A la brasa i al caliu

Són realment originals i, entre nosaltres, únics. Cauen, relativament, poc de pas, i potser aquest és un dels secrets de la seva bona conservació. Llegat molt valuós dels ilergets, la Fortalesa va ser abandonada voluntàriament després de 450 anys, i no s’hi va construir més al damunt: una altra de les seves sorts. Es tracta d’un conjunt monumental preibèric iniciat l’any 775 abans de Crist, i que corresponia, doncs, a una civilització relativament potent, només vençuda i/o assimilada pels romans.

Són els Vilars d’Arbeca, a les Garrigues, i sembla que molta gent no sap encara massa de la seva existència. Una altra de les seves sorts, potser, tot i que el més lògic és que poguessin passar de jaciment encara en procés d’excavació a espai cultural museïtzat i, per tant, en règim organitzat de visites. No com ara, que la visita pots fer-la absolutament per lliure, com la meva dona i jo el primer diumenge d’aquest mes de febrer.

Ja us deia en un dels posts més recents [  http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/121969] que, tornant de Les Borges Blanques, havíem fet prop d’Arbeca una descoberta fabulosa. Per anar als Vilars des de la vila garriguenca, cal agafar la carretera C-233 en direcció a Vilanova de Bellpuig, prendre el trencant a mà dreta al quilòmetre 71 i seguir el camí asfaltat paral·lel al Canal d’Urgell fins arribar a la Fortalesa, que es bastí, pr cert, no sobre cap turó, sinó en plena plana. 

Un cop allí, s’aparca el cotxe -o el vehicle que sigui- i l’espectacle corprèn. Davant vostre, força ben conservats, us repten uns 28 segles d’història, en un recinte desenvolupat en diversos períodes constructius que van de la primera edat del ferro al període anomenat ibèric ple. La tarda d’aquell diumenge corresponia a un dia rúfol, però ens va permetre donar un tomb a l’entorn del fossat de la tan antiga Fortalesa -jo fins i tot vaig baixar-hi- i fer unes quantes fotografies, cap de les quals és la que incorporo aquí perquè em plau que tingueu dels Vilars una perspectiva de conjunt.

Precisament per ser festiu, no molestaven ni els arqueòlegs, que, de fet, mai no fan nosa… I encara menys en aquest cas, perquè una amiga que és del ram, la Maria Dolors, m’ha proporcionat amablement la guia del Museu d’Arqueologia de Catalunya dedicada als Vilars d’Arbeca i editada l’any 2005 en el marc de “la Ruta dels Ibers” [www.mac.cat/cat/Rutes/Ruta-dels-Ibers]. Altres fonts d’informació que podeu consultar són www.vilars2000.com o www.amicsdevilars.com, per exemple.

La Fortalesa, tal com diu un dels capítols de l’interessant volumet, constituïa veritablement un sistema defensiu inexpugnable. Un sistema que constava de quatre elements: la imponent muralla -i encara més si la contemples des d’una simulació virtual- de 172 metres de longitud; les catorze torres que la reforçaven; el camp de pedres clavades, i el fossat que us comentava abans.

En aquest sentit, les úniques opcions atacants eren llançar fletxes incendiàries des de lluy per tal de calar foc al recinte o arriscar-se amb escales a intentar saltar al mur. La qual cosa, segons sembla, era francament difícil.

L’interior dels Vilars disposava d’una superfície habitable d’uns 2.164 metres quadrats. Un espai reduït, doncs, que es tractava d’aprofitar al màxim, amb cases atapeïdes i carrers estrets. Els habitants -es calcula que de l’ordre d’un centenar i mig- devien viure més aviat amuntegats. Per a ells -com per a totes les civilitzacions-, la gestió de l’aigua era molt important. És per això que una monumental bassa-pou -recuperada els darrers mesos des del punt de vista arqueològic- es trobava al bell mig del recinte, i en la imatge podeu apreciar-ho prou bé.

