Josep Pastells

Dissabte 2 de maig. Les vuit del vespre i encara fa molta calor. Tot i que m’havia posat crema protectora, la cara m’ha quedat ben vermella, tant que resulta difícil saber si és pel sol o per l’excés d’alcohol. No són dues explicacions incompatibles, ben mirat. De fet, em diferencio ben poc dels britànics amb aspecte d’escamarlà que sovint omplen certs bars de Lloret per disposar-se a presenciar algun partit de futbol. La millor prova és que cinc o sis amigues de la Rebeca li han preguntat si el nòvio de la seva mare és anglès.

Comença el partit i sembla que la immensa majoria dels borratxos que omplen les barres del bar a l’aire lliure on han instal·lat la pantalla gegant (és un dir, no passa de ser una tele grossa) són partidaris del Madrid. Es confirma amb el primer gol, un esclat d’alegria que em situa d’una vegada al lloc dels fets: això és Extremadura, és a dir, Cáceres o, per ser més concrets, Plasenzuela, un poblet de poc més de 500 habitants que triplica la població durant la romeria i on l’únic partidari del Barça dec ser jo.

Partidaris del Barça

El primer gol blaugrana em treu del meu error. El celebro amb una eufòria desmesurada, potser d’una forma un pèl imprudent perquè ni he valorat les possibles conseqüències de plantar cara a l’exèrcit de madrilenys, però de seguida comprovo que no estic sol. Molta gent també crida entusiasmada. Com és possible?, li pregunto a la Inés. Són de l’Atlètic. Volen que perdi el Madrid, m’aclareix mentre m’allarga una cervesa.

Cerveses i gols

Les cerveses (aquest cop sense alcohol: no he de conduir) van caient més o menys al mateix ritme que els gols del Barça i al llarg del partit em sorprenc unes quantes vegades abraçant uns paios que ni tan sols conec mentre crido “Barsa, Barsa” amb accent extremeny.

Botifarra

Quan el matx arriba a la recta final, em passa pel costat un dels parents fatxes de la Inés i m’etizba “Estos del Barsa son unos sinvergüenzas, ni siquiera son españoles”. No caic en la provocació (“Ni lo son ni quieren serlo, carcamal”, li hauria dit de bon grat) i em limito a fer-li una botifarra que arriba en el moment precís: coincideix amb el sisè gol. Desapareix ràpidament entre la gentada, juraria que amb la cua entre les cames.

Fer gresca

Una mica després, en comentar la jugada amb un dels més vells del poble, em diu que és una vergonya que l’orquestra hagi plegat a les vuit perquè començava el futbol, un esport que ja fa molts anys que ell no segueix. Acaba confessant que és del Madrid, tot i que fa segles que no va al camp. “Però almenys jo sé què és el futbol, no com aquests, que l’únic que volen és fer gresca”. Li dono la raó i corro a abraçar-me amb la resta d’embriacs blaugranes. La nit extremenya és jove, molt jove.

Per una sèrie de raons que tenen força a veure amb l’oci i l’aventura, també una mica amb les obligacions, m’estaré ben bé dues setmanes sense escriure en aquest bloc. Com que sé que hi ha gent (poqueta) que em segueix de dilluns a divendres, escric aquesta nota apressada per acomiadar-me, si tot va bé, fins al 23 d’abril, quan aprofitaré per parlar de llibres i, amb sort, de la meva pròxima obra, que no sortirà per Sant Jordi però espero que es pugui comprar abans de l’estiu. Salut!

Quan tenia noranta anys, al 1965, aquesta dona francesa va cedir el seu apartament a un advocat a canvi d’una pensió vitalícia. L’home tenia molt clar que feia un bon negoci, però no va anar ben bé així. De fet, quan ella va morir, al 1997, ell ja feia dos anys que estava enterrat i havia pagat fins a tres vegades el preu de l’apartament. Aquests dies s’està parlant molt de Jeanne Calment i de longevitat. Diversos científics de tot el món experimenten clínicament els efectes de la sirtuina, una proteïna que compacta l’ADN i el fa més resistent als mutàgens perjudicials a què estem sotmesos. Sembla que un dels components del vi negre, el resveratrol, és un activador natural de les sirtuines (un antioxidant, podríem dir) i, per tant, el seu consum moderat podria prolongar la longevitat humana.

