Em desconec massa bé
Publicat el 18 de desembre de 2008 per giusepe
Ploren els nadons en néixer i els amants en l’adéu.
Ploren els somnis i els poetes, els esperits salvatges
en descobrir els paranys de la llibertat
i els polítics en adonar-se que això no és xauxa.
Més d’un i d’una voldria fugir a la lluna,
abandonar ombres hipotecades, hores insomnes
i els fums de la derrota i els desastres
per aventures desmesurades on estimar
i ser estimat sigui més que una ansietat anàrquica.
I arriba el 2009 per rematar el collage
del meu cervell,
fer-me partícip de paràgrafs urgents
on altres veus i llavis relatin la història
d’un escalador de murs de gel
que intenta desvirgar els somnis
mentre conclou que es desconeix massa bé.
Publicat dins de MÉS O MENYS POÈTIC | Deixa un comentari
Una passada el post d’avui! Felicitats company. Ets millor que un solàrro. Muà!
I estic quasi segura que ho escrius tal com raja. Ets l’hòstia, nen.
Gràcies, Anna i Bea. Faig el que puc i, si estic mandrós o no tinc massa temps, provo sort amb un format poètic que potser té l’avantatge d’una concisió extrema. Però tampoc és escrit a raig, eh; li he dedicat ben bé un quart d’hora.
No et desconeixes…i si ho fas és perque tot el que escrius ho fas massa bé.
El risc de la vida! Vigila que el gel rellisca i fa relliscar…però és tan pur i especial que engresca a escalar-lo, oi?