Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un repte, potser un destí (91)

Cilindre, campana o diàbolo. Segons l’estudi antropomètric de la població femenina que ha elaborat el Ministeri de Sanitat, aquesta és la tipologia de les dones espanyoles, que imagino que també inclou les catalanes. Molts mitjans de comunicació es fan ressò avui d’un estudi que, després de prendre les mides a més de 10.000 dones de totes les edats, estableix que el 86% de la població femenina es troba dins dels paràmetres de normalitat establerts per l’OMS, però que la resta estan massa primes o massa grasses. Però més enllà de qüestions de salut, l’estudi, pioner al món, dibuixa com és la dona espanyola i dóna una idea de com hauria de ser el futur patronatge. La seva principal conclusió és que cal canviar el tallatge de la roba, definit el 1972, perquè no s’ajusta al perfil físic actual de les espanyoles. Tot va començar quan es va detectar que el 40% de les dones té dificultats per trobar la seva talla perquè sovint són massa petites. 

Com és lògic, les intencions del ministeri dirigit per Bernat Sòria estan provocant tot tipus de comentaris. Algunes persones opinen que els nous paràmetres que es volen introduir -amb tres codis de dígits per al pit, la cintura i els malucs- no serviran de res, perquè una noia que ara tingui una talla gran, que es vegi massa grassa i pugui caure en l’anorèxia, continuaria en la mateixa situació
. D’altres pensen que tot plegat és una xorrada, que, al cap i a la fi depèn més de la indústria que dels polítics, que cada cop ens assemblem més als Estats Units i hi ha més gent grassa…

Hi ha opinions de tot tipus, però la pregunta que se m’acudeix a mi és: què sentirà una dona que sempre hagi tingut la tipologia diàbolo (pit i malucs més o menys simètrics i cintura més estreta) i de cop i volta necessiti una cilindre (pits, malucs i cintura d’una mida similar)? O, per dibuixar un horitzó presumptament més desolador: quines sensacions experimentarà una dona que, gairebé sense adonar-se’n, deixi de ser cilindre i passi a ser campana, és a dir, detecti que els seus malucs ja tenen més perímetre que el pit i la cintura? No cal fer un gran esforç per imaginar-se els terribles drames personals que es viuran a moltes cases, les duríssimes sessions davant el mirall o les formidables frustracions que moltes dones, potser companyes o amigues nostres, experimentaran potser sense esperar-s’ho quan vagin a qualsevol botiga amb l’únic objectiu de comprar-se roba. 

Senyors del Ministeri de Sanitat: tan difícil era optar per tipologies o denominacions menys bastes? No sé, una cosa tan simple com A, B i C o, si prefereixen noms més evocadors, fil, corda i cable o potser tija, canya i pi?
 

Un repte, potser un destí (90)

Per molt que ens agradi pensar que ho tenim tot o quasi tot força controlat, sabem perfectament que, en el millor dels casos, la nostra capacitat de decidir s’insereix en una dinàmica prefixada, en un engranatge vital on sovint s’inclouen els nostres actes més quotidians. És evident que la feina, per a quasi tots, no és res més que la repetició d’una sèrie d’actes mecànics que s’assemblen molt més del que voldríem admetre, i que si hi ha algun marge per a la sorpresa aquesta acostuma a ser desagradable.

 

He tingut un mal dia, es nota? O, per ser més precís, un mal matí, perquè el gimnàs del migdia m’ha anat molt bé per desfogar-me amb els pesos i les mancornes. Feia temps que no agafava les de trenta quilos per fer bíceps i m’ha sorprès comprovar que encara puc manejar-les amb certa soltura. Ara que, pensant-ho bé, potser era per la ràbia acumulada, per la necessitat de descarregar d’una forma més o menys civilitzada la gran quantitat de mala llet que se m’havia acumulat a les neurones (serà correcta, aquesta última expressió?, algun erudit d’entre els lectors –poquíssims- que tinc m’acusarà de dir beneiteries?, m’és ben igual; escric el que em dóna la gana perquè és el meu bloc).