No m’ho acabo de creure. Camí dels 43 anys (bé, en  realitat, només em queda un mes i dos dies per fer-los) m’emociona més saber que al començament del segle XX l’esperança de vida ranejava els 45 que somiar amb uns possibles cent i escaig. Potser serà perquè mai no bec vi negre, o perquè he llegit que els efectes de la sirtuina només s’han experimentat amb fongs, cucs, mosques i ratolins, però la veritat és que no m’imagino què podria passar si, de sobte, tots comencem a arribar als cent anys i, a més, ho fem en bones condicions físiques i mentals. Sembla un escenari tret d’una novel·la de Saramago, però no puc evitar mirar-lo amb força escepticisme.

Longevitat i qualitat de vida

Des del punt de vista de la qualitat de vida hi sortiríem guanyant, això segur. Diuen que la gran indústria farmacèutica està assajant fàrmacs contra malalties associades a l’envelliment, com la diabetis i altres desordres metabòlics, i que això previndrà als pacients contra els trastorns cardiovasculars, el càncer, l’Alzheimer i fins i tot les cataractes i l’osteoporosi.

Vida màxima

Els experts també afirmen que la dieta és fonamental, que la restricció calòrica allarga tant la vida mitjana com la vida màxima. Vist des del punt de vista de l’espècie em sembla meravellós, però em fa l’efecte que el que realment ens importa com individus és la vida màxima. Fem un petit esforç i visualitzem-ho. Imaginem que podem arribar als 122 anys de Jeanne Calment. 122 anys! D’entrada potser ens sembla una gran sort, gairebé un miracle, però si comencem a analitzar el que representa arribar a aquesta edat, suposant fins i tot que ho fas en bona forma, potser la idea ja no ens seduirà tant.

No ho veig gens clar

En el meu cas, si ja ara tinc problemes per recordar els noms de la gent i el que vaig fer abans d’ahir a tres quarts de cinc de la tarda, no vull ni pensar què succeiria quan m’hagués convertit en un centenari ple de vitalitat. Si ja ara començo a estar tip de veure sempre les mateixes cares als mateixos llocs, prefereixo no imaginar-me com em sentiria si continués veient-les durant seixanta o setanta anys més. Si ja ara miro enrere, intento fer balanç i em pregunto què estic fent amb la meva vida, què he aconseguit als 42 anys i a què aspiro abans de dinyar-la, obtenint quasi sempre respostes poc encoratjadores, no vulgueu saber què em passaria pel cap quan mirés enrere als 115 anys. Si ja ara noto que tinc menys força i corro més a poc a poc que fa deu anys, prefereixo no saber què notaré als 117 o 118.

Teories científiques

Potser no sóc gens positiu i em costa veure els avantatges d’una hipotètica (i mal anomenada) fórmula de la joventut, però és que no m’acabo de creure que tothom pugui arribar als cent anys i, en tot cas, si hi arribem ja ens n’assabentarem, no cal atabalar-nos abans d’hora. Ara mateix, circulen pel món científic més de 300 teories sobre l’envelliment humà. Una de les que més m’ha impactat, no pel que diu sinó per la conclusió a què m’ha fet arribar, és la del Grup Bioquímic d”Envelliment de la Universitat de Sevilla. Parla Antonio Ayala, responsable del projecte: “El nostre grup parteix de la teoria dels radicals lliures, que assegura que els processos vitals més comuns de l’ésser humà, com ara respirar, provoquen danys en el nostre cos que augmenten amb el pas dels anys”. Sensacional. A mesura que passen els anys i anem respirant, el nostre cos va degenerant. Mai no m’ho hagués pensat, Ayala!

Millor que no ho proveu

Una darrera cosa. El que diuen del consum moderat de vi negre no acaba de ser ben bé cert. Ho dic per unes declaracions de Carles Canto, del laboratori de l’Escola Politècnica Federal de Lausana: “Els estudis amb resveratrol són prometedors pel que fa al seu possible ús terapèutic. Però les concentracions d’aquest activador de les sirtuines a l’estudi del nostre laboratori equivalen a uns 300 gots de vi diaris”. Sí, ho heu llegit bé. 300 gots de vi diaris! Suficients per acabar amb un ós polar o un camell, gens aconsellables si el que pretenem és sobreviure o, simplement, assaborir el vi.

