Josep Pastells

Inventari de sensacions

Agonies

Publicat el 3 de juny de 2008 per giusepe

Definim agonia com el “període de transició entre la vida i la mort” i, sovint, emprem aquest terme com a metàfora. En sentit estricte, allargar l’agonia equival a impedir que la naturalesa segueixi el seu camí, a retardar per mètodes artificials la mort d’una persona, però també pot significar, per posar un parell d’exemples, que Renfe manté uns vagons obsolets fins que, literalment, cauen a trossos, o que un equip de futbol lluita amb totes les seves forces per mantenir la categoria quan el calendari i la lògica més elemental, que no les matemàtiques, diuen que acabarà baixant. En general, anomenem agonia qualsevol procés que condueix al final d’alguna cosa: una relació, una feina…

 

Fer esperar algú és una de les millors maneres de desmoralitzar-lo. Trigar a respondre (sobretot si l’interlocutor està molt pendent de la resposta, si sent que la necessita per viure) és un mètode molt efectiu si el que pretens és desanimar l’altre, ja que l’absència de notícies pot ser encara més angoixant que la mateixa notícia. Hi ha poques coses més desesperants que esperar l’inevitable sense estar completament segur que és inevitable, mantenir l’esperança fins a l’últim moment perquè saps que després, quan la informació que necessites et sigui revelada, només et quedarà l’opció de canviar de parella, de feina, de vida… Només, he dit? Tenir opcions és tenir-ho quasi tot. Mentre l’agonia sigui metafòrica i no et dugui de debò a la mort, tot tindrà solució. És el que sempre diu la meva mare: “Tot té solució, menys la mort”. Si els agònics del món fossin conscients dels efectes benèfics d’enlairar-se per damunt dels problemes i veure-ho tot des d’una perspectiva més elevada, amb més claredat i, suposant que existís, objectivitat, de ben segur que l’agonia seria més lleu, perquè acceptar la fi és el primer pas per iniciar un altre projecte. Ufff! Tot això sona a rotllo pseudofilosòfic, a consells de llibre barat d’autoajuda, a les recomanacions de la tieta Gertrudis (no teniu cap tieta que es digui Gertrudis?) quan et veu  deprimit. Però són els perills de posar-se a escriure sense un pla definit, amb l’única voluntat de parlar d’algun tema que et toca de prop sense arribar a parlar-ne directament, no per por ni prevenció, sinó perquè tens la seguretat que les teves paraules sonarien massa enèrgiques i categòriques, potser un pèl irreverents.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.