AIGUATS de fa mig segle en la tràgica memòria
És una commemoració òbviament penosa però del tot necessària, a partir de la qual la publicació fa un gran i lluït desplegament informatiu. Jo, que aquella nit del 25 de setembre tenia set anys, no vivia massa lluny de la riera del Palau, una de les zones que esdevindrien més conflictives, però el pendent del terreny, sortosament, ens afavoria a mi i als meus. No tothom podria dir el mateix, i el caos urbanístic del franquisme va contribuir poderosament a multiplicar la catàstrofe.
Però encara vint anys abans, el 1962, les flors de l’ambient col·lectiu -si és que podien ser excessives- van ser arrencades brutalment, d’una manera sobtada i tràgica. Aquella espantosa nit de finals de setembre marcaria per sempre la vida de molta gent, entre la qual hi hauria cadàvers que van arribar-los a trobar a la costa o, fins i tot, prop de Mallorca.
Els aiguats o riuades del Vallès van ser un desastre natural molt greu que, amb els problemes afegits del segon franquisme, van fer que plogués sobre mullat. Moltes persones no eren prou conscients -o la pobresa material i la manca de planificació urbanística impedien valorar-ho- d’aquella dita que aconsella que “a la vora del riu, no t’hi facis el niu“. D’altra manera, moltes morts i desaparicions, molts danys, s’haurien pogut evitar. Només a Terrassa ens van registrar 327 morts i desapareguts, i es van veure afectades 751 cases…
Els textos i els testimonis que configuren la carpeta o tema central d’aquest número de la revista són d’allò més interessants. En destaco, per damunt de tot, la reproducció -convenientment traduïda- d’un punyent reportatge de Josep Maria Espinàs -entrevistat per a l’ocasió- al setmanari Destino. I també una altra entrevista amb el conegut metereòleg televisiu Francesc Mauri, barceloní establert ara fa deu anys a Matadepera que per edat no va viure aquell impuls aquàtic tan destructiu però que sí que l’ha estudiat.
“Aquestes tempestes de tardor bastant locals -diu en Mauri- són un fenomen de molt mal preveure. La de Montserrat de l’any 2000 no es va preveure i fa només dotze anys”.
També paga la pena el que li explica al director de la revista, Vicenç Relats, el periodista Jaume Valls i Vila, autor del llibre La riuada de 1962. La catàstrofe que sacsejà la Terrassa invertebrada del franquisme, líder de vendes del Sant Jordi 2012 a la ciutat egarenca: “La catàstrofe s’hauria pogut evitar, o si més no pal·liar, si el territori terrassenc hagués disposat d’un pla d’ordenació, si la disciplina urbanística hagués funcionat, i si la xarxa de clavegueram, els torrents i el pas de les rieres per la ciutat hagués estat canalitzat”. I esborrona el reportatge de Laura Pinyol sobre la intuïció i la determinació d’un maquinista dels aleshores Ferrocarrils Catalans, Francisco Duce. Aquest professional, després que el tren creués el pont de Les Fonts i enfilés ja cap a Terrassa, va aturar-lo i va aconseguir in extremis salvar la vida dels 105 passatgers que viatjaven en l’últim comboi de la jornada, provinent de Barcelona.Aixì anaven les coses fa cinquanta anys, i encara sort -dins la gran desgràcia- de campanyes mediàtiques de solidaritat com la que endegà, des dels micròfons de Ràdio Barcelona i la Cadena SER, el gran i enyorat radiofonista i entrevistador televisiu Joaquín Soler Serrano.
En fi, feu-vos amb aquest excel·lent número de Vallesos i comprovareu, un cop més, de quina manera els efectes de les catàstrofes naturals -poc o molt inevitables- es multipliquen per les errades, imprevisions, estupideses i dolenteries humanes.