Si tot va bé, el narrador Francisco Ayala (Granada, 1906) farà 103 anys aquest dilluns. “Ja no celebro els anys, els lamento”, deia l’altre dia en una entrevista on demostrava que manté una gran lucidesa i, sobretot, la perplexitat que qualsevol escriptor conscient sent davant la seva obra o, ben mirat, la que qualsevol persona conscient sent davant la seva vida.

En una mena de pròleg a la novel·la La cabeza del cordero, Ayala escrivia fa més de trenta anys que “als vint anys escrius perquè et diverteix, no calen més justificacions. A partir dels quaranta ja és una altra cosa: t’ho has de pensar; seria absurd agregar encara, perquè sí, un llibre més a la multitud dels que, de forma incessant i desconcertada, apel·len al públic sense motius que aspirin a valer com a raonables excepte el gust particular de l’autor”.

El costum de matar

Si aquestes paraules ja tenien sentit trenta anys enrere, imagineu-vos ara, quan un dels costums més estesos és proclamar no ja la inutilitat de les coses en particular, sinó la mort d’invents que crèiem eterns. La novel·la, la premsa escrita, el cinema, la televisió i fins i tot internet, com deia ahir Berto Romero a Público. Sí, sí, internet. Es veu que un gurú de les noves tecnologies ja ha anunciat que en deu o quinze anys els continguts informatius, audiovisuals i de comunicació interpersonal es traslladaran massivament als dispositius de telefonia mòbil, relegant internet a un ús residual.

Hàbits desfasats

I jo que no fa ni un any que vaig comprar-me un ordinador portàtil i començava a sentir-me a gust en el món dels blocs, emails i Facebook! Ara resultarà que els meus hàbits comencen a quedar desfasats, que m’he acostumat a treballar amb eines que, si no estan mortes, moriran en poc temps.

Adaptar-se o… morir?

Potser hauria de fer un esforç per adaptar-me a les noves circumstàncies, sentir-me partícip d’uns models de vida en què les novetats duren tan poc com les esperances del Madrid a Anfield (ho sento, no puc evitar-ho, vaig xalar de valent) i el que s’acaba d’estrenar ja és vell. O també tinc l’opció de lluitar, començar a escriure cartes per correu ordinari, anar al cinema, llegir llibres i diaris, utilitzar internet… Un moment, un moment, tot això ja ho faig ara… Ostres tu! Seré jo mateix un cadàver sense saber-ho? Hi haurà algun cadàver que llegeixi aquest bloc i comparteixi la meva perplexitat?

És el carnívor terrestre més gros que queda al planeta. Un mascle adult pot arribar als 2,5 metres i als 400 quilos. Serien bones credencials en altres èpoques, però ara mateix li serveixen de ben poc. L’ós blanc, aquest animalot en aparença simpàtic que ha inspirat un munt de ninots de peluix, es troba en perill d’extinció. El canvi climàtic l’està afectant de tal manera que alguns experts sostenen que al final d’aquest segle haurà desaparegut per complet. La seva estratègia, com sempre, serà lluitar fins que li quedin forces, però els éssers humans, els actuals amos del planeta, no li estem posant gens fàcil.

Si l’ós blanc fos un home, podríem dir que fins fa poc tenia el supermercat ben a prop de casa. Peixos, algues marines, morses, llebres àrtiques, guineus blanques, foques… Rei indiscutible dels gels, els utilitzava per desplaçar-se fins on calgués i poques vegades tenia problemes per atipar-se.

Passa gana

Sota el seu pèl dens, que es va esgrogueint a mesura que es va fent gran, acumulava una capa de greix que l’ajudava a tenir forces quan era difícil trobar menjar. Tot i que encara funciona així, parlo en passat perquè la capa de greix de l’ós polar cada cop és més prima o, de vegades, inexistent. Passa gana. Com que hi ha menys plaques de gel i cada cop es desfan més ràpid, té molts problemes per caçar i, de vegades, ni tan sols pot intentar-ho.

Cap a l’interior

És un gran nedador, sí, però el desgel fa que les distàncies siguin cada cop més llargues i, sovint, impossibles de recórrer fins i tot per a ell. L’escalfament del planeta l’està obligant a cercar altres formes d’alimentar-se lluny del seu hàbitat natural. Mira cap a l’interior i, com que té un olfacte molt desenvolupat, sap que hi ha menjar.

