Un repte, potser un destí (86)
Avui, per fi, s’acaba el relat que he anat incloent en aquest bloc les últimes setmanes, Jo també t’estimo. Ja era hora. Dubto que ningú se l’hagi llegit sencer, però tenia ganes de publicar-lo d’aquesta manera i al final m’han sortit 41 fragments.
Fragments narratius, fragments de vida, fragments de felicitat… De vegades tinc la impressió que tot el que em suceeix, tot el que percebo, es redueix a l’acumulació i multiplicació de moments, de detalls. En un petit assaig sobre El Glosari d’Eugeni d’Ors, Joan Ramon Resina parla d’una forma híbrida entre la tradició contemplativa
-o, si es prefereix, la teòrica de l’assaig- i l’anotació sincopada d’un succés fugisser.
El fragment d’un sistema que no ha estat possible d’assolir, afegeixo jo, no és tan diferent del record d’un significat perdut, o de les ruptures quotidianes. Qualsevol intent de captar la totalitat, qualsevol totalitat, condueix a una certa frustració. La recerca de l’harmonia esdevé indefinidament posposada, els somnis acostumen a ser irrealitzables i l’experiència sovint només serveix per constatar que les divergències són el pa nostre de cada dia, però sempre podem escoltar el batec del temps o, millor encara, el batec del cor de la persona estimada. Em sents, Inés?
Jo també t’estimo (i 41)
–T’estimava molt –va dir el seu germà en un esforç inútil per animar-me. Era com si el cor m’hagués deixat de funcionar.
–On és ara? –li vaig preguntar amb un fil de veu.
No ho sabia. Havia estat vivint unes setmanes en aquell pis, però un dia va marxar sense acomiadar-se ni deixar cap nota. Res.
Després d’arrossegar-me fins a la porta i descartar el camí del moll vaig anar fins a la pensió per començar a escriure aquest relat. No sé si podré sobreviure o refer la meva vida, i em temo que no tornaré a veure l’Agnès, però sigui allà on sigui vull que sàpiga que jo també l’estimo. Ho sents? Jo també t’estimo.
Ei, nen, que jo sí m’ho he llegit tot. Per cert, m’ha agradat.