El SEGLE XX al cor
Considero el segle XX com el meu segle. És el període en què totes les constants vitals, socials i emocionals se’m van posar en marxa, i això no vol dir que em desplagui del tot el XXI, perquè el futur està per escriure…
Ara he viatjat al cor d’aquell segle de la mà d’un periodista rellevant, l’enyorat Joaquín Soler Serrano. Quan es va morir, a les acaballes de l’estiu, em vaig proposar d’homenatjar-lo mitjançant una de les millors maneres possibles: llegint el llibre A fondo. De la A a la Z, transcripció de 20 de les seves reconegudes entrevistes televisives que, en el seu moment, van marcar època.
Són personatges de primer nivell que ens donen el pols del seu segle. Abans d’esmentar-los, us adjunto [http://www.youtube.com/v/k24ecC5atfg?fs=1&hl=es_ESun] un breu fragment d’una de les entrevistes que no surten, precisament, en el volum esmentat, la dedicada a Jorge Luis Borges. Amb una intervenció que qualifico, literalment, d’al·lucinant…
Són encara excessius els llibres no llegits que tinc per casa, i per això -entre d’altres raons, també la de l’espai- n’entren ara molts menys que abans. Un d’ells era A fondo, per exemple. Però la mort de Joaquín Soler Serrano el 7 de setembre -malalt d’Alzheimer, als 91 anys- constituïa un motiu més que oportú per a abordar-lo. La qual cosa també ha estat, doncs, un petit homenatge a un dels mestres del periodisme radiofònic i televisiu del nostre segle XX.
Em refereixo, com veureu, a un referent de prestigi. Per moltes iniciatives pioneres en l’àmbit de la comunicació, entre les quals, singularment, les famoses entrevistes de Televisió Espanyola, emeses entre els anys 1976 i el 1981. També cal destacar, des de Ràdio Barcelona, l’èxit obtingut en la seva crida per pal·liar els efectes de les tràgiques riuades de l’any 1962 al Vallès Occidental. Al meu Vallès, en definitiva.
Aquest llibre, editat el 1981 per Plaza & Janés, conté les transcripcions d’una vintena de converses amb figures de primer nivell, ja mortes en la seva majoria: L’escriptor brasiler Jorge Amado, el cardiòleg sudafricà Christiaan Barnard, l’oftalmòleg espanyol Ramón Castroviejo, l’escriptor -també espanyol i característicament castellà- Miguel Delibes-, un altre literat -català, en aquest cas- com Salvador Espriu, el director i actor de cinema mexicà Emilio “Indio” Fernández, el dramaturg andalús Antonio Gala, l’autor teatral romanès Eugène Ionesco, la jurista i política de la II República Victoria Kent, el periodista i novel·lista francès Dominique Lapierre, el periodista italià Indro Montanelli…
Continuem. La xilena Matilde Neruda -dona de Pablo-, el bioquímic asturià -i Premi Nobel- Severo Ochoa, el filòsof català d’origen hindú Salvador Pániker, el pianista jueu-polonès Arthur Rubinstein, el periodista i polític francès Jean-Jacques Servan-Schreiber, el cirurgià nostrat i internacional Josep Trueta, l’escriptor i polític veneçolà Arturo Uslar Pietri, un aleshores encara jove literat peruà -i flamant Premi Nobel- dit Mario Vargas Llosa i el cineasta i director teatral italià Franco Zeffirelli.
Uuuuffff!!!! La llista és realment impressionant, i per això -i perquè no era fàcil triar- us he obligat a empassar-vos-la sencera… Alguns noms, en funció de les vostres edats, us sonaran més que d’altres, però ja sabeu que avui dia, googlejant, es fan miracles. En tot cas, són referents -aquests, i molts més (fins a 400, Borges inclòs) que Soler Serrano entrevistà durant la Transició i els primers anys de la democràcia espanyola per a l’única tele oficial de l’època- que marquen tot un temps.
I ja vaig dir [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/111912/] ] que considero el segle XX com el meu segle, sense desdir-me del XXI, en el qual, com abans, s’hi continuen donant moltes situacions lamentables des del punt de vista col·lectiu -i el patètic cas del Sàhara Occidental, malauradament, no serà l’última.
J. Soler Serrano, que ha estat un professional caracteritzat pel sentit cívic, el tracte exquisit i una vasta cultura, partia habitualment d’una documentació sòlida i no assetjava mai l’entrevistat. No era un periodista agressiu, doncs, i sabia crear el clima adient per tal que el personatge s’esplaiés. És un model d’entrevista possible, i en el fons -ho dic, també, per la meva pròpia pràctica professional- crec que el més valuós. Tot i que, en el cas del murcià, potser amb unes quantes preguntes un pèl més incisives els resultats del seu treball assolirien el cim.
El segle XX i la seva circumstància, que duré sempre al cor. Una època viscuda intensament des d’aquest país, tot un món… Ara, només se m’acut d’acabar aquest post amb els tan coneguts -i ultrautilitzats- versos de Miquel Martí i Pol: “Que tot està per fer i tot és possible.”