L’origen còsmic de la vida a Ca les Senyoretes

Grossos núvols de tempesta havien senyorejat el cel de la Vall d’Albaida feia unes hores i tot indicava que la Nit Temàtica dedicada a l’astronomia d’enguany quedaria aigualida.

Tanmateix l’aigua caigué assenyadament i cap a les 9 del vespre el cel s’aclarí i deixà veure clarament la serralada del Benicadell i el cel ras des de la terrassa de Ca les Senyoretes a Otos.

Vàrem tindre el temps just per muntar els telescopis. En el cel del capvespre es pogué ataüllar el planeta Venus, ben a prop de l’horitzó cap a l’oest i més alt i cap al sud est la parella amb una brillantor semblant, l’estel Spica (alfa Virgo) i el seu acompanyant temporal Saturn.

Més de 40 persones estaven ja presents a ca Joan i Assumpció per observar el cel de l’estiu i parlar de ciència mentre gaudíem d’un bon àpat preparat per l’ama de la casa. Astrònoms aficionats, fotògrafs brillants o simplement curiosos de la ciència del cel s’havien inscrits a la trobada.

Venus, amb un petit disc enmig de les turbulències de l’horitzó, se’ns mostrava amb una fase avançada de quart creixent.

Saturn, amb el seu anell, deixà embadalida la gent que no s’esperen veure’l tan clar. La nit permetia veure la grossa lluna Tità amb 3 o 4 satèl·lits més ben prop de l’anell.

Els presents s’animaren veient els dos planetes i feren preguntes o tractaven de fotografiar el cel de la nit, que mostrava clarament el Triangle d’estiu travessat per una poc brillant Via Làctia.

El sopar va ser molt agradable, entretingut i aclaridor parlant de literatura valenciana i de la fornada de nous autors i noves obres.

Ja a les postres, una sorpresa ens feu alçar de la cadira ràpidament. A les 00:15 de la nit el pas del satèl·lit Iridium 42 pel cel de la Vall anava a il·luminar la sessió. Mirant atentament cap a l’oest, a una altura d’uns 11º, un dèbil llum féu acte de presència i mentre es movia lleugerament, la seua brillantor superà la de qualsevol estrella del cel i la de Venus i tot, fins arribar a la magnitud -6. El satèl·lit, en aquell moment a 2289 km de distància, havia girat els panells solars l’angle just per banyar-nos amb la llum solar. La meravella durà, però, només uns segons.

Acabats de sopar, començà la xarrada astronòmica preparada per a enguany. La idea que els components de la vida a la Terra provenen de l’espai s’ha anat consolidant en l’àmbit científic durant els últims anys. El que pretenia amb l’explicació era que els presents foren conscients de la connexió evident de nosaltres amb tot l’Univers. Com deia Carl Sagan, som pols d’estels. Els elements que són fonamentals per a la vida tal com la coneixem s’han format en esdeveniments catastròfics durant la història de l’Univers: el Big Bang, l’explosió de supernoves i la col·lisió d’estels de neutrons. De tot això parlàrem a la terrassa de Ca les Senyoretes fins ben entrada la matinada.

Acabada la xerrada, la Lluna minvant ja havia eixit de darrere el Benicadell i els visitants pogueren gaudir de l’observació dels cràters i dels grans mars a través dels dos telescopis preparats per a l’ocasió.

Els més valents dels presents encara es quedaren passades les dues de la matinada per observar alguns objectes de cel profund com ara la nebulosa anular de la Lira o el cúmul globular d’Hèrcules.

La meua particular marató d’observacions estivals ja ha començat, senyal que el meu estiu ja està en marxa.

Fotos: Diversos moments dels actes a Ca les Senyoretes. Enric Marco.

Quina Marca Espanya?

Set a un. Un resultat contundent i profundament desequilibrat. Set ministres per promoure la Marca Espanya i una secretària d´Estat per defensar el sistema d’investigació. València va esdevindre la passada setmana un curiós escenari on es va poder comprovar el nul interès del Govern presidit per Mariano Rajoy per desenvolupar la ciència com un sector de progrés a llarg termini. Set titulars de carteres ministerials, un nombre més que excessiu i amb la consegüent despesa, van participar a la primera trobada empresarial organitzada per la Marca Espanya sota el lema «Innovadors, plurals, solidaris», un dels objectius del qual era recuperar el prestigi en l’àmbit internacional. La jornada va resultar tan eufòrica que l’alcaldessa de la capital, Rita Barberà, inspirada per l’himne, assegurava: «El nou renàixer d´Espanya ha de gestar-se a València».

