A la brasa i al caliu

Podrir-se entre reixes sempre deu ser dur, però no ho és tant en aquest cas. I és que admeto que El Presoner del Cel m’ha enganxat molt. Pel contingut, per l’estil, per la visió irònica d’un període gris -el de mitjan franquisme- o directament tràgic -el de la repressió posterior a la Guerra Civil.

D’altra banda, quan servidor rep com a obsequi un llibre, es creu amb l’obligació de llegir-se’l, i encara més si aquest obsequi té un origen familiar. És el que m’ha passat amb la darrera novel·la de Ruiz Zafón.

El prejudici abans esmentat havia influït -qui sap si també el fet que es tracti d’un escriptor de gran èxit- en què no m’atansés a la tan famosa L’Ombra del Vent ni a El Joc de l’Àngel, les dues altres obres per a adults de l’autor que també integren el ja gairebé mític cicle El Cementiri dels Llibres Oblidats. Però ara, després d’haver llegit El Presoner del Cel, ja us dic que és com si em sentís una mica a la garjola. 

Sóc presoner, doncs, d’un gran tremp literari; de la destresa de l’autor per mantenir l’interès en tot moment; del gruix dels personatges; del relat, en clau irònica, d’unes èpoques decididament odioses…

D’una Barcelona cada cop més d’abans d’ahir, però que Carlos Ruiz Zafón ens posa a l’abast amb talent, versemblança i mestratge. Un pensa: si la repressió a la Barcelona i la Catalunya del 1939 era, poc o molt, com es descriu a l’obra,  certament esgarrifa. I si la capital i el país de finals del 50 i començaments dels 60 han estat com es pinten a la novel·la… no cal dir que adorarem l’època que vivim. Malgrat la crisi, len tensions nacionals, la incertesa envers el futur.

En fi, no em feu massa cas: aquestes són cabòries d’un presoner/lector que s’acaba de cruspir, àvidament, l’última del Zafón. I n’ha gaudit molt, potser una mica menys en les darreres pàgines. Si vosaltres heu llegit aquest Presoner / Prisionero, potser ho podreu corroborar. Si no el coneixeu, us l’adreço com una nova invitació a la lectura.