Josep Pastells

Un concursant de no sé quin programa televisiu acaba d’abandonar-lo després de difondre’s que temps enrere va assassinar els seus pares. L’Ertzaintza ha detingut un noi de disset anys acusat d’agredir brutalment els seus progenitors després d’irrompre, encaputxat, a la seva pròpia casa. Podrien ser dos fets aïllats, quasi segur que ho són, però em serviran per parlar dels crims comesos per fills que han elegit els pares com a víctimes.

En el primer cas, el criminal només tenia quinze anys i va emprar una pistola semiautomàtica. Primer va caure la mare: tres trets quan acabava d’entrar a la casa. Quatre hores després va arribar el pare: set trets més. Al parricida només li van caure tres anys de reclusió.

Ressò social

Alguns testimonis afirmen que al funeral va riure i tot. Ja fa quasi quinze anys, però el cas s’ha destapat amb motiu de la seva participació en un concurs. La pressió mediàtica l’ha obligat a abandonar, però no sense deixar clar que sempre anirà “amb el cap ben alt”. La seva xicota, que també ha abandonat el concurs, ha declarat: “Em molesta haver d’anar-me’n perquè a algú li dóna la gana ficar merda a la vida dels altres”. No sé si cal comentar-ho. Potser no. Només un petit apunt: suposo que això de matar els pares et deu marcar tota la vida i, per molt que ja hagi complert amb la justícia, serà complicat que aquest noi es desempallegui del ressò social del parricidi.

Un noi “normal i educat”

El segon cas no ha tingut un  final tan truculent. Amb l’ajuda d’un amic, el fill, de disset anys, va irrompre al xalet dels seus pares, on de fet vivia ell mateix, per dirigir-se a l’habitació del matrimoni. El pare va rebre uns quants cops de destral al cap. La mare, cops de pal. Es desconeixen els motius de l’atac i els veïns, que descriuen l’agressor com un noi “normal i educat” no entenen com ha pogut arribar a aquest extrem. Potser haurem de deduir que ser (o semblar) normal no garanteix res, que un fill ben educat és ben capaç de partir el cap del seu pare a cops de destral o d’estomacar la mare fins deixar-li el cos ple de contusions.

Cas cinematogràfic

No sé si haureu vist Abans que el diable sàpiga que has mort, una pel·lícula de Sidney Lumet en què dos germans (Philip Seymour Hoffman i Ethan Hawke)conspiren per dur a terme un atracament a la joieria dels seus pares. En principi tot ha de ser molt net, sense pistoles ni violència ni problemes, però les coses es compliquen i… Millor no explicar res més. El que vull dir és que dos anys enrere em va semblar que l’argument no era del tot creïble, que aquells dos fills haurien pogut trobar moltes altres formes d’aconseguir diners sense perjudicar els seus pares. Però els casos del parricida televisiu i l’atracador encaputxat fan que la pel·lícula de Lumet no em sembli tan inversemblant. La naturalesa humana és molt complexa, de vegades molt sòrdida. I Lumet és tan lúcid que sap que el possible dolor intern d’un fill que ataca el pare no atura la ràbia d’un personatge (o d’un individu, si parlem del món real) que, al cap i a la fi, per sobre de tot és un criminal.