El mateix dia, i pràcticament de manera simultània, en un escenari menys espectacular que la Llotja de València o l’edifici Veles e Vents, més de 800 científics especialitzats en Física es trobaven a la Sala Darwin de la Universitat de València amb la secretària d´Estat d´I+D+i del Ministeri d´Economia i Competitivitat, Carme Vela, amb motiu de la celebració de la 34 Biennal de Física de la Reial Societat Espanyola de Física. La veu va ser unànime: la ciència és fonamental perquè una economia basada en el coneixement faça possible l’eixida de la crisi a través de la conquesta de nous sectors d’alt valor afegit.

Vela es va desviure per explicar tots els seus esforços per evitar l’enderrocament del sistema d´I+D+i, encapçalat pels retalls letal al CSIC. Va argumentar el seu desacord amb la decisió inaudita de llevar els fons als grups de recerca ubicats amb autonomies que incompleixen els compromisos de dèficit. Amb la veu trencada, i certa incredulitat, va anunciar per setembre la retardadíssima convocatòria del Pla Nacional de 2013, vital per mantindre moltes línies d’investigació. I conforme anava desgranant intimitats de la seua secretaria d’Estat, es percebia l’absència de futur i projecte global amb un horitzó ampli per a la ciència a España. Tothom va percebre la seua soledat al sí de l´Executiu estatal i, per tant, la deriva…Una sola secretària d’Estat s’immolava heroicament per la ciència „potser, en lloc de dimitir„, mentre set ministres feien focs d’artifici per la Marca Espanya. No quatre, sinó set genets de l’Apocalipsi que són incapaços de veure, o admetre, que la marca i el prestigi internacional de l’Estat també es disputa a l’arena científica. La qüestió és: quina marca volem?

Maria Josep Picó, Quina Marca Espanya? Levante EMV. 25 juliol 2013

Foto: Carmen Vela, Secretària d’Estat d’Investigació del Govern d’Espanya envoltada de les físiques homenatjades a la Bienal de Física. Enric Marco.

Viver, la clau de la República

Diumenge de la mà de BCM. PATRIMONIO Y ARQUEOLOGÍA i amb la guia de l’historiador Ramon Juan Navarro i amb l’ajuda també de l’historiador Blas Vicente hem conegut la defensa exterior republicana de la ciutat de València, la línia XYZ, en el seu punt de Viver (Alt Palància).

Abans de la construcció de l’Autovia Mudèjar que creua ràpidament la comarca, tothom havia de passar per Viver per pujar el famós port del Ragudo si volia entrar a l’Aragó. Corbes i corbes i desesperació si al teu davant se situava un camió de gran tonatge.

Actualment la carretera al Ragudo és solitària, amable, més pròpia dels amants de la natura, esportistes i descobridors de les petjades de la guerra civil. Just al cim, prop del punt geodèsic i al costat d’un immens aerogenerador, es troben les restes de diversos búnquers i llocs d’observació de les tropes sublevades.

Després de la caiguda del front d’Aragó en la primavera del 1938 i de la presa de Teruel, les tropes feixistes decideixen atacar la ciutat de València. Si els consellers alemanys li recomanaven a Franco anar cap al nord i atacar Catalunya, el dictador va decidir anar cap al sud i amb un objectiu precís: fer-se un cafè a la plaça de l’ajuntament de València el 25 de juliol.

El general Miaja (cap del Grup d’Exèrcits de la Regió Central) , però, juntament amb el coronel Matallana (cap d’Estat Major) de l’Exèrcit Popular, ja havien decidit la defensa. A partir de maig de 1938 es van construir tres línies de defensa encerclant la ciutat del Túria. La més pròxima al front i la única que va entrar en batalla va ser l’anomenada línia XYZ, que anava des de la Vall d’Uixò, seguia per la Serra d’Espadà, passant per Viver i arribava a Sant Cruz de Moya. Dues enormes i llargues serralades amb alçades de més de 1000 m. (Serra d’Espadà i el Toro) dificultarien l’avanç franquista.

