MENTIDES literàries que són bones VERITATS
Vaig enllestint llibres -cosa sempre bona i profitosa-, i un dels darrers és la novel·la En la pell de l’altre, de Maria Barbal, una de les nostres escriptores més llegides. A la faixa groga afegida a la coberta, el també escriptor, periodista cultural i crític Ricard Ruiz hi diu: “Parlant de mentides, Maria Barbal torna a trobar la veritat literària”.
I és que l’autora s’inspira en la coneguda història del fals deportat Enric Marco, que ens va enganyar força temps dient que havia estat al camp nazi de Flossenbürg (Baviera) quan, en realitat, no va ser així. En aquest joc d’impostures, qui ara fa trampa sense malícia és la mare d’una de les protagonistes de l’obra, en realitat involuntària presonera a l‘Institut Pere Mata de Reus...
Com sabreu, Maria Barbal és autora d’un dels llibre mitics de la literatura catalana recent, Pedra de tartera, del qual enguany s’acompleixen ja 30 anys de la seva publicació -totes, i tots, ens anem fent grans…
La novel·lista i narradora de Tremp, que resideix a l’Esquerra de l’Eixample barceloní, triomfà, doncs, ben aviat. I ha continuat fent una obra valuosa, de la qual porto llegides la suara esmentada i altres novel·les com Càmfora i País íntim, a més del suggestiu llibre-reportatge Camins de quietud. I ara, En la pell de l’altre…
Us diré que m’ha agradat, però sense suscitar-me l’entusiasme dels títols anteriors. Com sempre en la Maria, l’obra està molt ben escrita, i l’estudi psicològic dels personatges hi és aprofundit. A més, per la novel·la hi discorren alguns dels grans temes del segle XX i de començaments del XXI: la lluita contra els totalitarismes i els patiments que comportà; el nostrat i encara prou viu combat contra el franquisme; el paper poc o molt decisiu de la societat civil en les dues resistències, o l’admiració per personatges del tremp de l’assassinada periodista russa Anna Polikóvskaia.
Potser el que trobo és que no té la mateixa força narrativa un mentider que no és subjecte de l’heroïcitat que li donava un fals prestigi, que la filla que intenta bastir una trajectòria d’èxit a partir de la tragèdia d’una mare no pas absent per heroica, sinó per malalta. Vull dir que el personatge de la Ramona Marquès el crec interessant, però no inoblidable.
El que sí que em sembla clar és que a En la pell de l’altre hi ha, sobretot, una gran veritat literària: la delicadesa, d’altra banda un dels aspectes característics de l’obra de l’escriptora trempolina i que m’ha atret habitualment de la seva producció.
Però tornem a les impostures i al paper inspirador d’Enric Marco. Resulta que el prestigiós escriptor d’origen extremeny però resident a Girona, Javier Cercas, també s’hi ha basat a l’hora d’escriure la seva darrera novel·la, intitulada precisament El impostor i presentada la tardor del 2014, no molt més tard que la de Maria Barbal. No tinc previst de llegir-la i podré evitar, doncs, d’entrar en cap mena de joc comparatiu…
Tot plegat em fa venir a la memòria un altre llibre de caire més assagístic, Viaje por las mentiras de la Historia universal, de Santiago Tarín. Com que l’any 2007 ja en vaig publicar un extens post http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=59357, m’estalvio d’insistir-hi. Només vull remarcar que el tema de les impostures, com a realitat i com a font d’inspiració, pot ser infinit.
I és que ja se sap que “todo es según el color“…
No he llegit “En la pell de l’altre”. No ho penso fer, el personatge em resulta profundament desagradable, no es pot fer mofa amb el patiment. D’altra banda, la Maria Barbal, se’m fa més autèntica quan se situa més a prop dels propis sentiments, “Pedra de Tartera” és, sens dubte, la seva gran novel·la. Li desitjo un bon èxit, naturalment.
Carme, gràcies pel comentari. Tot són punts de vista -amb els matisos propis de cadascú- que enriqueixen les nostres experiències de lectura.