Ni les deixalles

El problema és que també hi ha homes. Si l’ós polar sabés que l’han declarat espècie protegida pensaria que no és cap problema, però no ho sap i potser per això troba més o menys natural que cada cop que s’apropa a una àrea habitada intentin foragitar-lo a trets. Sovint no vol res més que les deixalles de les persones que diuen que volen protegir-lo, però sempre acaben fent-lo fora i, si cal, són ben capaces d’eliminar-lo o, en el millor dels casos, adormir-lo amb algun sedant i dur-lo a molts quilòmetres de distància, en algun lloc on segur que no hi ha menjar.

Un enemic més

Encara sort que l’ós blanc ignora que el canvi climàtic, el desgel i bona part dels seus mals tenen una relació directa amb la mà de l’home que diu que vol ajudar-lo però no l’ajuda. Si en fos conscient potser cauria en una depressió típicament humana i començaria a no entendre res. Però potser és millor que no ho sàpiga i continuï pensant que l’home és un enemic més, que vénen mal dades i potser s’acosta el final.

Lluitar fins al final

Sí, definitivament és preferible que l’ós polar segueixi l’estratègia de tota la vida i no s’encaparri amb elucubracions filosòfiques que no el durien enlloc. El millor que pot fer, ben mirat, és lluitar amb totes les seves forces fins al final i, si cal, morir a trets abans que morir de gana. No és descartable, però, que alguns exemplars acabin morint d’inanició davant l’atenta mirada d’un grup de turistes que, enfilats en una mena d’autobús ben reforçat i protegit, el fotografiïn mentre exclamen “Que bonic!”.

El simple fet de néixer ja ens situa en un escenari que no hem elegit i, per tant, pot agradar-nos o no. Si tenim la sort de sobreviure, és possible que més endavant puguem fer alguna cosa per canviar-lo, però en ben poques ocasions podem desempallegar-nos de la sensació que no trepitgem el terreny que voldríem trepitjar o, per no ser tan radicals, que ens mereixeríem un escenari millor. Aquestes consideracions generals, i per tant inexactes, em serveixen per parlar de Donat Mbuyi, un actor congolès de 35 anys que ja fa temps que busca un escenari.

Mbuyi, que militava en un partit opositor al règim de Joseph Kabila, va ser detingut i empresonat al 2005. Per sort, va poder fugir a Sudàfrica i, més tard, a Londres i Madrid. A la República Democràtica del Congo (un bon exemple que el nom no fa la cosa) era una celebritat, però no pot tornar-hi perquè posaria en perill la seva vida. Ja fa més de dos anys que lluita per ser refugiat polític mentre acumula una llarga llista de feines: rentar cotxes, treballar a Carrefour i Mercamadrid, fer de vigilant nocturn a les obres de la M-30, carregar materials per a la construcció… El seu somni, però, és guanyar-se la vida com actor. De moment, ha hagut de conformar-se amb algun anunci (en va rodar un amb Zidane), un petit paper a Mortadelo y Filemón II i altres feinetes que aconsegueix a través dels nombrosos castings en què participa.

Recuperar l’esperança

També és cert que la seva història ha merescut l’atenció del cineasta Luis García Ferreras, que li ha permès interpretar-se a ell mateix en el documental Donat busca un escenario. És potser una de les millors maneres possibles de reivindicar-se com actor i, a més, recuperar l’ànim i l’esperança. “Tornar a la interpretació, al meu ofici, és com tornar a la vida”, declarava ahir Mbuyi a la contraportada d’El País.

Orgullós de resistir

Tant de bo només sigui l’inici (la continuació) d’una carrera plena d’èxits en què l’actor congolès pugi a un munt d’escenaris que l’ajudin a sentir-se orgullós d’haver resistit. Perquè independentment dels papers que li donin (diu que en tots els que li han ofert fins ara era indispensable ser negre) seria un magnífic exemple que els escenaris que ens imposa la vida no són inamovibles, que l’esforç i la voluntat també serveixen d’alguna cosa.

