Terra plàcida
Afers de tot tipus m’impedeixen escriure al bloc amb la freqüència i dedicació que m’agradaria, potser perquè cada cop estic més convençut que l’únic que tenim és el present, aquest precís instant. I el cas és que ara mateix sento la necessitat d’escriure que aquest cel tan blau, el sol tebi, l’aire suau que m’acaricia la pell… totes aquestes sensacions fan que em senti instal.lat en una terra plàcida que ignora els maldecaps. És com una onada de felicitat que, ben mirat, no crec que sigui provocada per res concret o explicable. Recordo haver-la sentit altres vegades: a Praga, a la vora d’un Moldova ple d’ànecs i garces; a París, en tornar amb la Inés a unes golfes amb xemeneia després de passejar pels carrers nevats, o també corrent tot sol per camins de terra de les Gavarres. És una felicitat que no ve del pensament, sinó de més endins, com un esclat còsmic que em confirma que sóc aigua i foc, arbre i núvol, terra i ocell.