En Kraus
Publicat el 15 de novembre de 2011 per giusepe
Va arribar a Can Mascort quan encara no tenia ni un any. Abandonat, possiblement apallissat i, a pesar d’això, amb un aspecte tan esplèndid que de seguida ens va enamorar. Era bell, molt bell. Gros, fort, lleuger, de pelatge entre gris platejat i groguenc i una mirada tan feréstega que hauria passat perfectament per un llop. De seguida va demostrar que seria un guardià excel·lent, i també un gran company de passejades. Molt actiu, temperamental, resistent, temerari, valent… No era un gos fàcil ni confiat, però sí molt fidel. Amb el pas dels anys va endolcir el caràcter i ahir, quan ja en tenia tretze, ens va deixar molt tristos en fer l’últim alè.
Publicat dins de VA DE VIDA | Deixa un comentari
No
llores por mí.
Me
has dado un hogar donde cobijarme, me has proporcionado alimento y,
sobre todo, me has dado tu amor y tu compañía. Lo
último que querría es verte sufrir por mí.
Ahora
que no estoy contigo, no quiero verte triste. Deseo que cuando
pienses en mí sonrías, pues asi sabré que mi
recuerdo te hace feliz.
Quiero
que recuerdes los buenos momentos que compartíamos, nuestras
muestras de cariño, nuestros juegos… y si alguna vez te
defraudé, o me porté mal, perdóname.
No
estés triste… Yo no lo estoy, porque sé que guardas
ese rinconcito especial para mí en tu corazón.