Les aigües turbulentes

A l’hora de redactar aquest apunt, l’ANC segueix sense president. El procés començat dissabte passat i ajornat fins a no sabem quan per falta de consens en l’elecció m’ha fet pensat en un conclave papal, que sabem quan comença però no quan s’acabarà, tenint-nos una mica amb l’ai al cor (bé, tampoc cal exagerar). Fixeu-vos que el sistema d’elecció és el mateix en ambdós casos, si fa no fa. Calen dos terços dels vots dels presents (a la Capella Sixtina o al local de Vilafranca del Penedès on es reuní dissabte el nou Secretariat de l’Assemblea) i el procés es fa amb el màxim secretisme en el primer cas i amb una buscada discreció en el segon.

Com se sap, dos candidats pugnaven per alçar-se amb la victòria: Lluís Llach, que és qui va tenir més vots populars, i Josep Punga, un inesperat nouvingut que havia resultat elegit per la sectorial jove de l’ANC. Després de tot un dia de debats, transaccions, votacions i escrutinis, el cantant de Verges no assolí per la mínima els dos terços requerits o, dit d’una altra manera, els qui no el volien de president tenien prou força com per bloquejar Llach.

L’Albert, un bon amic, via xarxes socials, ha titllat de “sainet” l’espectacle donat pels secretaris nacionals, incapaços de posar-se d’acord en el nom del nou president, a l’hora que reduïa la situació a una pugna entre els partidaris de vincular d’alguna manera l’ANC a una formació política concreta (òbviament a Junts) i els que no accepten tutel·les de cap mena. L’amic es posiciona obertament en el segon sector, però li he hagut de fer l’observació d’una certa incoherència, en el sentit que no es pot menysprear la dificultat en l’elecció de president (ni molt menys titllar-la de sainet), quan precisament aquesta està pensada per evitar que una majoria simple de membres del Secretariat (i per tant més fàcilment vinculables a un partit, un sector ideològic o un grup d’interessos concret) es faci amb el control de l’entitat i li faci perdre, doncs, la desitjada i necessària transversalitat. Dit d’una altra manera, si no hi hagués hagut el “sainet”, dissabte l’autor de “L’estaca” ja fora president i la situació tan temuda per alguns (que algú proper a Puigdemont i a l’estratègia liderada per ell s’alcés amb la presidència) s’hagués produït igualment. No sé si Punga s’ha retirat de la cursa perquè en aquest cas l’únic requisit que resta per donar carpetada a l’assumpte són alguns vots més per Llach.

És una mica galdós que alguns discuteixin la figura de Lluís Llach com a bon candidat a la presidència. No gaudeix de prou prestigi? Ja és massa gran? De debò és vist com una simple marioneta de Puigdemont? Deixant de banda que fou el candidat més votat pels afiliats (i això, com amb l’antecedent de Liz Castro, no dona dret a res però és un factor a tenir en compte), entenc que la figura del president està més a prop de la representació i de l’exposició pública que de la gestió pròpiament d’una entitat indiscutiblement de base assembleària (el nom ja ho diu), i per tant Llach va com anell al dit.

Veurem com i quan acaba la intriga, que ens recorda una mica aquelles votacions inversemblants d’una assemblea de la CUP. El procés sobiranista no pot evitar trufar la seva llarga trajectòria èpica i dramàtica amb petites notes novel·lesques com la que avui comentem. Aviat, fumata bianca. 

[Imatge: x, @vpartal]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!