A la brasa i al caliu

Tal vez el Tigre, el darrer recull de la poeta argentina i catalana Neus Aguado, atractiu com tots els seus, ens transmet magistralment la bellesa del desamor, que és una mena de seducció paradoxal i sobretot distintiva. Un estat d’ànim que comporta habitualment una pèrdua però que, de la mà de versos com aquests, fins i tot es pot transmutar en riquesa…

Vaig anar a la presentació del poemari, fa unes setmanes, al Consolat Argentí de Barcelona. Hi oficiava també una altra argentina i catalana, la prestigiosa crítica i assagista Nora Catelli. Tot plegat una altra singular i grata paradoxa, ja que un no trepitja sovint les legacions d’aquí, i encara menys empès per la poesia. Però aquestes visites s’haurien de convertir, més que no pas fins ara, en bones costums, perquè els consolats no han de servir únicament per a resoldre problemes.

Deixeu-me dir d’antuvi que la Neus potser no ho sap, però ho encerta de ple: el tigre és la meva mascota des de sempre, juntament amb la seva deriva domèstica, el gat…

Preferències animals a banda, el nou llibre de l’amiga Neus Aguado -poeta amb qui comparteixo generació, nascuda a l’Argentina però vinguda a la meva Terrassa ja fa força anys, tot i que hem confluït de nou a Barcelona– torna a deixar un bon regust a l’ànima. I no és gens estrany… http://www.artepoetica.net/Neus_Aguado.htm

Tal vez el Tigre constitueix, tal com jo ho veig, una recreació poètica suggestiva sobre el desamor, aquesta situació a voltes ofegadora de la vida, i sovint difícil.

Publicat per in-VERSO  http://www.inversopoesia.com/, al recull hi trobem, no cal dir, versos tan intensos com aquests: 

“¿Recuerdas? Todo ángel es terrible,/ y yo deposité mi alma en la tuya/ como la preceptiva obliga a la amante/ y lo hice sin saberlo cumpliendo con los cánones./ Resultaste un ángel aparentemente sin ansias,/ cuán desmesurado fue después el despliegue de energías:/   las tomabas sin que yo lo advirtiese de mi alma”. 

I és que cal entendre que:

“El sufrimiento fue lo único que parecía unirnos, / como una sombra incómoda incapaz de aportar el mínimo de luz. / Borré, como si hubiese sido una contingencia,/ cualquier huella que demostrase que había habitado el amor”.

Tot plegat és amarg, angoixant, si més no incòmode, malgrat les sensibles cures pal·liatives contingudes en poemes tan bells… Que també troben la manera d’expressar-se en un to encara més greu, més cruel:

“Te contemplo como al cadáver de mí misma,/ eres mi propia muerte/ consumiste mi luz y la derrochaste sin piedad (…).  

  (…) yo que adoraba las espigas amasaré un pan amargo/ y lo iré consumiendo lentamente, como la vida que no pudo ser./ Reservaré algunos mendrugos para los cuervos/ y te mandaré por correo postal mi propia vida”.

Tot i que l’amor, quan no és possible que tingui continuïtat, també pot comportar -com a la guerra, i l’amor també ho és- un armistici:

“Quizá deberíamos instaurar un canto de paz/ para los momentos en que el silencio corta como vidrio./ Un canto de abubilla o de leona herida/ que fuese capaz de acortar el trayecto/ entre las personas que decidieron no amarse”.

Si l’amor suposa -sobretot quan s’expressa en plenitud- explosió, eufòria, orgasme, el desamor esdevé malenconia, trencament, quan no destrucció:

“De acuerdo, fui la cazadora furtiva/ y caíste como un tigre en las redes/ pero después qué caro fue el precio,/ acabamos como animales enjaulados en el zoo: tristes”.

Els versos de la Neus em porten a la memòria l’obra del  gran Pablo Neruda i del seus preuats  Veinte poemas de amor y una canción desesperada  (1924). Amb moments del resplendor i el to tan emotiu com:

  “Puedo escribir los versos más tristes esta noche./ Pensar que no la tengo. Sentir que la perdido.

