FIDEL C. o F. Castro
Se n’ha anat Fidel per als compañeros i amics i, i s’ha mort Castro per als enemics i els menys entusiastes. Podria dir que, més que sentir-me equidistant dels dos bàndols, tinc simpatia pel revolucionari però menyspreu cap al dictador. Atracció vers el cabdill i prevenció quant al sàtrapa. Admiració a l’heroi i repulsió al tirà, que no ben bé monstre…
I és que, ens agradi o no tant, no és el mateix una dictadura de dretes que una d’esquerres, encara que les dues puguin produir efectes perversos. Franco -l’autòcrata que tenim més a mà- ens volia retenir a la força perquè no sortíssim mai de la foscor, i dirigents autoritaris com Fidel C. van emprendre un llarg viatge alliberador i es van perdre -o van fer que ens perdéssim- pel camí. Però ni l’òptica, ni la lògica, ni els interessos ni el punt de partida són els mateixos.
Qualsevol referència al socialisme -o l’equitat entre les persones- no puc desvincular-la de les meves conviccions democràtiques. La llibertat, doncs -i la llibertat dels pobles, és clar-, esdevé un element preuat sense el qual la justícia seria un contenidor amb pocs o molts continguts, però buit de sentit. I tampoc no pot haver-hi llibertat plena sense les aportacions obligades de la justícia en tots els àmbits socials. Un equilibri sempre fràgil, però del tot indispensable.
La figura de Fidel, tan carismàtica al començament, havia trencat aquest equilibri feia anys en benefici d’un Castro gairebé fossilitzat i cada cop més amortitzat. Cuba és un país admirable en més d’un aspecte, que no es mereix ni l’embargament nord-americà -que Obama ha intentat superar, si Trump ho permet…- ni la rigidesa continuista del castrisme. Quan parlem de socialisme, doncs, aquest model no ens serveix, tot i que, des d’Europa, dir això és fàcil… Tanmateix, hem de tendir a expandir arreu del món els ideals igualitaris sense renunciar -si volem que aquests ideals excel·leixin- als valors democràtics.
Aquests dies s’han format, sobretot a l’Havana, llargues cues per a retre homenatge el Comandante. Hi estic plenament d’acord, sempre que siguin sentides i no massa induïdes ni forçades per les autoritats. I voldria, tant o més, que qualsevol dissidència, organitzada o espontània, tingués la mateixa llibertat per a expressar-se. No sé si això ha estat possible…
Els darrers temps, amb el més gran dels Castro a la rebotiga, potser no han estat tan tensos. Tot i les dificultats que actualment suposa la crisi de la convulsa Veneçuela, que ha reduït l’enviament de petroli subvencionat a l’illa. Raúl, el germà president -i comunista abans que Fidel s’hi tornés, de grat o per força- ha pilotat, amb èxit relatiu, unes reformes que eren totalment necessàries si el país volia sobreviure. Una terra que, malauradament, encara no he trepitjat http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=224064 però que, tanmateix, m’estimo…
