Un repte, potser un destí (91)
Cilindre, campana o diàbolo. Segons l’estudi antropomètric de la població femenina que ha elaborat el Ministeri de Sanitat, aquesta és la tipologia de les dones espanyoles, que imagino que també inclou les catalanes. Molts mitjans de comunicació es fan ressò avui d’un estudi que, després de prendre les mides a més de 10.000 dones de totes les edats, estableix que el 86% de la població femenina es troba dins dels paràmetres de normalitat establerts per l’OMS, però que la resta estan massa primes o massa grasses. Però més enllà de qüestions de salut, l’estudi, pioner al món, dibuixa com és la dona espanyola i dóna una idea de com hauria de ser el futur patronatge. La seva principal conclusió és que cal canviar el tallatge de la roba, definit el 1972, perquè no s’ajusta al perfil físic actual de les espanyoles. Tot va començar quan es va detectar que el 40% de les dones té dificultats per trobar la seva talla perquè sovint són massa petites.
Com és lògic, les intencions del ministeri dirigit per Bernat Sòria estan provocant tot tipus de comentaris. Algunes persones opinen que els nous paràmetres que es volen introduir -amb tres codis de dígits per al pit, la cintura i els malucs- no serviran de res, perquè una noia que ara tingui una talla gran, que es vegi massa grassa i pugui caure en l’anorèxia, continuaria en la mateixa situació. D’altres pensen que tot plegat és una xorrada, que, al cap i a la fi depèn més de la indústria que dels polítics, que cada cop ens assemblem més als Estats Units i hi ha més gent grassa…
Hi ha opinions de tot tipus, però la pregunta que se m’acudeix a mi és: què sentirà una dona que sempre hagi tingut la tipologia diàbolo (pit i malucs més o menys simètrics i cintura més estreta) i de cop i volta necessiti una cilindre (pits, malucs i cintura d’una mida similar)? O, per dibuixar un horitzó presumptament més desolador: quines sensacions experimentarà una dona que, gairebé sense adonar-se’n, deixi de ser cilindre i passi a ser campana, és a dir, detecti que els seus malucs ja tenen més perímetre que el pit i la cintura? No cal fer un gran esforç per imaginar-se els terribles drames personals que es viuran a moltes cases, les duríssimes sessions davant el mirall o les formidables frustracions que moltes dones, potser companyes o amigues nostres, experimentaran potser sense esperar-s’ho quan vagin a qualsevol botiga amb l’únic objectiu de comprar-se roba.
Senyors del Ministeri de Sanitat: tan difícil era optar per tipologies o denominacions menys bastes? No sé, una cosa tan simple com A, B i C o, si prefereixen noms més evocadors, fil, corda i cable o potser tija, canya i pi?