A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

La TOSCANA, de perfils ben humans

General

Poques vegades com a aquest territori -una de les regions històriques i més emblemàtiques d’Itàlia- hi he vist tant la mà de la nostra espècie fent una natura més a mida. És un paisatge que sembla clarament domesticat, fet per a gaudir-lo en plenitud. I això que la natura, a la Toscana, no ho ha posat del tot fàcil, amb els pujols continuats, de desnivells constants. Però el sòl ha estat tractat amb la vinya -en pendent, sense feixes-, amb els camins flanquejats pels xiprers, amb els conreus de blat i d’olivera, amb els camps de gira-sols…

I entremig, habitualment aturonades –Florència i Arezzo podrien ser-ne, en part, dues excepcions-, ciutats i viles construïdes amb el mestratge de la història. Des d’una evolució plenament autònoma que confluiria, de la mà del Risorgimento, amb la unificació italiana, ara fa exactament només 150 anys. Però de la parla toscana en sorgiria l’italià modern, la qual cosa vol dir que aquesta regió conforma un món ben propi -certament seductor- i és, alhora, molt Itàlia.  
Ës difícil de dir què sedueix més a la Toscana: si el vast llegat històric i artístic o el paisatge ple d’encís. És clar que la separació no deu ser possible, perquè un element, sense l’altre, no tindria sentit. Ja fa molts segles que els etruscs -qui sap si provinents de l’Anatòlia- van començar a fer-ho possible, tot i que després fossin, com tants pobles de l’època, dominats pels romans.

A partir del segle XIV, la nissaga dels Mèdici també va tenir clar que, des de Florència, intentarien establirir a la Toscana un gran centre de poder que competiria, en l’entorn més immediat, amb  Siena, Pisa o Lucca. Va ser un disc dur expansiu, i no solament a nivell polític i econòmic, sinó pel potentíssim Renaixement artístic que influiria l’evolució de tot Europa.

Jo no havia estat a la capital florentina des del setze anys, quan amb l’escola vam fer un ampli -i agraït- tour italià. Era l’ocasió, doncs, de recomençar gairebé des de zero, tot ampliant horitzons. La Piazza della Signoria, el Ponte Vecchio, la galeria dels Uffizi -que no vam tenir temps de visitar-, l’imposant -sobretot per fora- Duomo, amb la singular cúpula de Brunelleschi… No m’entretindré massa en recomanar-vos del tot -als que ja la coneixeu i als que no- una ciutat on l’art s’acompassa amb la respiració.

I us animaré -no cal dir- a anar a Pisa i a fer-hi el turista més que mai. També a la veïna Lucca, harmoniosament fortificada. I a Siena -gran joia medieval-, amb un Duomo magnificent i una Piazza del Campo -la del cèlebre Palio– inoblidable. Us convidaré a recórrer la coneguda vall de Chianti i a viure-hi com cal la cultura del vi. I a visitar l’abadia benedictina del Monte Oliveto Maggiore -no comparable, diguem-ho clar, amb la nostra Montserrat- o la de Sant’Antimo

I vull fer-vos pujar a Montalcino, petita capital d’un vi -el Brunello- de prestigi internacional. I visitar la vall d’Orcia -tot i que, en aquest cas, potser millor per la primavera. I admirar la magnífica plaça renaixentista de Pienza. O la bella Piazza Grande d’Arezzo, que surt -valgui la redundància- al film La vita è bella, de l’aretí Roberto Benigni. O els antics nuclis etruscs que donarien origen a les encimbellades Cortona i Volterra

I no cal que us recomani que guaiteu les altes torres del superturístic San Gimignano perquè segur que tot us hi porta. Però sí que us suggereixo la visita de Montepulciano: feu-la i després me l’expliqueu, perquè a la veïna Pienza se’ns havien fet les 9 del vespre tocades i ja era forçar una mica…   

A voltes, les limitacions també es tornen avantatges. Mentre la dona i la filla petita -companyes, aquest cop, d’expedició- pujaven a l’esvelta Torre del Mangia de l’elegant Palazzo Comunale de Siena, jo, al·lèrgic com sóc als llocs excessivament penjats, romania a una terrassa de la Piazza del Campo prenent-me un deliciós shakerato -un espresso amb nata, gelat i agitat, que et serveixen en un elegant vas de martini. Per uns quants minuts -van trigar una mica a baixar- vaig sentir-me un home veritablement feliç, un ciutadà decididament important, integrat històricament -i harmoniosament- a un entorn únic.

Ei!, i només per 5 euros que considero molt ben pagats, al cap i a la fi…

  1. Fa anys que el vaig fer aquest viatge i el que més recordo que repetia davant del magnífic paisatge era que semblava que l’haguessin “endreçat”.

    No em faria res tornar-lo a fer, la Toscana és deliciosa!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.