Josep Pastells

Aquest matí, el director del diari m’ha trucat per preguntar-me la data de naixement, per no sé quina història de riscos laborals. Quan li he dit (20 d’abril del 1966) s’ha posat a riure.

– Ets dels més vells de l’empresa! Només et guanyen la Judith i en Ralph.

– Terrible notícia -he respost (en broma)

– No t’ho agafis així -m’ha dit (seriosament) -. Et conserves prou bé -ha afegit (ignoro si sincerament).

– Espera! -ha cridat de sobte -. És possible que ni tan sols estiguis al podi. Em falta esbrinar l’edat de la Helen!

– Crec que és més jove que jo, potser un parell d’anys.

– Més jove? No, no ho crec. Espera que la truco i et dic alguna cosa.

El telèfon ha sonat al cap d’un minut.

– És una revolucionària del maig del 68! Tenies raó, em sap greu.

– No passa res. Hauré de fer-me’n a la idea -he dit amb el to més trist de què he estat capaç -. Començaré a donar-vos molta feina, els riscos laborals cada cop seran més grans, fins i tot és possible que ja sigui massa vell per fer aquesta feina…

– Para, para, para! Ets jove, collons! El que passa és que aquí tots són molt… encara més joves, només és això.

– Sí, ara intenta animar-me. Aviat quaranta-dos anys i encara vols animar-me. Gràcies, però és massa tard per dir-me que no sóc vell. Sóc vell i he d’acceptar-ho, això és tot. I ara, si em permets, tinc feina -he dit abans de penjar.

Feia comèdia, és clar, però crec que s’ho ha empassat. D’altra banda, confesso que treballar amb un grup de gent que, de mitjana, té deu, quinze o fins i tot vint anys menys que tu no contribueix a fer-te sentir jove, encara que altres persones deuen tenir teories oposades sobre aquesta qüestió. Tant se val. Estic a gust amb l’edat que tinc i aspiro a fer-ne més. Un cada any, si pot ser.