Feia mesos que l’estàvem preparant i crec que no m’equivoco si dic que va ser tot un èxit. Es mereixeria fer-ne una novel·la, però de moment escriuré una crònica a corre-cuita, la meva visió d’una nit memorable que romandrà per sempre més entre els nostres records. Una nit en què l’Imma Frigola ens va trucar per dir-nos que acabava de tenir el seu tercer fill. Felicitats, Imma, felicitats, companyes i companys!

Quan estic a punt d’arribar a casa d’en Josep Bosch sona el mòbil i em diu que acaba d’entrar a l’autovia de Banyoles, que trigarà deu minuts. Afegeix que segurament l’Anna (la seva dona) és a casa i que passi a saludar-la mentre l’espero. La casa és ultramoderna i el timbre també. No sé ni on he de pitjar, però al final s’encén una llumeta que m’il·lumina, com si algú m’estigués mirant des de dins. Dic alguna cosa sense rebre cap resposta. L’Anna no hi és. Decideixo esperar passejant pel carrer. Un gosset que no havia vist comença a lladrar-me com una fera salvatge des d’una casa veïna; algú mira des de la finestra, passa un cotxe dels mossos. Per un moment penso que amb el poc cabell que em queda rapat al dos dec oferir una imatge prou sospitosa i acabaré al calabós, però el gos deixa de lladrar, a la finestra ja no hi ha ningú que miri i el cotxe de la policia passa de llarg. Tot va bé i en Josep arriba puntual. M’allarga la mà des de dins del cotxe i em diu que després d’entrar-lo al garatge m’obrirà la porta de la casa. Puja, que m’he de canviar, em diu de seguida. Mentrestant intercanviem impressions sobre el sopar, que ha generat una expectació inesperada. Diuen que serem uns trenta-cinc, més o menys la meitat dels que vam fer vuitè d’EGB a l’Annexa el curs 1979-80, fa 28 anys!

L’antiga Annexa

Mentre ens dirigim a l’antiga Annexa parlem del running, de la primera mitja marató que correrà al gener a Granollers, de la família i els amics comuns. Aparco el cotxe de la meva germana a uns dos-cents metres i hi anem caminant. En arribar, ens costa reconèixer la nostra antiga escola. L’enorme pati que recordàvem és ple de barracons i de cotxes aparcats. No sabem ni per on entrar, però al final trobem unes escales i busquem el bidell. No hi és. Veiem un rètol que indica la sala d’actes i pugem més escales. La porta és tancada. Tornem a baixar i, aquest cop sí, trobem al bidell. Ens indica el camí correcte, una altra escala. Sentim veus i sí, són ells.

Primeres salutacions

La primera que em saluda és la Dolors Reig, que em reconeix perquè fa poc ha llegit un reportatge meu (amb foto inclosa) a la Revista de Girona. Després em surt al pas en Carles Masó, que m’abraça eufòric. En Miquel Àngel Serrat l’imita i em recorda que s’estimava molt el meu gos Trobat. Un altre noi, podríem dir que un home, em saluda efusivament. Qui deu ser? De seguida l’identifico: en Francesc Nadal. Se’l veu molt content, sempre ha estat molt agradable. Rere seu hi ha un paio que no identifico, però em costa fer-me a la idea que els estralls del temps puguin haver afectat d’aquesta manera un de la nostra generació. Qui deu ser, qui deu ser? Aquests ulls clars… Hòstia, sí, és ell, en Gerard Duran, el dels cops de puny, els capsigranys i les ànimes de càntir. Quan em van dir que venia al sopar per un moment se’m va passar pel cap la possibilitat de fotre-li un parell de mastegots, però en veure’l l’abraço i tot. Diu que sóc l’únic que l’he reconegut. Rere seu hi ha en Josep Maria Pèlach, un altre bon amic de la infantesa que m’abraça amb tota la seva corpòria. I en Ritxi Guich, antic entrenador de bàsquet i esperit jove entre els esperits joves. De seguida distingeixo en Xavi Pla, a qui ja havia saludat pel barri vell el dia abans, i a dos dels principals responsables de la trobada: en Manel Romà, amb qui comparteixo aficions literàries, i en Quim Meléndez, el presi, el nen més guapo de vuitè d’EGB i, ho admeto, encara el més guapo de tots nosaltres. Em deixo dues nenes, perdó, dones, la Montse Ramos i l’Eloy Serra, pseudònim d’Elvira Álvarez, una de les grans animadores de l’espècie de fòrum que hem muntat els darrers mesos amb els correus electrònics. I no podia faltar en Moi, que arriba un pèl tard, abraça tot déu com si li anés la vida i comença a fer fotos a tort i a dret.