Els experts no acaben de tenir clares les raons per les quals els darrers pobladors dels Vilars, l’any 335 abans de la nostra era, van abandonar la Fortalesa. Cap destrucció violenta sembla justificar-ho. Qui sap si el motiu correspondria a la pròpia evolució dels ilergets, el poble iber més desenvolupat i poderós al nord de l’Ebre. Els romans ja no eren tan lluny, però encara no havien tingut lloc, amb els cartaginesos, les guerres púniques. 

En qualsevol cas, la Fortalesa d’Arbeca, en la seva condició de centre de poder, exaltava el prestigi d’un llinatge aristocràtic. I constituïa, alhora, un instrument de dominació militar sobre el territori que, amb la seva característica forma rodona, avui encara se’ns mostra, si no resplendent, sí majestuós…

És un món, l’ibèric, que cada cop m’interessa més, tot i les moltes llacunes que encara tinc en la matèria. Ja n’he parlat al bloc en visitar el conegut poblat empordanès d’Ullastret [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/62661] o l’assentament laietà del Puig Castellar, situat a la part de muntanya del terme de Santa Coloma de Gramenet [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/50230].

I és que, si el món romà i la romanització -i, en general, les grans civilitzacions antigues- m’han fascinat des de sempre, crec que hem de valorar més les ètnies que habitaven els nostres territoris i que també van contribuir, en el passat remot, a donar-nos la seva sang, després mesclada amb tantes d’altres.

Des del punt de vista arqueològic, els Vilars garriguencs constitueixen un jaciment descobert el 1975, en el qual les primeres intervencions no es van fer fins uns deu anys més tard. És una llàstima que bona part de les fases constructives pròpiament ibèriques ja haguessin estat arrasades per treballs agrícoles, però seria encara pitjor que s’hi haguessin bastit construccions ulteriors, com passa habitualment en les zones urbanes. A partir del 1987 passà a ser un projecte del Grup d’Investigació Prehistòrica de la Universitat de Lleida, i ara fa onze anys que va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat.

És, doncs, un monument protegit per la llei i tutelat a hores d’ara pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Recursos a banda -i ja sabem que, actualment, n’hi ha més aviat pocs-, segur que caldrà museïtzar-lo algun dia sense abandonar, òbviament, les tasques de recerca. Quan s’arriba al recinte podem trobar-hi uns panells informatius, però no crec que això sigui suficient, tot i que, de tant en tant, s’hi organitzen visites guiades i altres activitats. 

I és que Arbeca i les Garrigues, de la mà dels Vilars, es mereixen, i molt, aquest plus de turisme cultural més enllà de l’oli. Necessiten, em sembla, la millor promoció d’un conjunt que la Maria P. i jo vam contemplar sense cap agobi, fascinats, la gris però plàcida tarda d’aquell diumenge. 

En poc més de dos anys, les visites globals a aquest bloc ja han arribat a les 15.000 -les que s’han fet a les diverses entrades són pràcticament el doble. La fita -tal com m’havia autoimposat a partir de les 5.000 entrades- constitueix una bona excusa per reflexionar sobre aquesta experiència d’escriptura. I fer-ho ja no des de l’excitació que suposa la novetat, sinó de l’hàbit -que sempre cal procurar que sigui creatiu, i no pas rutinari- d’una certa maduresa.  

La conclusió seria: el vi aquest és molt bo… si es pren sense excessos.
Quan A la brasa i al caliu va complir les 1.000 visites [vegeu http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/40089], ja vaig escriure a l’entorn del bloc. Aleshores, l’excitació era extrema -la d’un erotisme limitat només a la comunicació i la tecnologia. L’eufòria encara continuava a les 5.000 visites [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/60849]. El que hi ha a hores d’ara, tal com passa habitualment amb les parelles -i amb el bloc som, de moment, una fidel parella de fet–, és estimació. I crec que, per a ambdues parts, segueix constant.

Diumenge passat va fer exactament 2 anys i 1 mes des de l’inici. En tot aquest temps, considero que l’experiència ha estat molt satisfactòria. No pas descansada, ep!, perquè sóc molt perfeccionista en cada post i acostumo a esmenar força, fins i tot després d’haver-lo penjat. De fet, molts creadors fan el mateix, i la blogosfera, al seu nivell, també és creativitat. A més, ja veieu que tendeixo a rajar més aviat llarg, i això dóna prou feina.