    Oir la noche inmensa, más inmensa sin ella. / Y el verso cae al alma como el pasto el rocío.

   Qué importa que mi amor no pudiera guardarla. / La noche está estrellada y ella no está conmigo”.

Aguado, Neruda… Com diria el fa poc desaparegut Eduardo Galeano en un títol no pròpiament poètic -però poèticament fascinant-, als seus llibres i als de més autors de l’altra banda de l’Atlàntic també hi podem contemplar Las venas abiertas de América Latina.

Tan arrelades, sovint tan tràgiques, tan vitalistes, tan universals…

Vaig enllestint llibres -cosa sempre bona i profitosa-, i un dels darrers és la novel·la En la pell de l’altre, de Maria Barbal, una de les nostres escriptores més llegides. A la faixa groga afegida a la coberta, el també escriptor, periodista cultural i crític Ricard Ruiz hi  diu: “Parlant de mentides, Maria Barbal torna a trobar la veritat literària”.

I és que l’autora s’inspira en la coneguda història del fals deportat Enric Marco, que ens va enganyar força temps dient que havia estat al camp nazi de Flossenbürg (Baviera) quan, en realitat, no va ser així. En aquest joc d’impostures, qui ara fa trampa sense malícia és la mare d’una de les protagonistes de l’obra, en realitat involuntària presonera a l‘Institut Pere Mata de Reus...

Com sabreu, Maria Barbal és autora d’un dels llibre mitics de la literatura catalana recent, Pedra de tartera, del qual enguany s’acompleixen ja 30 anys de la seva publicació -totes, i tots, ens anem fent grans…

La novel·lista i narradora de Tremp, que resideix a l’Esquerra de l’Eixample barceloní, triomfà, doncs, ben aviat. I ha continuat fent una obra valuosa, de la qual porto llegides la suara esmentada i altres novel·les com Càmfora i País íntim, a més del suggestiu llibre-reportatge Camins de quietud.  I ara, En la pell de l’altre…

Us diré que m’ha agradat, però sense suscitar-me l’entusiasme dels títols anteriors. Com sempre en la Maria, l’obra està molt ben escrita, i l’estudi psicològic dels personatges hi és aprofundit. A més, per la novel·la hi discorren alguns dels grans temes del segle XX i de començaments del XXI: la lluita contra els totalitarismes i els patiments que comportà; el nostrat i encara prou viu combat contra el franquisme; el paper poc o molt decisiu de la societat civil en les dues resistències,  o l’admiració per personatges del tremp de l’assassinada periodista russa Anna Polikóvskaia.

Potser el que trobo és que no té la mateixa força narrativa un mentider que no és subjecte de l’heroïcitat que li donava un fals prestigi, que la filla que intenta bastir una trajectòria d’èxit a partir de la tragèdia d’una mare no pas absent per heroica, sinó per malalta. Vull dir que el personatge de la Ramona Marquès el crec interessant, però no inoblidable.

El que sí que em sembla clar és que a En la pell de l’altre hi ha, sobretot, una gran veritat literària: la delicadesa, d’altra banda un dels aspectes característics de l’obra de l’escriptora trempolina i que m’ha atret habitualment de la seva producció.

Però tornem a les impostures i al paper inspirador d’Enric Marco. Resulta que el prestigiós escriptor d’origen extremeny però resident a Girona, Javier Cercas, també s’hi ha basat a l’hora d’escriure la seva darrera novel·la, intitulada precisament El impostor i presentada la tardor del 2014, no molt més tard que la de Maria Barbal. No tinc previst de llegir-la i podré evitar, doncs, d’entrar en cap mena de joc comparatiu…

Tot plegat em fa venir a la memòria un altre llibre de caire més assagístic, Viaje por las mentiras de la Historia universal, de Santiago Tarín. Com que l’any 2007 ja en vaig publicar un extens post   http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=59357,  m’estalvio d’insistir-hi. Només vull remarcar que el tema de les impostures, com a realitat i com a font d’inspiració, pot ser infinit.

