Josep Pastells

Aquest matí, el director del diari m’ha trucat per preguntar-me la data de naixement, per no sé quina història de riscos laborals. Quan li he dit (20 d’abril del 1966) s’ha posat a riure.

– Ets dels més vells de l’empresa! Només et guanyen la Judith i en Ralph.

– Terrible notícia -he respost (en broma)

– No t’ho agafis així -m’ha dit (seriosament) -. Et conserves prou bé -ha afegit (ignoro si sincerament).

– Espera! -ha cridat de sobte -. És possible que ni tan sols estiguis al podi. Em falta esbrinar l’edat de la Helen!

– Crec que és més jove que jo, potser un parell d’anys.

– Més jove? No, no ho crec. Espera que la truco i et dic alguna cosa.

El telèfon ha sonat al cap d’un minut.

– És una revolucionària del maig del 68! Tenies raó, em sap greu.

– No passa res. Hauré de fer-me’n a la idea -he dit amb el to més trist de què he estat capaç -. Començaré a donar-vos molta feina, els riscos laborals cada cop seran més grans, fins i tot és possible que ja sigui massa vell per fer aquesta feina…

– Para, para, para! Ets jove, collons! El que passa és que aquí tots són molt… encara més joves, només és això.

– Sí, ara intenta animar-me. Aviat quaranta-dos anys i encara vols animar-me. Gràcies, però és massa tard per dir-me que no sóc vell. Sóc vell i he d’acceptar-ho, això és tot. I ara, si em permets, tinc feina -he dit abans de penjar.

Feia comèdia, és clar, però crec que s’ho ha empassat. D’altra banda, confesso que treballar amb un grup de gent que, de mitjana, té deu, quinze o fins i tot vint anys menys que tu no contribueix a fer-te sentir jove, encara que altres persones deuen tenir teories oposades sobre aquesta qüestió. Tant se val. Estic a gust amb l’edat que tinc i aspiro a fer-ne més. Un cada any, si pot ser.

Mesos enrere havia planificat córrer la mitja marató de Madrid el diumenge 6 d’abril, però al final em va fer mandra inscriure’m i vaig decidir fer-la pel meu compte. Com que m’interessava que la distància (21.097 metres) fos molt precisa, vaig anar al camp de futbol que tinc a cent metres de casa, perquè em consta  -podòmetre dixit-  que fa cent metres justos. Es tractava, senzillament, de cobrir 211 rectes, uns 21.100 metres. De porteria a porteria i girar, de porteria a porteria i girar… Monòton? Només en aparença. L’avantatge indiscutible és que cada tram passa molt ràpid i els progressos són notoris: deu, vint, trenta… Sense adonar-me’n ja portava cinquanta rectes, quasi la quarta part! De tant en tant apareixia algun gos, però es limitaven a mirar-me o olorar-me de lluny. Ni una sola vegada em van obstaculitzar el pas, ni tampoc vaig patir cap atac. Com un autèntic sonat, anava de porteria a porteria i girava. Era una piscina de terra i pedres i jo, un nedador de secà. El cronòmetre no m’importava gaire, però l’objectiu era no pujar mai de cinc minuts per quilòmetre. I vaig aconseguir-ho. Al final, 1:41’14”, a una mitjana de 4’48” per quilòmetre. El millor de tot, la recuperació, perquè després vaig poder anar a caminar (sis o set quilòmetres) sense cap molèstia i a la tarda també vaig fer vida normal. En resum, que la mitja marató ja la tinc apamada i l’única incògnita, la gran incògnita, és saber si d’aquí a vint dies seré capaç de recórrer el doble de distància -una mica més a poc a poc, això sí- sense patir danys físics irreversibles.

Encara sóc a la redacció i en tinc per una estona, però això s’ha quedat buit davant la proximitat del partit Bayern-Getafe. No sé si us he explicat mai que visc a aquesta ciutat del sud de Madrid (per qüestions amoroses, vaja, la Inés) i d’alguna manera celebro els èxits d’un club que va pujar a primera just l’any després que jo arribés a Getafe. Res més lluny de la meva intenció que insinuar una relació causa-efecte, perquè suposo que Sánchez Flores, Schuster i Laudrup hauran tingut una aportació un pèl més decisiva que la meva, però el que sí volia dir és que he tingut l’oportunitat d’assistir a uns quants partits d’aquest equip modestíssim, amb un dels pressupostos més baixos de la primera divisió, i quan arribi a casa possiblement podré veure els últims minuts d’un partit històric com el d’avui. Em vénen temptacions de veure’l al Dubliners d’Espoz y Mina, envoltat de hooligans que engoleixen una gerra de cervesa rere l’altra, però suposo que serà més còmode el sofà de casa i, d’altra banda, encara que potser no es noti, el futbol cada cop m’agrada menys.

