A la brasa i al caliu

El que no calia -això mai!-, era renunciar a l’objectiu. Ja els darrers mesos, preguntant a amistats i coneixences, m’adonava que a ningú -ningú!- li havia desplagut l’estada. Les expectatives, per tant, eren molt altes, i s’han confirmat del tot. Perquè Praga és, certament, una ciutat fascinant, encantadora, superba, força relaxant, plena d’història i art…  

Les esplèndides vistes sobre el riu Moldava; l’originalitat de l’edifici Dansant; la gràcia del jardí de Wallenstein;  la suggestió del barri de Malá Strana; el cosmopolitisme de la plaça de Venceslau; l’interès del turó de Vysherad, o del de Pétrin; la qualitat de l’art d’Alphons Mucha; el glamour vintage dels cafès Slavia i Louvre… 

En fi, no vull cansar-vos, perquè segurament moltes i molts de vosaltres, Praga, la coneixeu. Hi va néixer i viure Franz Kafka, ja ho sabeu, però a fe que no l’he trobat una ciutat especialment kafkiana, en el sentit d’incòmoda o de complicada. L’he vist envaïda, això sí, per eixams de turistes, entre els quals la meva família i jo havíem de comptar-nos-hi, ens agradi o no, tot i no formar part d’algun dels tours infinits que hi hem trobat aquests primers dies de setembre.

De la capital de la República Txeca ja n’havia escrit, en aquest bloc, dues vegades. El primer post, commemoratiu de la història recent http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/103932, és -i això em complau- el tercer més llegit des de l’inici. I del segon, dedicat a la subtil evocació poètica sobre la ciutat de l’amic Jordi Pàmias http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/244499, fa només, premonitòriament, uns mesos.

Ara se m’acut que un poeta i escriptor també de gran vàlua, l’enyorat Manuel Vázquez Montalbán, pot parlar-nos d’una de les capitals més belles d’Europa des del seu recull intitulat, precisament, Praga:       

                      “Como el judío que añora
                       aquel lugar
                       del que no sea preciso regresar
                       paraísos de confianza
                                                   en la propia piel
                       o en la blanda penetrabilidad
                                                   de los cuerpos
                       vivo en Praga acumulando
                       recuerdos deudas pérdidas
                       de la propia identidad en cada testigo
                                                   muerto”
   

A la ciutat del Moldava hi hem descobert, sobretot, els ordenats espais que conformen la millor disposició per a una magnífica arquitectura. De veritable museu a l’aire lliure, per dir-ho clar. Si encara no hi heu anat, no deixeu de reservar-la entre els vostres projectes preuats, a la manera de viatge-somni…

Mentrestant, us deixo amb la simfonia -ara, completa- de Mozart que de Praga també en du el nom http://youtu.be/K2hx73aps5Q. Hi trobareu a més, visualment justificat del tot, el sentit de l’anterior paràgraf. 

Des del pont de Carles, a primera hora del matí, sentireu millor -com jo mateix a la imatge- l’encís d’aquesta música, la bellesa de les pedres, la remor de l’aigua, els batecs del cor…