A la brasa i al caliu

Esteve Albert i Corp, un dels catalans més de pedra picada que ens va oferir el segle XX, coprotagonitza La Memòria de l’Esteve Albert, un llibre relativament breu -d’aquests que en fruiries més si s’allarguessin- que va publicar el 2013 Voliana Edicions. Precisament un any abans de la commemoració, l’emblemàtic 2014, del centenari del naixement nascut a Dosrius, al Maresme, i mort a Andorra. 

Si us dic que a la portada s’hi assenyala que l’obra tracta de “vivències amb M. Serra i Moret, Josep Carner, Carles Cardó, F. Milet i Maristany, Antoni Comas, Joan Peiró i Pau Casals”, oi que no cal afegir res més? Almenys no per a mi, que em sento més aviat del segle anterior, no sé si vosaltres…

Al seu llibre pòstum Catalans de biaix (2007), el meu enyorat Josep Faulí descrivia certerament Esteve Albert:  “Protagonista de dues vocacions no sempre compatibles -la vida intel·lectual i l’activisme de tota mena-, s’inclinà amb claredat per la segona, però la tenyí sense treva amb les gràcies de la primera”.

I un altre enyorat, Albert Manent, escrivia a Solc de les hores (1988): “Esteve Albert duu una vida desordenada en el més noble sentit del mot, franciscanament parlant. Si cal no menja i l’he vist dormir en un matalàs a terra (…). Els seus horaris són surrealistes. Mai no s’ha interessat pels diners i em penso que deu haver deixat de cobrar més d’un xec per descurança i perquè ell té dèries més urgents. La seva vida és un neguit continu i la seva imaginació i el seu activisme frenètics s’encalcen per veure quin dels dos té més corda”.

En fi, en un article del meu admirat Manuel Cuyàs    http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/649515-esteve-albert.html s’hi afirma que l’Albert és poc conegut. És possible… Jo mateix sóc d’aquelles persones que n’havien sentit a parlar molt però que en sabien relativament poc. I m’ha encantat, saber-ne més. Aquest llibre és una invitació a la descoberta d’un personatge que s’ho val i que explica, entre molts altres, que Catalunya hagi arribat on és avui…

L’estil d’aquesta Memòria, editada a cura de l’amic mataroní Josep Puig i Pla, és poc endreçat, a voltes. I no perquè l’Albert no n’hagués escrit un munt, de llibres… Però el que compta, en aquest cristià, nacionalista i llibertari -i poseu-hi a aquests factors l’ordre que vulgueu- és el valor del testimoni, sempre afinat, compromès, interessant. I el seu sentit unitari de l’acció col·lectiva, que ara mateix, en la lluita per la independència, ens seria tan útil, o potser més útil que mai…

Ja ho diu al pròleg un altre il·lustre, l’historiador i monjo de Montserrat Hilari Ragué: “Amb el seu activisme en tants terrenys és un bon exemple del nacionalisme català, no violent però tenaç, constant, eficaç, astut per a aprofitar totes les avinenteses i burxar per totes les escletxes possibles”.

I també: “Nacionalisme, obrerisme, cristianisme. En totes tres direccions nedava contra corrent”.

Per això, i encara més, paga tant la pena que Voliana Edicions, d’Argentona http://www.voliana.cat/ -que ja veureu que també ha publicat el Diccionari essencial d’Esteve Albert–  ens hagi posat a l’abast aquests vincles tan ferms del personatge -creador de pessebres vivents, impulsor del teatre històric, poeta, assagista, polític, sindicalista, activista, druida, maresmenc, andorrà…- amb altres personalitats catalanes de primer nivell.

Fruïm, doncs, de les amistats tan denses d’aquell home d’idees clares i lluminoses, fins i tot esbojarrades i sempre plenes de coratge quan convingués. I, durant els anys difícils i també els altres, sovint va convenir…