Millor jugar a la Play que fer esport
Un estudi de la Fundació La Caixa afirma que només un 20% dels espanyols fa esport amb freqüència, és a dir, com a mínim tres cops a la setmana. Sembla ser que és un dels percentatges més baixos d’Europa, produint-se així un contrast brutal amb el millor moment de la història de l’esport espanyol. La paradoxa es manté en comparar les declaracions d’intencions (el 98% dels espanyols pensa que fer esport és bo) amb la realitat: el 64% no en practica cap. Ja em perdonareu tant d’espanyol aquí i espanyol allà, però m’estic basant en l’estudi de La Caixa i l’únic que m’interessa és remarcar una tendència que, em temo, també afecta els nostres joves.
Una altra dada significativa és que, entre 1995 i 2008, un 20% dels joves d’entre setze i trenta-quatre anys ha deixat de fer esport. Això té una explicació força lògica: l’esport deixa de ser obligatori a les escoles a partir dels setze anys. Si ja no estàs obligat a fer-ne tens almenys dues opcions: abandonar-lo per complet o començar a gaudir-ne sense que sigui cap obligació.
Oci digital
Molts opten per deixar de fer esport i, segons sembla, és més probable que ho facin els que tenen menors nivells d’estudis i d’ingressos. Per què? Per múltiples raons: falta de temps, desinterès, la feina (els que en tenen) i les càrregues familiars. En el cas dels més joves, l’oci digital i nocturn els ocupa tant de temps que resulta quasi impossible que tinguin ganes de fer esport. En línies generals, i això també podem ratificar-ho els que tenim fills menors de setze anys, la Play, l’MP4 i els artilugis electrònics en general els atrauen molt més que anar en bici, nedar o jugar a bàsquet, per citar només tres de les possibilitats al seu abast.
Al sofà
Solucions? Ni idea. Jo em passo el dia fent esport (bé, exagero, posem una hora diària) i el meu fill, que encara no ha complert dotze anys, sembla que tingui ben poques ganes d’imitar-me. Sí, de vegades m’acompanya amb bicicleta mentre corro i, ara que hi penso, també juga a bàsquet, però tinc la impressió que res d’això l’entusiasma i que el que de debò li agrada són altres coses que es poden fer estirat al sofà.
Més mandrosos
Els experts proposen mesures com incloure més hores d’esport a les escoles, incorporar metges esportius als centres de salut i conciliar la vida esportiva amb la familiar. Serviria d’alguna cosa? No ho sé. Només tinc clar que cada cop ens estem tornant més mandrosos i que els cirurgians plàstics s’estan fent rics amb les noies de divuit o menys anys que corren a operar-se els pits o fer-se liposuccions. Només és un exemple. La mandra no és patrimoni exclusiu de les dones i la inactivitat s’estén pertot arreu.
On queda l’esforç?
L’esforç no està de moda. I és una autèntica pena, perquè només amb l’esforç (espero que em perdoneu el to alliçonador) serem capaços de valorar la majoria de les coses, descans inclòs. Potser algú, estirat al sofà, es riurà de mi en veure’m esbufegar mentre corro, però és perquè no sap que quan jo acabi i m’estiri al sofà experimentaré, per simple contrast, un plaer molt superior al seu. La mandra només genera mandra, però l’esport combinat amb la mandra fa meravelles.
Em vols dir quina mena d’esport es fa a l’escola? Perquè escolta! les classes de gimnàstica des de fa anys no tenen res, absolutament res a veure amb les que feia jo a l’edat de la meva filla. Per no fer, no fan ni les famoses “tables”, ni “plinton”, ni “potro”, ni paral.leles, ni salts d’alçada, ni barra fixa, ni pujar al pal o la corda, ni abdominals, verticals, salts mortals ni res de res. Quí, em pregunto, ha promocionat aquest nou tipus d’esport per estalviar-se gent professional del ram a les escoles? Perquè jo no he estat i és un dels temes que sempre m’han posat més nerviosa. Has preguntat en què consisteixen les classes de gimnàstica?… en jugar estrictament a bàsquet i futbol o el conegut joc del mocador i també al de matar. Jo això hi jugava a l’hora del pati i no a l’hora de la classe de gimnàstica.
A casa, encara que sempre t’he fet broma, havíem estat molt esportistes de tota la santa vida. Ara, la cosa ha canviat, és veritat, l’ùnica cosa que fem és la de caminar però considero que també és esport.
Tens raó quan dius que estem vivim en una societat que utilitza massa sovint la llei del mínim esforç… però no estic d’acord quan parles de l’esport a l’escola. El considero inexistent.
D’acord que, en molts casos, no s’hi maten massa, però dir que és inexistent potser és un pèl exagerat, no? Al capdavall, el futbol i el bàsquet també són esports. Matar i el mocador ja no ho sé jeje. En tot cas, sí que estem d’acord en què es troba a faltar una formació física de base.
El que he observat es que s’ha de fer de forma voluntària, i a l’escola t’obliguen a fer una activitat física, encara que pel que diu l’Anna veig que ara no es res de l’altre mon, i l’esport s’ha de fer per convicció. Si mires les inscripcions a les curses, la majoria de la gent està als voltants dels 30 anys i fins i tot, de 40 anys, hi mes gent que de 20. Els adolescents deixen de fer allò que fins llavors els obligaven a fer, i quan tens certa edat, comences a preocupar-te pel físic, i tornes a fer esport.