BURCA? NICAB? XADOR, com a molt!
L’anunci del Govern català de promulgar una llei de comportament a l’espai públic que hi prohibeixi l’ús del vel integral és una qüestió més aviat enutjosa. Amb massa implicacions: religioses, culturals, de seguretat, de llibertat… De dignitat de la dona i de la persona, per damunt de tot.
Ja veurem com acabarà la cosa, però a mi em sembla bé que el burca i el nicab no siguin permesos. I estic d’acord en establir el límit màxim de tolerància en aquest àmbit en el fet que la cara no vagi tapada. El xador -habitual a l’Iran i també present a l’Afganistan- seria el vel que marcaria aquest límit, tot i que la seva presència en els carrers i les places no em sembli formidable, precisament…
Sobre el tema hi ha actituds diverses, i per això paga la pena saber l’opinió dels experts. Dolors Bramon -coneguda professora d’estudis àrabs i islàmics de la UB- diu que “no trobo res al llibre sagrat dels musulmans que ni tan sols convidi a fer servir una vestimenta com aquesta”. Es refereix al vel integral, en genèric, i és conscient que, si finalment es prohibeix, algunes dones podrien veure obligades a quedar-se a casa. Penso que, davant d’aquest hipotètic xantatge, una societat com la nostra -construïda sobre la base d’unes llibertats humanes que històricament han costat molt- no ha de cedir.
El testimoni de Bramon -el recollia l’Ara de divendres passat- és igualment interessant quan recorda que “les usuàries que s’entesten a portar el vel no s’adonen de la seva responsabilitat amb les que el duen per força. No és més bona musulmana la que va més tapada”.
Per sentit de la tolerància i aspiració a la convivència, i en nom de la diversitat cultural, jo -en la línia del projecte del Govern- tampoc no prohibiria la xalia, ni el khimar, ni l’amira, ni l’hijab, ni el xador. No és que l’ús d’aquestes robes -consulteu el reportatge [http://www.ara.cat/ara_premium/cronica/Stop-al-burca-nicab-carrer_0_555544498.html] que incloïa el diari esmentat- m’encanti, precisament. I puc sospitar que, en molts casos, també hi ha al darrere el condicionant d’una educació repressiva. Però, si més no, deixen la cara al descobert, la qual cosa, amb el burca i el nicab, és evident que no passa.
El món que ens acull, molt més multicultural que abans, també ha esdevingut, en determinats aspectes, més conflictiu. Si els estralls de la crisi ja ens duen, inevitablement, al conflicte, com no ho faran, també, d’altres qüestions? És difícil servar els equilibris necessaris, però una societat que aspiri a ser justa ha de tenir la dignitat entre els seus valors preuats. I és que, en el fons de tot plegat, hi ha un tema de valors. En relació a la dona, a la persona, a tothom…
La senyora Bramon diu que “No és més bona musulmana la que va més tapada“. Jo afegiria que “No és més alliberada la dona que va més descoberta [destapada]”. Sovint trobo més indigna per la dona segons quines vestimentes “occidentals” que no pas el vel (“islàmic”, o no).
A part, clar, que és molt perillós per les llibertats el legislar segons parametres religiosos o ideològics (si més no, a Espanya tenim llarga tradició nacionalcatòlica, que ara sembla revifar amb força a Salt, Torroella de Montgri i Catalunya tota).
Atentament