Cava i power point

Què hi fem aquí, Dolors? De moment beure cava, respon. I de seguida comença la projecció d’un power point fabulós, on podem reconèixer d’immediat moltes de les claus de la nostra infantesa: els bonnis i tigretons, la mercromina, els homes de Harrelson, Heidi, Marco, palmeres cremades, garnatxa, futbol, escacs, amenaces de bomba, llibres que exalcen Franco i la Falange, la cal·ligrafia d’en Nadal als cinc anys… I fragments dels emails dels últims mesos, l’Enrique, les gamberrades de la Susi Pla, el vell Citroën blau dels Vilamitjana, la visita al museu Darder, els pastorets, un altre cop la Susi Pla, els comentaris d’en Pep Masias (que arriba un pèl tard des de Barcelona i ens sorprèn amb el seu aspecte de filòsof turmentat, d’artista sensible amb barba i cabells llargs) i les inevitables intervencions d’en Moisès Ponce (Moi, Moi, sempre Moi). I fotos i més fotos. Rioleón Safari, Mijas, Elche, Granada… Descobreixo astorat que en aquella època jo tenia molt de cabell, d’un castany que ja no recordava, i que pel que sembla sentia un afecte especial per un horrible jersei marró de ratlles. Les fotos dels companys que ja no hi són (Ricard Perpinyà, Montse Bernis i Alexandre Antúnez) posen el necessari contrapunt reflexiu a l’excitació i alegria que envaeix la sala d’actes. Només per això ha valgut la pena venir. Felicitats, Quim i Manel. I als poetes Elvira i altre cop Manel, que obren i tanquen la presentació amb creacions molt reeixides, convincents, de gran valor.

Cal Bosquetà

Camí de Cal Bosquetà ens acompanya en Josep Maria Pèlach. Ens posem al dia en el trajecte fins al cotxe i després fins a Quart. L’alcalde, Lluís Lloret (CiU), pèl-roig d’ulls clars, ens havia dit que era al quilòmetre tres, però s’havia deixat com a mínim una milla anglesa. Tant se val. Quan arribem ja hi són quasi tots. El que veig primer és en Dani Lloret, no recordava que fos tan alt. I en Pau Pérez, un altre portent físic, que diu que m’ha reconegut pel bloc de marató però que no tinc res a veure amb el Pastells dels seus records. Què voldrà dir? Prefereixo no preguntar. De seguida apareix en Josep Duran, que sí que em reconeix; els últims anys ens hem vist força. Igual que amb en Ramon Fàbrega, ai en Ramon!, o l’Anna Barneda. Però després… qui és aquesta noia? la Susi Pla, potser? No, idiota (li falta dir), la Bet Codina. I tu? En Pastells? No ho hauria dit mai. Ai, ai, ai. I aquests qui són?  En Jordi Busquets i en Francesc Pijoan. Ni jo els reconeixia ni ells a mi. En Busquets diu: però si tu eres molt bon nano, mira quina cara de malparit que fas ara! En Joan Bonnin va tan rapat com jo, però encara el reconec, igual que a en Lluís Lloret, ben mirat el meu alcalde, que sóc ben creuetenc. També recorden qui sóc. Gràcies, cel!, penso mirant la foscor. I aquestes dones? La Montse O., és clar, ens hem trobat aquest matí rere la catedral, Teresa Carrasco, Llum Moreno… I tu? Maria Josep Bonacasa. I tu? Dolors Gras. Continuen sense recordar-me, ben mirat només vam estar junts un curs. Però em sento estrany, de sobte envellit. És només un instant. Arriba l’Anna Pibernat i em diu és clar que et recordo, pels ulls, aquests ulls verds, ets en Lloret. No, en Pastells. Sí, això, en Pastells. I vet aquí que arriba un altre noi que no conec. Hòstia, en Jordi Sabater! Ni em coneix ni el conec. Em falta saludar l’Anna Ferrer. Qui ets? Una pista… Comença per p, ni idea, per pa, no sé, per pas. Ah, en Pastells, no pot ser! Ja m’hi estic acostumant, però encara em falta en David Tibau: t’he conegut pel bloc de maraton.es, que si no… I la Nuri Vidal, i la Susi Palol. Que vam fer primer de BUP junts dius? No, home no. I que jugaves a bàsquet? No, home, no. Però has canviat molt, eh.

