A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

TERESA PÀMIES, en la meva memòria d’ahir

General
S’ha mort Teresa Pàmies i se’n destaca el compromís, el tremp i el coratge; la memòria de la República, de la Guerra i de l’exili; la literatura entesa com a testimoni d’un temps i vindicació dels afanys i de les esperances de les classes populars. Ha estat una dona estimada per molta gent, de conviccions fermes i, segons com, un pèl cantelludes. De sentiments dolços com els reflectits a les lletres dels boleros, que ens feia sentir des de les seves intervencions radiofòniques i que tant li agradaven.

Personalment, li estic molt agraït pel pròleg que va escriure al meu primer llibre, Elles, les dones dels nostres polítics, publicat el 1982. Ja fa trenta anys, com aquell qui no diu res…

I és que la Pàmies era això: memòria d’ahir, o sigui, del convuls segle XX que a ella li pertanyia del tot i que a mi només em vincula en part, però que també sento com a meu.  

Fa exactament tres dècades que vaig publicar un llibre d’entrevistes amb les esposes dels principals líders polítics catalans de l’època, cap dels quals no és avui, òbviament, en actiu, i uns quants ja són morts. El volum, editat per Pòrtic, corresponia a un encàrrec inicial de Presència, quan aquesta veterana publicació gironina era un setmanari no vinculat -com ho ha estat després- a cap altra capçalera.

La gran majoria d’aquelles senyores em van semblar persones valuoses. Tot i que algunes tenien -o tenen encara- prestigi en el seu àmbit professional, cap d’elles no era massa coneguda del gran públic. Cal dir que Marta Ferrusola ho seria ben aviat com a dona de qui presidiria el nostre país durant 23 anys. 

El cas de Teresa Pàmies era diferent. Tenia al seu costat qui fou líder del PSUC a les darreries del franquisme, durant la Transició i als primers anys de la democràcia, Gregorio López Raimundo, però la seva personalitat i la popularitat com a escriptora no encaixava ben bé en la possible sèrie de converses. En canvi, em va semblar que seria una persona molt idònia per a prologar l’obra.

Ho va fer, amb l’estil directe i incisiu que li era habitual:

“En llegir les quinze entrevistes aplegades en un sol volum descobrim unes dones tan interessants, que oblidem el marit sense el qual no haurien estat entrevistades. Des del començament ens interessa ella, cosa que no vol dir que sempre ens agradi o ens resulti simpàtica. No coincidirem amb totes les opinions que expressen, però mai no es mostren superficials ni bledes. Sovint ens obliguen a reflexionar sobre la condició femenina. Algunes són feministes sense saber-ho o sense voler-ho”.

Li estic molt agraït, a la Teresa, per aquestes consideracions i pel pròleg en el seu conjunt. Després no hi mantindria una relació freqüent, però sí cordial i respectuosa. Vam coincidir alguns cops al barri barceloní que hem compartit, l’Esquerra de l’Eixample. Recordo que una vegada, en una convocatòria electoral, em va presentar López Raimundo davant mateix de les urnes. Em va agradar poder saludar el mític lluitador, homenatjat per Raimon a la cançó T’he conegut sempre igual

De la prolífica -i no sempre ben valorada- obra de Teresa Pàmies i Bertran vull parlar-vos, singularment, de dos llibres. L’un, Amor clandestí (1976), basat, precisament, en l’experiència sentimental d’una parella que va viure indistintament el goig i l’angoixa de la seva relació en uns anys difícils. L’altre, Mascles no masclistes (1987), en el qual l’autora de Balaguer reporta la trajectòria de diversos referents del gènere masculí que han procurat l’avenç dels drets de les dones, la qual cosa em complau especialment.

La Pàmies, símbol de lluita, de voluntat i de compromís, representa la memòria combativa d’un segle, el XX, molt atzarós. La militància republicana, l’exili ben actiu, la resistència antifranquista, la dignitat democràtica. Ho representa amb tots els seus encerts, i també amb errors, el més evident dels quals seria l’estalinisme inicial. Ens fa reviure la memòria d’un món que ja no és el nostre, però que jo -en part- també he viscut i en el qual encara m’hi reconec.

No sabem ben bé quines sorpreses ens té reservades el futur -avui més aviat negre, negre…-, però exemples d’un coratge com el d’aquesta gran lluitadora ens serveixen de model per a no defallir…  

  1. Ningú no és perfecte i les persones i encara més els personatges són polièdrics. Efectivament l’estalinisme és i va ser un error històric, però Teresa és i va ser honesta i coherent, una gran dona. M’ha agradat molt el teu post. El llibre…ja saps…m’agradaria aconseguir-lo.
  2. El llibre  Elles, les dones dels nostres polítics  es troba a les biblioteques públiques. Gràcies a això l’he pogut llegir jo (i he pogut veure a les fotos que hi ha a tota pàgina, com eren “elles” tants anys enrere…).

    Salut! 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.