 

Com anava dient, l’entrenament de braç (també he fet una mica de tríceps, ja amb menys intensitat) i la sauna posterior m’han anat bé. I si a més descobreixes que un dels companys de gimnàs, precisament aquell que hauries jurat que mai no ha agafat un llibre, és un apassionat de l’arqueologia i s’acaba de llegir la Metafísica dels costums de Schopenhauer, encara millor. De vegades les sorpreses són agradables, ho admeto. Fins els individus en aparença més bàrbars poden llegir filosofia! Que Schopenhauer sigui el filòsof que ens parla amb més lucidesa del patiment i l’avorriment de la vida és una qüestió accessòria, diria que casual. Em quedo amb l’alegria de saber que hi ha bèsties dels ferros que també llegeixen, pensen i, de ben segur, pateixen.

Un repte, potser un destí (89)

Espectacular debut de Pau Gasol amb els Lakers: 24 punts i 12 rebots en només 35 minuts i victòria al camp dels Nets (90-105). A més, sembla que en Pau s’entén molt bé -dins i fora de la pista- amb Kobe Bryant, de manera que tots els indicis apunten que el seu futur pot ser esplendorós. El problema, un problema que ni tan sols és problema però aquests dies, tinc ganes d’explicar-ho, comença a carregar-me una mica és l’enfocament que molts mitjans espanyols donen a la fita d’en Pau, sobretot quan afirmen, amb una insistència extraordinària, que és “el millor esportista espanyol de tots el temps”. I no sé si arribarà a ser-ho, però tinc molt clar que ara mateix no ho és.

 

Admetent la dificultat de mesurar els mèrits d’un esportista o la impossibilitat de comparar-los amb els d’un altre que es dedica a una altra disciplina, i més encara quan comparem esportistes individuals amb jugadors d’equip, penso que en Pau no ha demostrat ni de bon tros ser millor del que, per exemple, va ser-ho Indurain durant cinc Tours consecutius. Cinc anys seguits guanyant la millor volta ciclista del món (això sí que és indiscutible) no poden comparar-se amb la lliga, la copa del rei i el mundial que fins ara ha guanyat Gasol, que no crec que pugui ser qualificat per ningú com el millor jugador de bàsquet del món. De fet, qualsevol entès en la matèria podria fer una llista de sis, vuit o deu noms, pel cap baix, que són considerats millors que Gasol. Si parlem de pívots potser la llista es redueix, però tampoc seria el primer. I a part d’Indurain, que tan sols és un exemple, hi ha uns quants esportistes espanyols i catalans que han quedat unes quantes vegades campions del món i de ben segur, si ho mirem des d’aquest punt de vista, han reunit més mèrits objectius que Gasol pel que fa a la particular jerarquia de cada esport.

 

Ara bé, dit tot això també admeto que no es pot comparar la repercussió de jugar amb els Lakers amb la de ser quinze vegades seguides campió del món de taekwondo, d’hoquei sobre patins o de tir amb arc. Gasol surt constantment a la tele, apareix a totes les portades, protagonitza milers d’informatius i, en fi, ara mateix és el rei del mambo. Em sembla perfecte, però no entenc aquesta necessitat de classificar-ho tot, d’establir rànquings tan genèrics i inevitablement injustos. Felicitats al noi de Sant Boi, per descomptat. Seguiré sempre que pugui les seves actuacions a la (indiscutible, aquesta sí) millor lliga de bàsquet del món.

Un repte, potser un destí (88)

El cronòmetre és un instrument útil, vàlid i fiable, però només quan funciona. Si s’atura de sobte, malament rai. Si primer s’atura, després funciona i més tard torna a funcionar, encara pitjor. Però el més molest és que aquest procés esdevingui capritxós i variable, que fluctuï en funció de l’atzar o de vés a saber què. Tot plegat és encara més empipador si es tracta d’un cronòmetre que sempre havia demostrat la seva eficàcia, que mai no havia merescut cap retret. Imagineu-vos-ho: surts a córrer amb la intenció de fer quinze minuts de carrera contínua i el cronòmetre s’atura quan en portes set; s’atura i no torna a posar-se en marxa, com a molt et permet visualitzar el rellotge, que més o menys et serveix per completar els quinze minuts inicials. Ara toca fer sèries de mil metres, que has de cobrir en un temps determinat. Sembla que el cronòmetre torna a funcionar i, per tant, l’actives, però quan portes set-cents metres s’atura de nou i et quedes, aquest cop sí, amb les ganes de saber quant has trigat a recórrer la distància. Encara et falten unes quantes sèries de mil metres i, després, 25 minuts de carrera contínua, però decideixes prescindir dels serveis del cronòmetre i, en conseqüència, deixar-te guiar per les sensacions i la intuïció. Imagineu-vos que el procés es repeteix unes quantes vegades, amb algunes variants que sempre acaben amb el cronòmetre aturat. Es llavors, només llavors, quan penses que ja va sent hora de canviar-li les piles.