Devessall de sensacions

Comença el sopar. Magnífica idea la de canviar de lloc a cada plat. Així podem parlar amb més gent. I mirar. I escoltar. Un devessall de sensacions que tenen un punt de melangia i molta alegria. El temps passa tan ràpid que ni me n’adono i ja tornen a posar el power point. Abans parlo amb en Juan Antonio Lanzas, que me l’havia deixat. Un gran llançador de pedres, sí, però també un bon jan. I després diplomes. A veure si ho dic bé. El més pallasso en Moi, el més gamberro en Pijoan, l’empollon en Quim, l’artista en Pep Masias i el més bo jo? La bona nena l’Anna Barneda i la gamberra, és clar, Susi Pla. I què passa amb en Ramon i el grapat de votacions al més cabró?, em pregunto jo. I tot es precipita de tal manera que entre bromes i rialles ja sembla que arriba el comiat. No, no, encara no. Falta en Miquel Àngel Serrat, un Batman negre amb veu de tro que salta sobre la taula i desafia en Gerard. Comptes pendents des de fa 28 anys, un zero pel garnatxa, me les pagaràs! i no sé què més crida irat. És un fenomen, en Serrat. En Gerard aguant el xàfec com pot i acaba posant-se un tricorni, com en Ritxi. Bona escena, un bon final. No, no, falta en Moi, imatges de futbol a Sant Pere Màrtir. Són de l’any 80, però semblen d’en Zarra a Maracanà. I després una foto de grup, a veure si a la pròxima em coneix algú. Confio que no triguem 28 anys més, que ja en tindríem setanta… Adéu, adéu, no vens a Platea? No, tinc 42 anys, demà a primera hora he d’anar a buscar en Pol a Banyoles, diumenge tinc la mitja marató de Ripoll. Val, val, no m’expliquis la teva vida. Fins el pròxim sopar.

Girona, set de la tarda. Un nen d’amb prou feines dos anys observa un avió que s’enlaira. Després, molt seriós, li pregunta al seu pare on és el sol. Amb el canvi d’hora ja és fosc, Guillem, no hi ha sol, li respon el pare mentre l’agafa a coll. Vinga, papa, porta el sol!, li demana el fill. Això és impossible, Guillem, com vols que et porti el sol? No pots? No, no puc. El nen comença a plorar de forma incontrolable.

El mateix aeroport, una mica després. La cua per agafar la targeta d’embarcament no és massa llarga, però ja fa estona que una dona rossa bloqueja el taulell. No sento què diu, però sembla que discuteixi amb la treballadora de Ryanair. Al final se’n va remugant alguna cosa. L’altra, li direm Mafalda, crida: Esperi, senyora, esperi! Quan ja ha caminat quatre o cinc metres la rossa es gira. Què passa, que vostè mai no s’equivoca?, li pregunta Mafalda. La rossa avança tres o quatre metres i, ben indignada, diu: Sí que m’equivoco, però sóc mil vegades més simpàtica que tu. Mai no havia vist una cara tan desagradable. Mafalda s’aixeca de la cadira i respon: Serà que no he tingut la sort de ser tan maca com tu. La rossa dubta uns segons i després se’n va remugant alguna cosa. La gent de la cua, que ara ja és força llarga, riu i comenta la jugada. Mafalda rep el següent passatger amb un somriure tan ampli com la nit.

(Amb motiu de l’aniversari dels meus pares: Joan Pastells Clota i Roser Mascort Clota)

Ja fa quatre anys que va fer mig segle
i tot fa suposar que heu inventat un món
només vostre, on els estius duren nou mesos
i l’hivern és tan curt que ni teniu temps
de trobar a faltar el gust de la sal a la pell.

Porteu tant de temps junts (jo us hi he vist tota la vida)
que construir-vos un recés de pau al voltant
era una conseqüència lògica de l’amor foll,
dels sentiments d’uns cosins fets marit i muller
pel desig de la carn i amb la bula papal.