Són, doncs, 15.000 visites globals i un total de 163 posts. Conec alguna i algun blocaire que de visites en tenen moltes més, i també deu haver-hi qui en té menys. És igual: el que em compta, sobretot, és el fet de tenir-ne cada dia. Visites adreçades als textos més nous, particularment, però també als que no ho són tant. I és que no he vingut aquí a fer cap cursa amb ningú, sinó tan sols a prende part en l’única competició que crec vàlida: la que mantinc amb mi mateix. Habitualment, és el que m’ha passat a la vida…

Sovint em feu comentaris, que contesto, com a norma, sempre. Potser no en tinc tants com m’agradaria, però prou que sé que tothom va molt atrafegat. El més valuós d’aquests comentaris és que han aconseguit la fidelització d’amigues i amics que, o no veus tant com voldries, o fins i tot no coneixes personalment. I, en el cas de les persones que tractes més en el dia a dia, la intervenció interactiva també té el seu mèrit. Gràcies, doncs, a totes i a tots. 

Hi ha apunts que no han aconseguit interessar tant com jo hagués volgut. En d’altres, en canvi, m’he endut sorpreses. Sóc i em sento, sobretot, periodista, encara que ja fa temps que exerceixo la professió a temps parcial. La meva mirada al món és doncs, habitualment, molt més externa que interna. L’autoreflexió més aviat me l’hauria d’imposar, perquè em surt, espontàniament, ben poques vegades. I el relat literari -tot i que m’agrada molt la literatura- tampoc no és ben bé el meu fort. En canvi, les ganes potencials de dir la meva sobre un munt de coses més aviat són infinites…

Sospito que no seria el mateix si m’hagués decidit a endinsar-me en les noves xarxes socials tipus Facebook, Twitter o Hi5, per exemple. Per la informació que en tinc -el MySpace és, potser, una altra cosa, i sobretot per als músics-, prima més la quantitat que no pas la qualitat. D’altra banda, jo no desitjo per a res que em surtin 25.000 amics, per exemple. Tal com deia Josep Pla, procuro distingir curosament entre amics, coneguts i saludats. Qui sap si ja començo a ser una mica antic, als 54!

Quan, a mitjans de gener del 2007, vaig començar A la brasa i al caliu -o la passió que cal posar en la vida i, si s’escau, en les persones-, segurament em volia menjar el món. A mesura que passen les setmanes i els mesos, et vas tornant, més selectiu. En primer lloc, perquè el temps, òbviament, mana. Després, perquè escriure compulsivament en un bloc no constitueix el meu repte ni el meu objectiu. A una criatura textual així cal anar-la alimentant ni poc ni massa, que és el que ja fa temps que procuro fer. I és que el vi aquest és molt bo… si es pren sense excessos.

Un bloc et pot omplir de vanitat -tu, la xarxa i el món; el món, la xarxa i tu-, però també t’ha de procurar humilitat. La blogosfera, en català i en tantes llengües, és molt extensa, i es nodreix cada cop de més aportacions, encara que la teva, per a tu, sigui la més genuïna. Però no és a les mans d’un salvar res ni ningú, sinó únicament gosar tenir, sobre el món, una mirada pròpia.

I fer-ho, sobretot, escrivint, que és l’única cosa a la vida que em surt d’una manera prou satisfactòria. Però no pas sobre qualsevol tema ni de qualsevol manera, sinó amb la voluntat d’aportar alguna visió un xic original. I si, algun dia encara no sé quin, decideixo posar punt-i-final a aquesta experiència, el bloc serà el millor testimoni dels afanys, neguits i curiositats d’un període concret de la meva existència. Que, des del carrer del Rosselló de l’Eixample barceloní, es projecta tan a prop, o tan lluny, com calgui…

15.000 gràcies, doncs… i punt-i-seguit.

Malauradament, ja només fins al pròxim divendres, dia 13 de febrer. A Setba, zona d’art, no obren els migdies, i no m’havia vagat d’anar-hi. Precisament, en aquell pis de la banda de llevant de la Plaça Reial de Barcelona hi havia viscut qui per a mi ha estat el número 1 de la Cançó, ben retirat per a ell, potser no tant per a nosaltres.

