País de fum
Publicat el 9 de maig de 2008 per giusepe
De vegades, sense cap necessitat de mirar-me al mirall, em pregunto qui sóc. Potser res més que un home de cabell escàs que escriu un bloc pel simple plaer d’escriure, comunicar-se, provocar algun somriure o alguna ganyota de fàstic o indiferència. Tot és massa fràgil. Tot pot diluir-se i perdre’s en el no-res. Però el fet de ser insignificant i estar exposat a rebre cops que em deixin gelat, petrificat o directament em converteixin en cendra, no m’impedeix obrir-me pas, o intentar-ho, encara que sospiti que no arribaré enlloc o, com a molt, a un país de fum on les muntanyes són tan costerudes com l’amor.
Publicat dins de DIVAGACIONS | Deixa un comentari
la Celsa, cada cop que em veia dubtar per intentar d’obrir-me pas, de forma molt oportuna, em deia: “Quien no se arriesga, no passa la mar”. Tenia raó.
I de sobte, aquestes muntanyes tant costerudes de les que tu parles i que malauradament, tots hem vist, s’aplanen. El fum, tard o dora, se l’endú el vent, cap el cel.
Jo, afegiria, a la dita de la Celsa, que la mandra d’insistir. és la que ens aplana a nosaltres, i afegiria també, que la vida vol mooooooolta paciència!!!!
Ànims! Veuràs com tard o dora, les muntanyes les puges totes.
A què vénen ara, unes sensacions tan melangioses? I com t’ho fas, per transmetre tanta poesia i esperança en un text aparentment tan pessimista?