Jugar a PING-PONG en una església
Bé, no exactament a dins, però, quan la piloteta s’escapa, l’has d’anar a arreplegar sota les darreres files de bancs. Pot semblar insòlit, però en el marc d’una escola que comparteix espai amb una parròquia, tots els racons deuen ser aprofitables…
Aquest és, des de fa pocs mesos -a part de caminar, per la ciutat o a l’aire lliure-, el meu exercici físic més habitual. Cada setmana, faig unes quantes partides -dobles i senzilles- amb un bons companys. Vaig acceptar la seva amable invitació perquè el ping-pong -o tennis de taula– és l’únic esport en què havia destacat una mica de jove (el tennis tout court també m’agrada molt, però confesso que sóc, més aviat, un paquet).
Em defensava mitjanament bé, fa anys, en això del ping-pong, i sort que la forma, en aquests casos, no es perd mai del tot. Per tant, els meus companys -els Joans, els Carles, el Lluís…- crec que no han hagut de tenir amb mi una paciència excessiva, tot i que jo, d’ells, n’aprenc molt.
Ens uneix la bona avinentesa que tots som, o hem estat, pares de l’escola de les nostres filles i els nostres fills, a l’Eixample barceloní. Una escola vinculada a una parròquia, i on la bona entesa que tenim amb el rector -home afable i culte- facilita les coses.
Per a donar continuïtat a aquest toc de pilota setmanal, vaig decidir deixar les classes de ioga a les que anava assistint durant els últims anys. El Ramon, també des del meu Eixample, m’era un gran mestre, però potser la voluntat i dedicació que jo hi posava no eren excessives.
En tot cas, el ioga és una bona experiència que la gent més jove, segurament, coneixeu poc -de jovent, si més no, gairebé no n’hi vaig trobar-, però que és més sovintejada entre les edats mitjanes, tirin a provectes poc o molt…
Després de les partides, una cervesa -que és clara, en el meu cas- serveix per a arreglar Catalunya i el món en un ambient de bona harmonia. El ping-pong, que és un moderat i útil exercici per al cos i una bona pràctica de força i destresa, també contribueix, segons com, a obrir la ment. La resta li posem nosaltres…
Una de les entitats catalans històriques d’aquest esport era el barceloní Club de 7 a 9, actualment inactiu. Doncs bé, aquest és, aproximadament, el període en què lliurem les nostres partides i fem la consumició posterior. Intentant, per començar, que en el toc amb la pala hi hagi precisió i força alhora. Procurant que el joc d’efectes sigui, precisament, efectiu. Fent que la piloteta -blanca o groga- boti com cal damunt la taula, i salvant la xarxa, òbviament. Desitjant vèncer sense arrasar…
Jugant, en definitiva, d’una manera agradable. Es pot demanar més?