SÍ i SÍ … per consciència, trajectòria i dignitat. I per DEMOCRÀCIA!!
Ens hem preparat molt, sobretot als darrers anys, per al gran repte d’aquest diumenge. I ja es veu que no ens ho posen gens fàcil però, si més no, paga la pena intentar-ho…
I sí, el canvi ets TU, sou vosaltres, som nosaltres… Perquè volem que l’accés -o si més no la possibilitat- a la independència, a la República catalana, comporti canvis veritables en la nostra vida col·lectiva i influeixi, també benèficament, en les vides personals.
Com segurament ja he dit al bloc alguna -o més d’una- vegada, em considero independentista des del 21 anys, quan vaig entrar a militar a l’històric FNC (Front Nacional de Catalunya). Vaig votar per primer cop una candidatura per la independència el 1980, quan era afiliat a NE (Nacionalistes d’Esquerra). Aleshores no vam obtenir cap diputat al Parlament de Catalunya, com tampoc el BEAN (Bloc d’Esquerres d’Alliberament Nacional). Sortíem de la nit de la Dictadura i a la planteta li faltava, encara, molt per créixer…
Però, arribats al 2016, i ara al 2017, d’aquells 0 diputats -i diputades- hem passat als 72 actuals. Sobretot, gràcies a la contribució de Junts X Sí, on s’hi apleguen el PDeCAT i ERC, però també formacions menors com MES (Moviment d’Esquerres) -del qual formo part, i que impulsa la campanya Socialistes pel SÍ– , Avancem i Demòcrates per Catalunya, a més de valuosos independents.
I també compta la CUP, naturalment, de la qual hem recelat més d’un cop, però que mai no hauríem de menystenir si de veritat volem incorporar a la llibertat i al progrés el màxim de sectors possibles… Els estudiants, per exemple. Jo em queixava, darrerament, que a les concentracions sobiranistes hi veia gran quantitat de cabells blancs o que s’hi van tornant, com els meus… Però això sembla que ha canviat, i sobretot per flagrants vulneracions dels drets democràtics que fan que la gent jove, inevitablement, reaccioni…
I és que han passat moltes coses, durant aquests anys. Molta incapacitat per part d’Espanya -i de l’Estat que li fa de carcassa– per transformar-se en una veritable democràcia. La qual cosa no hauria d’estranyar ningú que en conegui mínimament la història, tant la recent com l’anterior. Una Espanya de matriu castellana que gairebé no conserva res del que havia estat aquell imperi en el qual “no se pone el sol”, però que es mostra incapaç d’acceptar-se com a realitat plurinacional.
I així, tot es fa molt més difícil. I encara més quan el món ha anat canviant -no sempre a fi de bé- i Catalunya vol inserir-se al segle XXI amb les potencialitats renovades. En bona lògica democràtica, volem entendre’ns amb tothom -inclosa Espanya– però demanem, alhora, reconeixement i respecte. De bon rotllo, sí, encara que no els ho sembli a alguns…
Per tot plegat, som ja a tocar d’aquest 1 d’octubre amb les fortaleses intactes. En una part important, gràcies a l’actitud de l’Estat, ja veieu que clarament repressora. Un tarannà de la porra que fa que molta gent potser no del tot favorable a la independència renovi les ganes d’anar a votar, i de votar SÍ, òbviament…
Tot el que us acabo de dir no implica -i això no us ha d’estranyar, si m’heu anat llegint- que jo vegi les coses del tot clares. Des que es va iniciar el ja cèlebre procés m’he sentit, com Gramsci, un “pessimista de la intel·ligència”, alhora que un “optimista de la voluntat”. I la intel·ligència -el cap- em diu que el resultat del gran repte cívic, nacional i polític d’aquest diumenge serà l’empat a 1 de dos grans relats. Perquè aquesta és, certament, la pugna de dos relats: el del dret d’autodeterminació, que es fonamenta en la democràcia, i el d’una legalitat ben poc legítima, però que disposa encara de molts actius, propis i a l’exterior…
Però la voluntat -el cor- em diu que el partit cal, sobretot, jugar-lo, sigui quin sigui el resultat. I que no cal posar, d’antuvi, cap mena de portes al camp. En definitiva: aquest diumenge, que voteu -si voleu, clar- en condicions, i que voteu SÍ per aquest país, el seu progrés i el seu futur.
I després… Després, avaluarem els resultats de la jornada i tornarem a parlar del tema del tema. Tant com sigui necessari…
