A la brasa i al caliu

L’advocat emèrit i activista polític Pau Miserachs i Sala és un autèntic pou de ciència: jurídica, no cal dir, però també moral, en el sentit de consciència política, ètica democràtica, coneixements històrics exhaustius, estima per la humanitat i el seu benestar, mentalitat de progrés, impuls a la llibertat -i a la dels pobles, òbviament-, valoració del mèrits del treball, l’esforç i la tenacitat sostinguda…

Totes aquestes i altres qualitats -com la del seu singular estil d’escriptura- torna a demostrar-nos-les al seu darrer llibre, Per defensar la democràcia… referèndum!, un títol que, a hores d’ara, no pot ser més oportú. El llibre constitueix una nova entrega -la cinquena- del seu vast bloc    http://paumiserachs.blogspot.com.es/, i n’he gaudit molt. A través de les seves pàgines, Miserachs m’ha induït a reflexionar novament sobre l’auge de l’independentisme a Catalunya -impuls que ell i jo tant compartim- i també sobre la crisi de la socialdemocràcia -ideologia que compartim alhora que deplorem pel que li passa…

De l’auge de l’independentisme català, singularment als darrers anys, no hi ha molt a afegir-hi, perquè ara el que cal és, sobretot, rematar la jugada. Com que sóc independentista des de fa quatre dècades, però no em considero hiperventilat -ni crec que ho sigui Pau Miserachs, tot i les seves sòlides conviccions-, hi ha alguna cosa que continuo sense veure clara. No tant si es farà o no el referèndum del dia 1 d’octubre -que serà convocat i es farà, tot i que no crec que en les condicions òptimes; no tant per l’oposició -tan bruta– del Govern i l’Estat espanyols, que, com que són tan demòcrates, havíem de donar per descomptada…

A mi, el que sobretot em preocupa és que, en termes de majoria social i política, encara fem curt , o això és el que diuen la major part  de les dades disponibles, ja que els partidaris de la plena sobirania sembla que no arribem, ara com ara, al 50%. El nostre és un clam molt ampli, doncs, però -admetem-ho- no prou majoritari. És clar que -si l’Estat ens hi ajuda una mica més- això pot canviar, i també és cert que, en les darreres eleccions encara autonòmiques, va haver-hi una majoria parlamentària de 72 diputats partidaris del SÍ. (Recordo sovint que, l’any 1980, les dues candidatures explícitament independentistes que es van presentar a les eleccions al Parlament, Nacionalistes d’Esquerra (NE) -jo era afiliat a aquests- i el Bloc Socialista d’Alliberament Nacional (BEAN), van obtenir, en conjunt, 0 diputats).

Per tot plegat, veurem què passa, doncs… Hem de veure si la gent que treballa més en l’impuls sobiranista -no ho dic, ai!, per mi- són capaços d’obtenir els fruits que moltes i molts desitgem. Hem de poder comprovar -i serà aviat- si els més hiperventilats, amb el seu optimisme irreductible, ens fan triomfar!

Mentrestant, anem a la crisi de la socialdemocràcia. O del socialisme democràtic, que a parer meu, després de donar-hi voltes al llarg dels anys, són exactament el mateix, matisos a banda… Ara hi he pensat més per moltes de les coses que es desprenen de la lectura del dens llibre de Miserachs, però també a partir de l’oportuna inclusió que fa l’autor, com a annexos, d’alguns documents del dret internacional en què es basa per avalar encara més el dret  de Catalunya a la seva autodeterminació, que em sembla indiscutible. Com ho és, no cal dir, una altra -i alta- aspiració que també hauria de ser connatural a la humanitat: el dret a assolir una societat més justa, més progressiva, més fraternal…

Textos com la Carta Fundacional de les Nacions Unides (1945), la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) o el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics (1966), entre d’altres. Són documents, sobretot els primers, sorgits a partir de la tràgica desfeta que van representar a Europa i al món els efectes malèfics, devastadors, de la II Guerra Mundial.

Després d’aquesta gran derrota col·lectiva, la humanitat necessitava, a més de respirar, sobretot redimir-se, en el sentit de tornar a exercir molts drets, i fer-ho d’una manera efectiva. I el comunisme, pels seus efectes totalitaris, tampoc era cap alternativa a la situació. De manera que la socialdemocràcia i les forces polítiques i socials que li feien coixí, sobretot a Europa, va trobar la millor manera d’expandir-se, construint l’estat del benestar i també limitant els efectes més perversos  -n’hi ha que no ho són tant- del capitalisme. Els textos que he esmentat, i moltes altres aportacions jurídiques i intel·lectuals durant els anys 50, 60, 70, potser 80… del segle XX, facilitaven el camí.

Avui, després de les convulsions d’una crisi econòmica perllongada, i de l’estat de crispació, sovint despietat, en què, no massa després de la caiguda del Mur de Berlín, torna a viure el planeta, el socialisme democràtic, massa sovint, trontolla. No és estrany. En bona mesura, aquest corrent central de la vida política no troba els personatges més adequats per a servir-lo, de Tony Blair a Susana Díaz, entre d’altres dirigents tòxics i ben mediocres…

Però el que passa, sobretot, és que la socialdemocràcia -ideologia moralment forta, però delicada a la pràctica, perquè es basa en equilibris sovint fràgils entre justícia i llibertat– pateix, malauradament, els efectes d’aquest món tan convuls. D’una societat que té tants avenços, singularment tecnològics, però que no és capaç de continuar fent camí positiu en altres temes de fons, i que fins i tot retrocedeix, segons com…

Una situació, no cal dir, massa bèstia, que ens podria fer allargar la reflexió, les reflexions, però ara no cal. El cas és que el veterà avvocato Pau Miserachs i Sala ha publicat un volum de gran interès a Llibres de l’Índex   http://llibresindex.blogspot.com.es/.                            Que és un home d’una trajectòria professional molt destacada, vinculada sobretot a la defensa dels drets d’autor, drets de la informació i creacions industrials, a més de la seva tasca com a president del Grup d’Estudis Polítics   http://grupdestudispolitics.com/ i de la (m’encanta aquest títol) Societat Catalana de Lliure Opinió   http://www.socall.cat/.

En fi, i que és afiliat, com jo mateix, al Moviment d’Esquerres (MES)  https://mesesquerres.cat/, partit socialista i sobiranista català que ha d’anar a més, a molt més. En voleu més, encara?