La batalla es comença a forjar a mitjans de juliol. El dia 13 comença l’ofensiva franquista que trenca el front i pren la Muela de Sarrión amb 400 boques de foc. El 16 pren la població de Barracas.

Com que el camí a València passa necessàriament per Viver, el foc enemic es concentra en aquesta població. El 18 de juliol s’evacua la població civil en tren en vagons de mercaderies destapats cap a Sagunt i València. Han d’abandonar la seua llar amb el que poden portar deixant la resta i sense saber quan tornarien.

Dalt del cim del Ragudo s’instal·laren la divisió CTV italiana i l’Ejercito del Turia. Encara s’hi poden veure un búnquer i el punt d’observació. Aquests elements han aguantat el pas del temps ja que són molt resistents en estar fets de formigó.

Respecte a les forces republicanes, la divisió 54 s’instal·là en Viver, mentre que la 68 i la 70 se situaren en les muntanyes de la línia XYZ.

El nom d’aquesta línia sembla provindre del fet que si era sobrepassada per l’enemic ja no quedava res darrere, com passa amb l’abecedari. Però això no és del tot cert ja que encara quedaven darrere les línies intermèdia i immediata per protegir València, i d’elles ja n’he parlat en anteriors apunts.

Finalment l’ofensiva sobre Viver comença el dia 19. La part més dura durarà 6 dies, amb tancs, avions, bombardejos i foc d’artilleria. Les posicions resistiran i el front quedarà estabilitzat finalment durant 8 mesos, fins al final de la guerra. Es para aquí l’ofensiva de Franco i Miaja declararà que “Madrid renace en Viver”.

El punt de Viver estarà protegit per les altures que l’envolten. Damunt de la ciutat està el cim de San Roque, cap a l’est i cap a l’oest diverses colines com els cims T5, Cerro Cruz o T1 i l’alt de Morredondo. Tots aquests punts elevats havien estat molt ben fortificats amb búnquers, línies de trinxeres i refugis per a soldats per a amagar-se dels bombardejos de l’aviació.

Viver, la petita població al peu de les fortificacions republicanes, quedarà arrasat en un 90%. El fort foc d’artilleria que va convertir en un infern els punts de defensa caigué també sobre el poble.

El dia 20 va ser el dia més dur. Les Flechas Azules italianes i la divisió de Navarra atacaran els cims. El punt T1 serà pres pel matí però un contraatac republicà el recuperà per la vesprada. El cim de San Roque i Morredondo aguantaran els bombardejos. La línia principal del front se situarà en la carretera Viver-Teresa. I les tropes republicanes resistiren.

L’èxit de la defensa va permetre que la república iniciara l’ofensiva de l’Ebre el dia 25 de juliol. Part de les tropes franquistes en Viver foren desplaçades cap a l’Ebre i la línia del front quedà estabilitzada en Viver i en la línia XYZ. Això no va impedir que cada dia hi hagués un bombardeig, una escaramussa, o algun assalt però això no canvià res la situació.

La divisió 54 republicana era considerada una divisió d’artistes. Hi havia músics que instal·laren, fins i tot, un piano i feren alguns concerts. De tot això tenim coneixement a través de les memòries del gandià Gonçal Castelló, que va ser Cap d’Estat Major a Viver. (referència llibre).

Acabada la guerra, els búnquers, tant franquistes com republicans, foren dinamitats per ordre del governador civil de Castelló que volia evitar que foren punts forts dels maquis que començaren a lluitar a les muntanyes contra la Guàrdia Civil. Només els situats als punts més estratègics, al Ragudo, entre les dues línies de tren (Ojos Negros i Sagunt-Teruel) van ser reutilitzats com a punts de control de la Guàrdia Civil.

Després els drapaires s’encarregaren d’endur-se les restes de metralla, bombes, ferros del formigó. De tant i tant s’hi produïa algun episodi desgraciat com el dia en que un llaurador amb el seu matxo entropessaren amb una mina antipersona i moriren.

