si jo fos específicament anglès -no escocès, ni gal·lès- i progressista, us confesso que no sabria massa, en les pròximes eleccions del Regne Unit, a qui votar. Per descomptat, a hores d’ara no ho faria pel Labour Party, la formació majoritària del centresesquerra, alguns membres de la qual -començant per Tony Blair– sembla que s’hagin begut l’enteniment. En benefici de la butxaca, és clar.

Un nou desengany, en fi, pels qui encara creiem -innocents!- en el paper de les ideologies. De les idees, si més no.

Un altre escàndol -un més- sacseja el Partit Laborista britànic, a ben poques setmanes de les eleccions. Tres diputats i exministres de l’etapa Blair han estat suspesos de militància sota l’acusació de tràfic d’influències. Es veu que estaven disposats a fer servir els seus contactes i el pes que puguin tenir prop d’alts càrrecs del govern per tal de modificar lleis en benefici d’empreses a canvi, no cal dir, d’elevades sumes de diners.

Un dels implicats hauria arribat a afirmar que és com un “taxi lliure”, disposat a prestar els seus serveis. Tarifa: fins a 5.500 euros diaris. Digueu-me ingenu, però sóc encara dels qui crec que cobdícia i progressisme són, per definició, antitètics. I que està bé guanyar diners, però si és a partir del mèrit i mantenint una certa dignitat.

És clar que el cap de files d’aquestes presumptes pirates, Tony Blair, és el primer que dóna exemple. Pronuncia conferències a preu d’or i s’embutxacarà moltes i moltes lliures a partir de la publicació d’unes memòries en què, entre d’altres coses, intentarà justificar -no crec que ho aconsegueixi- totes les malifetes derivades del seu trist paper a la guerra de l’Iraq.

Trist paper, igualment, el d’un partit que volia reformar el capitalisme i del qual membres destacats despleguen les pràctiques del pitjor d’aquest sistema. Quan jo era jove governava el Regne Unit un primer ministre del Labour, Harold Wilson, que em sembla -no conec la seva trajectòria en detall- que era tota una altra cosa. Fins i tot es manifestà contrari a la guerra del Vietnam, actitud que no devia plaure massa als nord-americans.

Però els temps han canviat, i la posició coneguda com a tercera via o Nou Laborisme de Blair -assumida després, amb matisos, per Brown– va significar un gir al centre que gairebé sembla, en més d’un aspecte, un viratge a la dreta poc o molt irreversible.

Insisteixo: els temps han canviat, i el món d’avui no és el mateix del de la segona part del segle XX. Però tot té un límit i ara mateix, en el marc britànic, les diferències dels laboristes amb els tories o conservadors -sort que encara hi ha els liberaldemocràtes!- no deuen ser, segurament, tan grans. (Nacionalistes escocesos i gal·lesos mereixerien, òbviament, un comentari a banda, però ja us avanço que sóc dels qui creu que ara mateix, en el marc europeu, la via escocesa pot ser molt positiva per a Catalunya)

En quaselvol cas, dóna una impressió patètica el fet que alguns, en comptes de fer política, sembla es dediquin, gairebé, a jugar a la ruleta. Després es diu que la gent passa, aquí i arreu. No crec que tots els polítics de diferents colors siguin el mateix, però, si no hi ha una regeneració generalitzada de la cosa pública a escala planetària, potser caldrà dir allò de: “L’últim, que apagui el llum”.  

Més enllà dels objectius personals de cada individu -polític o no-, s’ha de recuperar l’ètica com la garantia real de la convivència. I és que no tot s’hi val, i singularment si et dius d’esquerres, o progressista -si no ets un Berlusconi o un Jaume Matas qualsevol, vaja. I aspires a servir la gent, no a servirte’n.

I encara sort d’Obama: és una de les poques sorpreses positives del món mundial en aquest difícil, complex, globalitzat, costerut… segle XXI.