Però que bèstia que arriba a ser el món, FACUNDO CABRAL !!!!!!!
La notícia, aquí, s’ha difós, però més aviat discretament: el reconegut cantautor argentí Facundo Cabral moria metrallat a Guatemala –Guatepeor més que mai, doncs- quan es dirigia a l’aeroport de la capital després d’una tanda de concerts. Sembla que les ràfegues no anaven adreçades a ell directament, sinó a un empresari nicaragüenc amic i promotor seu que només resultà ferit.
Això era dissabte passat. Tres dies abans, jo començava a satisfer un desig de feia alguns mesos: aconseguir en préstec el seu CD antològic Grandes éxitos (2006), sembla que l’únic de l’artista a disposició pública dins la xarxa bibliotecària barcelonina. El cas és que la biblioteca contenidora em queia una mica lluny i ho anava deixant estar. Per tant, i més que mai: “Que bèstia, Facundo…”. Que bèstia que és, massa sovint, el nostre globus terraqui i, sobretot, alguna gent que s’hi passeja o, més aviat, s’hi arrossega…
I, per acabar-ho d’adobar: després del gran ham -la meravella de cançó, d’èxit mundial al seu dia, que és No soy de aquí, ni soy de allá-, la veritat és que la resta del disc -que no paro d’escoltar, en homenatge-, no m’ha acabat d’enganxar prou. És un masoquisme, tanmateix, controlat i conscient. Les lletres em semblen, en general, punyents, crítiques i/o divertides, però les músiques -unes més que d’altres- tiren a tosques, més aviat.
I Facundo [http://www.facundocabral.info/noticias-texto.php?Id=19] era un bon intèrpret, però no pas de primer nivell: quedava lluny del gran, gran i mil vegades gran Atahualpa Yupanqui [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/113711], per exemple. Tampoc no tenia, per al meu gust, la força d’un altre artista mort en circumstàncies mai no del tot aclarides, Jorge Cafrune [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/67643]. O el gran interès de l’obra d’un José Larralde, per dir els altres referents argentins que més conec… a banda de -tampoc no la trobo prou excelsa- Mercedes Sosa.
Potser mitjançant l’Spotify estic fent troballes facundianes una mica millors… Però Cabral, per sort d’ell, ha estat allò que en diríem més que un cantautor: era també l’exponent d’una certa consciència anarquista posada al servei de la solidaritat internacional. Per això la Unesco l’havia nomenat, el 1996, allò tan eteri -però significatiu- de Missatger Mundial de la Pau.
Tot plegat fa molta ràbia. Ràbia per una mort cruenta i, sobretot, injusta, i que demostra novament el nivell de violència ambiental de determinats països. Ràbia -no tanta, és clar- perquè la meva bona predisposició inicial envers la producció d’aquest cantor que havia nascut el 1937 a La Plata, capital de la província de Buenos Aires, no hagi obtingut, plenament, els resultats desitjats… Tot i que, a mesura que escolto el disc i faig anar la gramola spotifyana, el malaguanyat -i ja definitivament estimat– Facundo se’m vagi creixent…
En fi, us passo ara -més homenatge- dues perles: el gran tema al·ludit abans [http://youtu.be/xD3G6eM3tPI]
i l’entrevista televisiva que li feu el singular Jesús Quintero, El loco de la colina [http://youtu.be/9qN9j_cJ_IU]. Facundo Cabral, en definitiva, perviurà en la memòria dels qui valorem la creativitat i la solidaritat i deplorem que aquest món continuï sent tan bèstia, massa cruel, poc humà.