Ara, en aquest espai s’hi exhibeix una selecció de 36 imatges a l’entorn del gran cantant i autor, realitzades pel fotògraf Juan Miguel Morales i acompanyades d’11 fragments de text a cura del periodista Omar Jurado. Des d’allí he volgut celebrar, diguem que en la intimitat, el cinquantè aniversari de la Nova Cançó, que ha tingut un cert ressò les darreres setmanes sobretot gràcies a la revista Enderrock.

Les fotografies que es presenten a l’exposició de Setba [www.setba.net] són retrats de Llach i de persones relacionades amb ell, o grans artistes amb qui ha concidit, com Georges Moustaki o Maria del Mar Bonet, per exemple. La mostra fa un recorregut cronològic per la vida del de Verges -ara tan vinculat a Porrera- a través d’uns textos que contextualitzen les imatges i n’expliquen el simbolisme.

Un simbolisme ben punyent en el nostre marc de referències culturals, perquè l’empordanès ens ha ofert molt -molta qualitat, molta identitat, molta energia- i també li hem donat molt. En vaig parlar oportunament en ocasió de la seva retirada oficial del món artístic [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/44419] i no m’estranya gens, doncs, que aquell post figuri entre els 10 més visitats dels 162 que he estat capaç de produir fins ara.

La mostra és concebuda a partir del treball més ampli que va suposar el llibre Món Llach, editat el 2006 per Mina [www.mina.cat] a partir de la creativitat de Morales i Jurado. Visitar aquesta exposició des d’aquest pis em semblava, justament, una de les maneres més oportunes de celebrar el 50è. aniversari de la Nova Cançó, un tema al qual Enderrock [www.enderrock.cat] hi va dedicar un ben interessant dossier al seu número de gener, el 159, sembla que feliçment esgotat.

Ja deveu saber que el 1959 es considera l’any inicial del moviment a partir de la publicació, a la revista montserratina Germinabit, de l’article-manifest Ens calen cançons d’ara, de Lluís Serrahima, un dels impulsors inicials d’Els Setge Jutges.  Salvador Cardús, en dos articles molt interessants apareguts a l’Avui, valorava l’oportunitat del text de Serrahima -li inspirà l’enyorat Josep Benet-, però creia també important que la mítica Al Vent raimoniana fos composada el mateix 1959, tot i que no s’edités fins al 1962. Des d’Enderrock, el periodista gironí Xevi Planas -un dels nostres millors experts en l’àmbit de la Cançó- també insistia en aquest protagonisme de Raimon, el primer gran referent del gènere des del punt de vista històric. 

Cardús publicava el primer dels seus articles el proppassat 16 de gener [podeu trobar-lo a www.avui.cat, a les pàgines de “Diàleg”], i el dia 30 considerava que la cançó A la vora de la nit (1963), de Josep Maria Espinàs, “transmet una radicalitat transgressora que culturalment encara no hem acabat de superar”.

Precisament, aquest és un dels temes que formen part del disc Audiència pública (1966), l’únic treball col·lectiu d’Els Setze Jutges que Enderrock ha distribuït en el número que us estic comentant. Tot plegat, són ja referents històrics que han contribuït, des de la música i la cultura, a fer de nou aquest país d’una manera decisiva.

Uns el fan, altres el desfan i altres no acaben de creure-se’l. Tal com va dir en la presentació al Palau de la Musica del número d’Enderrock l’amic Joan Josep Isern -l’ardit blocaire de les Totxanes… que podeu trobar als meus enllaços-, si col·lectivament no acabem de sortir d’un cert derrotisme és perquè, entre altres pegues, som massa influïts pel “cosmopolitisme tifa”. Vegeu els tres posts que va penjar del 14 al 15 de gener i us adonareu que es tracta d’una feliç expressió que, òbviament, va molt més enllà de la cançó i de la música, perquè abasta diversos aspectes de la nostra vida nacional.