Avui he tornat a córrer sis quilòmetres molt més ràpid del que em toca. No sé què em passa. Com més s’acosta la marató més mandrós estic. Suposo que són els nervis, la proximitat d’una prova que, ben mirat, només m’interessa a mi… i a uns quants bojos més, és clar… Crec que el dia 27 serem uns 13.000. 

Aquest migdia, com de costum, m’he dirigit a la feina en sortir del gimnàs, on només he anat a dutxar-me després de fer sis sèries de 1.000 metres. He trucat al porter electrònic i, com quasi sempre, m’ha respost la Maria.

– Sí?

– Sóc en Josep.

La porta no s’ha obert. He insistit fins a a tres vegades, però res. Al final ha sortit al balcó i m’ha preguntat:

– No portes la clau?

– No. Baixa a obrir-me, sisplau.

Ha baixat i res, la porta no s’obria. Ha tingut la brillant idea de tirar-me la clau des del balcó, a veure si s’obria des de fora. Res.

– Què fem? -m’ha preguntat.

– No sé, trucar un serraller?

– Sense el permís del director?

– I si truquem el director?

Ha entrat cap a dins i mig minut després ha sortit per dir-me:

– No contesta

Just en aquell moment ha aparegut una companya i després tres o quatre més. Al cap de deu minuts érem vuit ó deu persones.

– Maria, truca un serraller! -cridàvem tots.

– No sense el director -insistia ella.

Però la Maria no estava sola, allà a dins. També hi havia la Gemma i en David, l’Eva i en Hans. Algun d’ells ha tret el cap encuriosit i li cridàvem:

– Truca un serraller, troba el director!

Llavors algú ha dit:

– Espereu, en Ralph és a punt d’arribar.

En Ralph és el manetes, el que repara totes les avaries. Ell obriria la porta segur. Tothom estava molt impacient i jo, que encara no havia dinat, furiós, però procurava contenir-me. El nostre grup era cada cop més nombrós i començàvem a atraure l’atenció de la gent que portava els nens a l’escola del davant, de les persones que esperaven que obrís el súper del costat.

Per fi, al cap d’un quart d’hora, ha arribat en Ralph. Sense pensar-s’ho dues vegades s’ha dirigit cap a la porta amb una clau a la mà.

– No s’obre -ha dit.

Després, sense cap mena de contenció, ha començat a empènyer-la, primer amb una certa suavitat i després amb totes les seves forces.

– No s’obre! -bramava.

La porta es movia amb cada escomesa però, efectivament, no ens deixava passar . Finalment, en Ralph ha cridat:

– Maria!

– Què?

– Truca un serraller!

Segueixo amb interès els contes de carrer que el bon amic Gerard Bagué publica cada divendres a l’edició gironina de La Vanguardia. Són peces molt ben escrites que, a través d’un narrador en primera persona, s’endinsen en moments clau de la vida d’un personatge real que, a més, relata fets reals. Una mostra més del talent narratiu de Bagué i de la seva capacitat per crear o, en aquest cas, reelaborar històries en què el protagonista acostuma a veure’s abocat a algun tipus de conflicte personal o dilema moral. Les il.lustracions de Jordi Vergés acaben d’arrodonir unes peces molt recomanables que possiblement algun dia formaran un llibre.

El diumenge vaig córrer 25 quilòmetres en dues hores i quart, al ritme que intentaré dur a la marató del dia 27. Ja no penso fer cap rodatge més llarg; amb el de 34 quilòmetres de dues setmanes enrere en vaig tenir prou per comprovar que serà molt complicat arribar sencer a la meta del Retiro i, de tota manera, si es tracta de desgastar-se val més que sigui el dia de la prova. Això sí, continuaré tres setmanes més amb els vint quilòmetres i escaig dels diumenges i amb els entrenaments de dimarts, dimecres i divendres. Avui toca una variant interessant que em conduirà al terreny de la velocitat, ja que he quedat per córrer sis quilòmetres amb un company de gimnàs que difícilment baixa dels quinze per hora.