El poble de Viver no té edificis antics ja que fou destruïts quasi totalment. Va ser inclòs dins del Programa de Regions Devastades però els diners només arribaren per reconstruir la plaça, l’ajuntament, el grup escolar i la casa abadia. En tornar al poble cadascú va fer el que va poder.

El nostre nombrós grup ha començat la visita anant als búnquers franquistes situats al cim del Ragudo, ha conegut dos dels cinc búnquers situats a la vessant de la muntanya. Després hem continuat cap a les vies de tren (línia de Sagunt a Teruel i l’antiga minera d’Ojos Negros, ara convertida en via verda), on estratègicament es van construir dos búnquers, encara intactes ja que fins va 20 anys encara eren utilitzats per la Guàrdia Civil.

Després hem vist les defenses republicanes a Viver. Primer les trinxeres al cim de San Roque i després les defenses i nius de metralladores del cim T5, prop de Cerro Cruz.

Malgrat la calor, la visita ha estat molt profitosa. Voldria donar les gràcies a l’associació BCM.PATRIMONIOYARQUEOLOGÍA per organitzar la ruta i per la seua labor de difusió del patrimoni de la guerra civil.

Un patrimoni ben interessant que, encara que està catalogat, no està gaire protegit. Cal que les línies de defensa de la València republicana es posen en valor, que la gent les conega i que les visite. Aquest és un deure que tenim amb els nostres avis que defensaren la democràcia a la vora de València ara fa 75 anys.

Una vegada més vaig compartir la visita amb Lluís, el blocaire amic de +Vilaweb, autor de la Paella Mecànica i que també ha escrit un apunt de la nostra visita d’ahir. Sembla que a banda de compartir l’afició a l’astronomia també ens apassiona la nostra història.

Més informació:

Pizorra, la guerra civil en Levante

Ruejosypreguntas

Foto:

1.- Planol de la situació dels elements del front de Viver.

2.- Punt d’observació franquista al cim del Ragudo. En formigó.

3.- Defenses i nius de metralladores republicanes. Amb pedra i sacs terrers.

4.- Visitants al front de Viver.

Totes les fotos són d’Enric Marco.

Parlem de contaminació lumínica a la Bienal de Física

La contaminació lumínica observada a les comarques valencianes sembla que no té aturador. Si bé en les comarques d’interior el cel és encara impol·lut i la Via Làctia es veu en tot el seu esplendor, en les comarques pròximes a l’àrea metropolitàna de València la cosa és lamentable. Una vegada conegut el problema per les autoritats, seria lògic pensar que el malbaratament d’energia s’aturaria i poc a poc aniria minvant, però sembla que no ha estat així. El llançament indiscriminat de llum al cel continua creixent. No s’entén, i menys encara en època de crísi, que llencem els diners dels nostres impostos al fem. I al mateix temps tanquen serveis bàsics per a la societat.

La cosa s’ha agreujat amb la introducció accelerada, sense estudis tècnics i suposadament avalada per una eficiència energètica encara per demostrar, de la tecnologia LED per a l’enllumenament públic exterior.

A més a més, tota la llum instal·lada als pobles valencians fins ara, a instància del programa de la Diputació, és de color blanc. Això té efectes perversos com ja anunciàrem en un informe realitzat per uns quants investigadors de la Universitat de València. Amb aquesta llum blanca la contaminació lumínica ha augmentat ja que aquesta es dispersa més en l’atmosfera. A més a més ha augmentat la pressió sobre els ecosistemes, sobre tot sobre els insectes nocturns que són atrets i desplaçats dels seus hàbitats naturals amb la consequènt pèrdua de biodiversitat.

Cal remarcar finalment la ja ben documentada afecció sobre la salut humana de la llum blanca en horaris nocturns. El component blau de la llum blanca afecta a la producció de l’hormona melatonina. Aquesta regula els ritmes circardians i una baixa concentració de l’hormona produeix insomni, problemes cardíacs, etc…  i és un factor de risc per a alguns tipus de càncer.

De tot acò parlàrem l’altre dia en la xerrada presentada al Simposi d’Energia i Sostenibilitat dins de la XXXIV Reunión Bienal de la Real Sociedad Española de Física que s’ha celebrat al Campus de Burjassot de la Universitat de València entre el 15 al 19 de julio de 2013.