De cosmopolites -equilibradament- tenim el dret, i fins i tot l’obligació, de ser-ne. Però sap greu que, de tant fer el tifa, perdem passades per tots cantons…

No, no sóc un guerrer de l’Edat Mitjana en lluita contra els moros, ni un bandoler del Barroc, ni un carlí del segle XIX. Però, després d’un setge molt llarg, he conquerit finalment Les Borges Blanques, la capital de les Garrigues. El que vull dir-vos és que és l’única capital de les comarques catalanes que em quedava per conèixer, i ja era hora, doncs!

Amb la meva dona, hem aprofitat la bona avinentesa de la Fira de l’Oli de Qualitat Verge Extra per donar un tomb per una petita ciutat que segurament no forma part dels circuïts de turisme, però que té racons plaents com la seva plaça major porticada o les adjuntes basses del parc municipal del Terrall. I disposa -això sí que és més turístic- de centres d’interès com el Parc Temàtic de l’Oli. Tot plegat, en una Catalunya situada a una distància física relativa però que als barcelonins i assimilats, des del punt de vista anímic, potser encara ens cau una mica lluny…

Les dues basses d’aigua del Terrall -amb cignes, ànecs, oques i peixos- i la verdor dels nombrosos arbres del parc deuen mitigar una mica els xafogosos estius ponentins. Aquest darrer diumenge del mes de gener, les branques, òbviament, estaven nues, però arribar a imaginar-s’ho tal com ho veiem a la fotografia costa ben poc.

El temps, certament, no acompanyava gaire -tot i que va parar de ploure-, però el caliu li posava la molta gent que prenia part en la XII Fira de l’Oli de Qualitat Verge Extra i 46a. Fira de les Garrigues [www.firaoli.com]. Un esdeveniment que es vivia des del parc -amb desfilada inclosa- però que era instal·lat, sobretot, a l’adjunt pavelló firal. Amb la inclusió -ben interessant- d’un saló dedicat a la prestigiosa pedra sorrenca de les Garrigues, molt lligada a la tradició de la comarca i també vinculada a referents arquitectònics de la importància de la Seu Vella de Lleida, el monestir de Poblet o la Sagrada Família.

No sé si l’oli garriguenc, com diu la propaganda local, és el millor del món. Un dels millors, segur! Vam anar provant unes quantes llesquetes ben untades i costava de triar la millor marca, perquè totes tenen un gran sabor. Finalment, vam firar-nos amb un formidable oli ecològic de La Granadella, sense filtrar i, per tant, prou dens. Les nostres amanides dels propers mesos se’n beneficiaran molt…

Les Borges Blanques és una capital comarcal que té un cert interès, però no la qualificaria ben bé d’encantadora. Com moltes poblacions de les terres de Ponent -i us confesso que no en conec tantes-, té un aspecte general potser un pèl aspre, la qual cosa deu voler dir que el gust estètic col·lectiu es pot millorar. Ja sé que tot plegat és producte de la història, el territori, l’economia, el clima, la manera de ser… però així és com ho veig, barceloní assimilat com sóc. I, a més, la comparació amb altres parts del país -i no cal dir que amb certes contrades europees- es fa inevitable.

La magnífica plaça major porticada, per exemple, guanyaria encara més si no s’hi deixessin aparcar cotxes. Faig meva aquesta oportuna observació de la Maria P., de la mateixa manera que ella comparteix amb mi que l’església parroquial de l’Assumpció, neoclàssica, no arriba a impressionar, tot i que el campanar tingui una silueta veritablement poderosa.

Fora del terme, paga la pena visitar el Parc Temàtic de l’Oli [www.turinet.net/empresa/parctematic], situat a la carretera de va de les Borges a Juneda. Tant pels continguts del seu interior com per l’interès de l’entorn -amb les oliveres mil·lenàries, les històriques premses, els arcs dels templers del segle XII, el petit salt d’aigua-, l’oli, abans de perfumar-vos la boca, us envairà la mirada i us omplirà la ment…

Ja de tornada, vam fer una descoberta fabulosa ben a prop d’Arbeca. La cosa s’ho val, i molt. Per això, us en parlaré en un pròxim post.