 

Un repte, potser un destí (87)

No vaig poder seguir la cerimònia dels Goya i encara no he vist la pel.lícula guanyadora, ‘La soledad’, de Jaime Rosales, que també s’ha endut el premi al millor director. Suposo que ara que ha obtingut aquest reconeixement la podrem trobar a la cartellera. Un amic que sí que l’ha vist afirma que és tan bona que sembla francesa. També diu que s’integra amb naturalitat en un temps, un espai i una societat i que transforma tot això en art amb majúscules. Ufff, dic jo. Tot el contrari, afegeixo, del film que vam veure l’altre dia amb la Inés i en Pol, ‘Monstruoso’, de Matt Reeves, una autèntica porqueria que no recomano a ningú.

 

Avui estic un pèl cansat pel rodatge d’ahir al matí a Girona. Em vaig llevar a les set per fer cent rectes al camp de futbol de la Creueta i, a continuació, pujar pel darrere del poblat ibèric fins arribar a l’estadi del GEiEG, baixar pel camp del Girona fins al quarter de la Guàrdia Civil i tornar a la Creueta per la perllongació d’Emili Grahit. Com que em semblava poc, vaig prosseguir fins a Quart per la via del carrilet i, en arribar al rètol del terme municipal de Llambilles, vaig girar cua per tornar a la Creueta. Després dels estiraments de rigor, a dos quarts de deu ja m’havia dutxat i estava a punt per esmorzar amb la família. Calculo que devia recórrer uns 24 quilòmetres a un ritme força lent, molt similar al que hauria de dur a la marató, però puc adduir en defensa pròpia que m’interessa fer-ho així i, a més, no havia esmorzat res, en un intent d’imaginar-me què deu ser això de quedar-te sense forces passat el quilòmetre trenta. La veritat és que cap el final ja estava un pèl marejat, però començo a visualitzar els quaranta-dos quilòmetres, el primer pas per creure’m que els puc córrer.

Un repte, potser un destí (86)

Avui, per fi, s’acaba el relat que he anat incloent en aquest bloc les últimes setmanes, Jo també t’estimo. Ja era hora. Dubto que ningú se l’hagi llegit sencer, però tenia ganes de publicar-lo d’aquesta manera i al final m’han sortit 41 fragments.


Fragments narratius, fragments de vida, fragments de felicitat… De vegades tinc la impressió que tot el que em suceeix, tot el que percebo, es redueix a l’acumulació i multiplicació de moments, de detalls. En un petit assaig sobre El Glosari d’Eugeni d’Ors, Joan Ramon Resina parla d’una forma híbrida entre la tradició contemplativa
-o, si es prefereix, la teòrica de l’assaig- i l’anotació sincopada d’un succés fugisser.

El fragment d’un sistema que no ha estat possible d’assolir, afegeixo jo, no és tan diferent del record d’un significat perdut, o de les ruptures quotidianes. Qualsevol intent de captar la totalitat, qualsevol totalitat, condueix a una certa frustració. La recerca de l’harmonia esdevé indefi­nida­ment posposada, els somnis acostumen a ser irrealitzables i l’experiència sovint només serveix per constatar que les divergències són el pa nostre de cada dia, però sempre podem escoltar el batec del temps o, millor encara, el batec del cor de la persona estimada. Em sents, Inés?

 


Jo també t’estimo (i 41)

 

–T’estimava molt –va dir el seu germà en un esforç inútil per animar-me. Era com si el cor m’hagués deixat de funcionar.


–On és ara? –li vaig preguntar amb un fil de veu.


No ho sabia. Havia estat vivint unes setmanes en aquell pis, però un dia va marxar sense acomiadar-se ni deixar cap nota. Res.


Després d’arrossegar-me fins a la porta i descartar el camí del moll vaig anar fins a la pensió per començar a escriure aquest relat. No sé si podré sobreviure o refer la meva vida, i em temo que no tornaré a veure l’Agnès, però sigui allà on sigui vull que sàpiga que jo també l’estimo. Ho sents? Jo també t’estimo.

Publicat dins de General | Deixa un comentari