I és que ja se sap que “todo es según el color“…

Esteve Albert i Corp, un dels catalans més de pedra picada que ens va oferir el segle XX, coprotagonitza La Memòria de l’Esteve Albert, un llibre relativament breu -d’aquests que en fruiries més si s’allarguessin- que va publicar el 2013 Voliana Edicions. Precisament un any abans de la commemoració, l’emblemàtic 2014, del centenari del naixement nascut a Dosrius, al Maresme, i mort a Andorra. 

Si us dic que a la portada s’hi assenyala que l’obra tracta de “vivències amb M. Serra i Moret, Josep Carner, Carles Cardó, F. Milet i Maristany, Antoni Comas, Joan Peiró i Pau Casals”, oi que no cal afegir res més? Almenys no per a mi, que em sento més aviat del segle anterior, no sé si vosaltres…

Al seu llibre pòstum Catalans de biaix (2007), el meu enyorat Josep Faulí descrivia certerament Esteve Albert:  “Protagonista de dues vocacions no sempre compatibles -la vida intel·lectual i l’activisme de tota mena-, s’inclinà amb claredat per la segona, però la tenyí sense treva amb les gràcies de la primera”.

I un altre enyorat, Albert Manent, escrivia a Solc de les hores (1988): “Esteve Albert duu una vida desordenada en el més noble sentit del mot, franciscanament parlant. Si cal no menja i l’he vist dormir en un matalàs a terra (…). Els seus horaris són surrealistes. Mai no s’ha interessat pels diners i em penso que deu haver deixat de cobrar més d’un xec per descurança i perquè ell té dèries més urgents. La seva vida és un neguit continu i la seva imaginació i el seu activisme frenètics s’encalcen per veure quin dels dos té més corda”.

En fi, en un article del meu admirat Manuel Cuyàs    http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/649515-esteve-albert.html s’hi afirma que l’Albert és poc conegut. És possible… Jo mateix sóc d’aquelles persones que n’havien sentit a parlar molt però que en sabien relativament poc. I m’ha encantat, saber-ne més. Aquest llibre és una invitació a la descoberta d’un personatge que s’ho val i que explica, entre molts altres, que Catalunya hagi arribat on és avui…

L’estil d’aquesta Memòria, editada a cura de l’amic mataroní Josep Puig i Pla, és poc endreçat, a voltes. I no perquè l’Albert no n’hagués escrit un munt, de llibres… Però el que compta, en aquest cristià, nacionalista i llibertari -i poseu-hi a aquests factors l’ordre que vulgueu- és el valor del testimoni, sempre afinat, compromès, interessant. I el seu sentit unitari de l’acció col·lectiva, que ara mateix, en la lluita per la independència, ens seria tan útil, o potser més útil que mai…

Ja ho diu al pròleg un altre il·lustre, l’historiador i monjo de Montserrat Hilari Ragué: “Amb el seu activisme en tants terrenys és un bon exemple del nacionalisme català, no violent però tenaç, constant, eficaç, astut per a aprofitar totes les avinenteses i burxar per totes les escletxes possibles”.

I també: “Nacionalisme, obrerisme, cristianisme. En totes tres direccions nedava contra corrent”.

Per això, i encara més, paga tant la pena que Voliana Edicions, d’Argentona http://www.voliana.cat/ -que ja veureu que també ha publicat el Diccionari essencial d’Esteve Albert–  ens hagi posat a l’abast aquests vincles tan ferms del personatge -creador de pessebres vivents, impulsor del teatre històric, poeta, assagista, polític, sindicalista, activista, druida, maresmenc, andorrà…- amb altres personalitats catalanes de primer nivell.

Fruïm, doncs, de les amistats tan denses d’aquell home d’idees clares i lluminoses, fins i tot esbojarrades i sempre plenes de coratge quan convingués. I, durant els anys difícils i també els altres, sovint va convenir…