A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

PRAGA, la desitjada… i finalment CONQUERIDA

General
Visitar Praga constituïa un desig acaronat ja fa anys, però fins ara no ha estat possible acomplir-lo. La Setmana Santa de l’any 2010, el dilema ja va ser anar a Berlín o a la capital txeca, però finalment van guanyar els alemanys, que tenen una de les capitals europees de moda

El que no calia -això mai!-, era renunciar a l’objectiu. Ja els darrers mesos, preguntant a amistats i coneixences, m’adonava que a ningú -ningú!- li havia desplagut l’estada. Les expectatives, per tant, eren molt altes, i s’han confirmat del tot. Perquè Praga és, certament, una ciutat fascinant, encantadora, superba, força relaxant, plena d’història i art…  

La delicadesa de les estàtues del pont de Carles; la monumentalitat d’un castell que és, sobretot, un conjunt de palaus, amb la superba catedral de Sant Guiu; l’esplendor de la plaça de la Ciutat Vella, amb el bellíssim rellotge astronòmic; la gravetat de l’antic cementiri jueu; l’embruix de la Sinagoga Espanyola; la sumptuositat art nouveau de la Casa Municipal

Les esplèndides vistes sobre el riu Moldava; l’originalitat de l’edifici Dansant; la gràcia del jardí de Wallenstein;  la suggestió del barri de Malá Strana; el cosmopolitisme de la plaça de Venceslau; l’interès del turó de Vysherad, o del de Pétrin; la qualitat de l’art d’Alphons Mucha; el glamour vintage dels cafès Slavia i Louvre… 

En fi, no vull cansar-vos, perquè segurament moltes i molts de vosaltres, Praga, la coneixeu. Hi va néixer i viure Franz Kafka, ja ho sabeu, però a fe que no l’he trobat una ciutat especialment kafkiana, en el sentit d’incòmoda o de complicada. L’he vist envaïda, això sí, per eixams de turistes, entre els quals la meva família i jo havíem de comptar-nos-hi, ens agradi o no, tot i no formar part d’algun dels tours infinits que hi hem trobat aquests primers dies de setembre.

De la capital de la República Txeca ja n’havia escrit, en aquest bloc, dues vegades. El primer post, commemoratiu de la història recent http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/103932, és -i això em complau- el tercer més llegit des de l’inici. I del segon, dedicat a la subtil evocació poètica sobre la ciutat de l’amic Jordi Pàmias http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/244499, fa només, premonitòriament, uns mesos.

Ara se m’acut que un poeta i escriptor també de gran vàlua, l’enyorat Manuel Vázquez Montalbán, pot parlar-nos d’una de les capitals més belles d’Europa des del seu recull intitulat, precisament, Praga:       

                      “Como el judío que añora
                       aquel lugar

                       del que no sea preciso regresar
                       paraísos de confianza
                                                   en la propia piel
                       o en la blanda penetrabilidad
                                                   de los cuerpos
                       vivo en Praga acumulando
                       recuerdos deudas pérdidas
                       de la propia identidad en cada testigo
                                                   muerto”
   

A la ciutat del Moldava hi hem descobert, sobretot, els ordenats espais que conformen la millor disposició per a una magnífica arquitectura. De veritable museu a l’aire lliure, per dir-ho clar. Si encara no hi heu anat, no deixeu de reservar-la entre els vostres projectes preuats, a la manera de viatge-somni…

Mentrestant, us deixo amb la simfonia -ara, completa- de Mozart que de Praga també en du el nom http://youtu.be/K2hx73aps5Q. Hi trobareu a més, visualment justificat del tot, el sentit de l’anterior paràgraf. 

Des del pont de Carles, a primera hora del matí, sentireu millor -com jo mateix a la imatge- l’encís d’aquesta música, la bellesa de les pedres, la remor de l’aigua, els batecs del cor…    
            

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.