El jazz “mediterrani” de MANEL CAMP
El manresà Manel Camp és un dels referents del jazz i la música creativa a Catalunya. Reconegut pianista i compositor, figura a la nostra vida musical i cultural des que, fa quatre dècades, va ser uns dels creadors -un altre era Santi Arisa- del grup Fusioon. Seduït per la llibertat del llenguatge jazzístic, la seva trajectòria s’ha orientat per camins musicals polièdrics, inclosa la dedicació pedagògica.
Conseller del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, Camp ha donat a conèixer recentment, amb el seu quartet de jazz, Tangram, un treball que esdevé una nova mostra de la seva versatilitat i també una contribució reeixida a la sonoritat mediterrània.
En aquest nou disc de Manel Camp Quartet hi trobem 7 -ja sabeu, número màgic- temes originals impregnats del personal llenguatge jazzístic que Camp ens posa a l’abast. Són temes que reflecteixen un món musical propi inspirat, ara, en l’univers del tangram. En aquest joc xinès, set peces geomètriques es combinen de totes les formes possibles per a fer-ne una de nova que és diferent de les parts. De la mateixa manera, de la combinació de les set notes de l’escala musical en provenen les diverses sonoritats màgiques que tant ens fan gaudir.
La trompeta i el flugelhorn de Matthew Simon, la bateria de Lluís Ribalta, el contrabaix d’Horacio Fumero i el piano que toca, òbviament, Manel Camp són els actius que donen ple sentit a tot aquest trencaclosques. Com va dir el Manel en una entrevista recent [http://www.avui.cat/noticia/article/-/19-cultura/327782-en-musica-es-c], “la geometria, l’arquitectura, són les que fan que una composició s’aguanti, ja que els fonaments -la melodia, l’harmonia- hen d’estar ben combinats per tal de mantenir l’obra ben dreta”.
Així com haureu notat prou que el gènere musical que més sovintejo és la cançó d’autor, de fet m’agraden sons de ben distinta mena. És lògic, doncs, que Manel Camp [http://www.manelcamp.cat]
sigui, en l’àmbit de la música creativa, un dels meus artistes catalans preferits. Per la seva tan valuosa contribució a la Cançó (1) i també (2) per la meva devoció proverbial pel món del piano [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/119108].
En el cas del jazz -aquesta seria, ara, la peça núm. 3 d’un particular tangram-, vaig tenir prou ocasions, de ben jove, d’apropar-m’hi mitjançant la mítica Jazz Cava de Terrassa (la primera). No les vaig saber aprofitar, suposo que per dissort meva. Aleshores no comprenia -com ho he anat fent després- que el jazz suposa, sobretot, el sentit més genuí de la llibertat aplicat sostingudament a la música…
Ara m’agrada, no ben bé tot el jazz, sinó músiques diverses vinculades al llenguatge jazzístic. Manel Camp, entre nosaltres, n’és un dels màxims exponents, i Tangram, un treball de maduresa que paga la pena d’escoltar. En un ambient relaxat, potser darrere dels vidres de la finestra tot contemplant una tarda plujosa d’hivern… per tal que el piano i la trompeta, singularment, ens amarin els ossos.
Tal com em va dir el Manel en l’entrevista que l’any 2003 vaig fer-li per a El Temps, el jazz que és capaç d’oferir-nos “crec que té uns colors mediterranis”. En el sentit que “resulta inevitable pensar que hi ha un tipus de música creada a casa nostra que té una llum, una claror, una harmonia i sobretot una melodia que també provenen del llegat de la música popular i tradicional”.
Jazz, música popular, implicació amb la cançó d’autor, connexions amb el barroc i la música clàssica, composicions de bandes sonores per al cinema, docència d’alt nivell… Sí, la música, de la mà de Manel Camp, seria difícil que estés millor representada al Consell Nacional de la Cultura i de les Arts -l’abusivament conegut com a CoNCA. Quan, a començaments de l’any que anem acabant, van nomenar el nostre creador transversal nou conseller d’aquest organisme, també per això vaig tenir una alegria.
Com la tinc igualment pel fet que, a la meva ciutat de Terrassa, Vesc [www.vesc.cat] sigui la productora de l’artista, i la Fundació Torre del Palau [torpalau.pangea.org/] la responsable de l’acurada imatge gràfica d’un CD que és, en més d’un aspecte, un luxe per als sentits.