A la brasa i al caliu

L’altre dia, Montserrat Tura va descartar que ara sigui el moment adequat per a la recuperació del grup propi del PSC al Congrés. El tema no és notícia ni, probablement, ho serà. Per això no s’hi ha fixat, que jo sàpiga, pràcticament ningú.

Dilluns passat, a les pàgines de política de l’Avui –www.avui.cat– i perdudes enmig del titular El PSC compta amb Maragall fins al congrés, unes declaracions de Montserrat Tura no van suscitar un especial interès. Descartava la consellera que aquest sigui el moment adequat per a la recuperació del grup propi del PSC al Congrés dels Diputats. "Ara no toca" -venia a dir-, sobretot perquè un grup d’aquesta mena deixaria el PSOE com a segona formació de la cambra baixa i això "donaria munició al PP". 

Quan tocarà, donar el pas endavant? Ja veurem si mai… Ni el PSOE ho vol ni el PSC ho persegueix amb massa empenta, i alguns dels seus sectors no ho desitgen ni poc ni gens. El grup propi va existir els primers anys de la democràcia justament perquè el PSOE estava encara poc consolidat institucionalment, però un fort vent loapitzador -i aquests vents no deixen mai de bufar- se l’endugué…

De manera que, com voleu que sigui notícia una no-notícia? El que seria comentat fóra precisament el contrari: una voluntat manifesta d’assolir l’objectiu. Maragall ho va plantejar al seu dia, i Tura, ara, se’n fa ressò, però tot queda aquí.

I jo que ni me m’alegro ni deixo de fer-ho. Entenguem-nos: el PSC és un partit necessari a la Catalunya d’avui, tan mestissa ens agradi o no. Però molts que ens considerem socialistes o socialdemòcrates i que a Alemanya votaríem l’SPD o ara, a França, la Royal, no podem sentir-nos-hi massa pròxims si tenim un cert sentit de país… tot i que el país no sigui ni molt menys com voldríem.

Vaig militar al Reagrupament de Pallach fa molts anys i me’n sento orgullós, però ara he de mirar més aviat cap a ERC -i no deixar de banda el seu actual, i no gens irrellevant, debat intern- i tenir en compte el que pugui fer CiU malgrat la desorientació que l’atenalla.

A can PSC hi conviuen molts sectors -entre els quals n’hi ha de sincerament catalanistes-, però es neutralitzen massa: abans González i ara ZP, doncs, guanyen sempre. Es va veure amb el debat de l’Estatut i es continuarà veient, amb el president Montilla i el seu entorn situats en l’enclau idoni. 

Em jubilaré d’aquí a uns quants anys i el PSC encara no tindrà grup propi al Congrés madrileny: m’hi jugo els sopars que vulgueu. Passarà de llarg el 2014 i no tan sols no haurem obtingut la independència, sinó que ni tan sols estarem en condicions de plantejar referèndums a l’estil del Quebec. Digueu-me escèptic -que no passota-, però ho veig així. I tot plegat no ho arreglarà ni un home de bona fe com el doctor Carretero…