A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

XAVIER BARÓ, el nostre joglar d’avui

General

No érem molts, ni moltes, dissabte passat a la nit a escoltar Xavier Baró a la barcelonina sala Luz de Gas. N’hem de ser molts més. Prou que s’ho mereix aquest cantautor d’Almacelles, esdevingut un joglar del nostre temps. Un creador que beu del folk, la psicodèlia i el rock i que contribueix, amb singularitat i talent, a la renovació de la Cançó i la música en català. 

Xavier Baró (Almacelles, Segrià, 1954) és un cantautor una mica atípic, "una rara papallona negra", que deia Miquel Pujadó en la crítica al Serra d’Or de gener del seu últim disc, Flors de joglaria (Quadrant Produccions, 2006). Justament era, sobretot, la presentació de les delicioses cançons d’aquest CD el repte en directe de dissabte passat a Luz de Gas en el marc del festival Barnasants.

Repte només assolit a mitges. Per part de l’artista que s’acompanyava a la guitarra acústica i del seu grup -Ramon Godes a la guitarra elèctrica, Víctor Verdú a l’orgue i Alejandro Royo al contrabaix-, assolit plenament. Per part dels que fèiem de públic, assolit de manera més aviat poc satisfactòria… tot i que vam tenir la sort de gaudir d’un concert intens i vibrant. D’una estona que va passar lleugera gràcies, com deia Josep Maria Hernández Ripoll el mateix dissabte a l’Avui [www.avui.cat], a la qualitat d’un artista que ens ofereix "el so emocionant".

Baró, amb el seu aspecte una mica magribí, amb la seva melena negra i rinxolada com si fos la imatge d’un caniche, amb les seves ganes d’anar per feina, ens va fer partícips de moments màgics i de realitats tel·lúriques. A la manera d’un joglar del nostre temps -que a voltes adopta un aire dylanià-, tradició i modernitat es donen la mà a les seves composicions i aconsegueixen, ben sovint, arravatar-nos.

En cançons de tanta empenta com Entre les tempestats, per exemple: 

"Van néixer camps de flors/ que van ser trepitjats./ Van morir camps de flors,/ van créixer cors trencats."

O en l’evocació de l’episodi històric que correspon a La caiguda de Lleida (24 de juliol de 1643):

"Ja es veuen els terços del rei espanyol,/ armes i estendards que brillen sota el sol./ La terra escup foc i tremola a Ponent,/ als pobles i llocs que han anat caient;/ ruïnes al cor del país català,/ que uns pobres soldats no han pogut defensar./ Soldats segadors sense camps per segar,/ aquí abandonats al cru hivern del Segrià."

O a Paisatge de joglaria, per dir-ne només una altra:

"Dormia despert pels jardins de la flor amarga/ que la font del goig regava amb l’aigua més dolça,/ on l’arbre de maig floria en una vall negra,/ coronat pel sol que ballava amb la tenebra./ I l’amor dels astres enviava flames/ a les mortes coves de l’hivern." 

En fi, són temes cantats en el català occidental d’en Xavier, servits amb una veu potent i dolça i una claredat de dicció envejable. Cançons mitjançant les quals puc recordar, en part, el meu viatge de l’estiu passat a Bretanya. Flors de joglaria és un disc rodó, com ja era prou interessant l’anterior, Cançons del temps de destrals (Satchmo Records, 2004), per cert millor disc de cançó d’autor d’aquell any per part de la revista Enderrock.

En fi, des d’avui no podeu ignorar per més temps aquest creador que beu del folk, la psicodèlia i el rock i que contribueix, amb singularitat i talent, a la renovació de la Cançó i la música en català. Ho fa encara massa per lliure, i potser un dels peatges a pagar en aquest sentit és que els seus seguidors siguin, ara com ara, poc nombrosos. Temps al temps.

Per cert, que em va plaure molt coincidir en aquest concert amb tres bastions de la renovació de la Cançó i de la música en català entre nosaltres: Joan Isaac -un altre gran artista que té l’interès i la delicadesa d’anar a escoltar els col·legues-, Lluís Puig -un dels nostres millors promotors musicals com a ànima de Vesc- i Pere Camps -l’indefallent creador i director del Barnasants. Amb gent com ells i amb joglars com Xavier Baró, la causa està salvada. Ara només cal que vosaltres també us hi aneu afegint, i que cada cop siguem més, i més, i més… 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.