Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un repte, potser un destí (96)

Perdre l’oremus, l’expressió perdre l’oremus, vull dir, em ve al cap amb molta facilitat, potser perquè d’alguna manera ho he estat fent durant quaranta-dos anys menys dos mesos de vida. Segons el diccionari, equival a desorientar-se, perdre la memòria o l’esment d’allò que cal fer o dir. En el meu cas, perdo l’oremus quan no sé què fer ni cap on anar, cosa que em succeeix amb una certa freqüència en sortir dels camins fressats o, simplement, en aprofundir més del compte en les circumstàncies de la meva vida. I perdre l’oremus no em desagrada, sempre que sigui momentàniament i en poca estona –o en poques hores, pocs mesos i, en casos extrems, pocs anys– recuperi una certa lucidesa que m’indiqui el camí a seguir. Recuperi, he escrit? Potser no és exactament això, el que volia dir. Sempre m’ha costat molt saber què vull; sovint no he tingut ni la més remota idea de què perseguia amb determinats actes i m’he deixat endur per rampells, per la recerca del plaer immediat, per hams més o menys suggerents que m’acabaven conduint a la insatisfacció. Parlo en passat? Potser és perquè des de fa un temps començo a veure més clar l’horitzó, començo a valorar els petits detalls i estic aprenent a fruir de la màgia que ens ofereix una vida incerta però emocionant, lletja i depriment però també plena d’alegries i fragments d’intensa felicitat.

 

Quan he començat a escriure aquest post volia parlar de polítics que perden l’oremus, però sembla que he preferit escriure mirant-me el melic i ara només em queda temps per preguntar: en coneixeu algun que no l’hagi perdut?, me’n podríeu donar algun detall?


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.