Perquè resulta que (miracle!) us continueu estimant
i heu après que ser només un fa mal,
sobretot quan confronteu els llavis i la passió reneix
per sobre d’una pila d’anys que continua creixent
amb les ales esteses de la confiança i el respecte.

Meravellós espectacle, sí senyor: dos avis de mirada febril
que desborden d’alegria per haver-se conegut
i empenyen dies i victòries amb la certesa que anar a poc a poc
és la millor prova que han sabut adaptar-se a la música del vent,
als aires d’un paradís terrenal que du el nom de l’altre.

Estic acostumat a fer aquest camí amb cotxe i normalment, si no tinc una pressa excessiva, acostumo a trigar entre set i vuit hores. Ahir, però, n’hi vaig invertir nou i mitja. Primer, quan amb prou feines acabava de sortir, una trucada del meu amic i editor José Luis Esparcia (collita del 56) em va entretenir -bones notícies- ben bé tres quarts d’hora en una gasolinera quan encara no havia entrat a l’eix transversal. I després, una concatenació de circumstàncies adverses que seria molt llarg detallar però resumiré amb dues paraules: obres i camions a l’A-2. Res insòlit, ja ho sé, però és que ahir tot semblava dissenyat per martiritzar els que, com jo, volíem arribar a Madrid amb cotxe i en un temps raonable. Les obres d’asfaltatge són necessàries i, quan ja les han enllestit, s’agraeixen d’allò més, però és que cada quinze o vint quilòmetres et feien circular per un sol carril amb les aglomeracions conseqüents. Agafes el ritme de creuer (ben poca cosa i ben legal, uns cent vint per hora) i vinga, atura’t una altra vegada, i una altra, i una altra. Que ja hi hauria d’estar acostumat? Sí, sí, és veritat, però aquí intervé el segon factor, que ahir va adquirir dimensions insospitades: els camions (dir camioners potser seria més precís, però vaja) que avancen altres camions amb una lentitud exasperant,  fent una maniobra que de ben segur els permet guanyar temps però que durant aquella estona -pot allargar-se tranquil·lament, sense exagerar, dos o tres minuts- manté ocupats i inutilitzats per a qualsevol altre vehicle els dos carrils de la via. I no és que em passés dues o tres vegades, que seria l’habitual, sinó set o vuit. I és clar, tens temps per fer-te unes quantes preguntes. Què passa pel cap del camioner que avança, per exemple, en plena pujada, quan s’adona que més que avançar el que fa és anar en paral·lel amb l’altre camió?, què passa pel cap del camioner avançat, o més ben dit del que intenten avançar sense èxit o amb una progressió tan poc convincent que les desenes de cotxes que s’agrupen a la cua del darrere, o millor dit els seus conductors, han de preguntar-se per força què collons estan fent aquells dos? Potser és que quan un camioner ha decidit avançar, per molt que tots els factors objectius donin a entendre que no ha elegit el millor moment ni la millor víctima, ja es tracta d’avançar a qualsevol preu, quasi com un psicòpata, sense importar-li fotre una bona estona els que vénen al darrere?, potser és que quan un camioner que du un camió especialment lent i pesat és avançat per un altre camió una mica més ràpid experimenta un atac d’orgull tan fort que ha de fer tot el que estigui en les seves mans per evitar que l’avancin o com a mínim dificultar tot el possible la maniobra? Suposo que són preguntes sense resposta, que l’únic que importa és la llei de la carretera i que, si condueixes un Peugeot 206, poca cosa pots fer a part d’acotar el cap davant els gegants de l’asfalt.

No és cap desig, encara que vinga, sí!, també és un desig per a tothom que em llegeixi. Però de fet em refereixo a la meva manera de començar el mes i, més concretament, el dia. M’he llevat a tres quarts de vuit sense cap necessitat que sonés el despertador i, després de fer-me un suc de taronja amb cinc taronges prou sucoses, he decidit canviar la Devesa per la Vall de Sant Daniel. Bona elecció. Carrer de la Força, Catedral i Sant Pere de Galligants de seguida queden enrere i m’endinso a la vall. Poc trànsit i la sensació que potser sí que sóc en un poble, com resen alguns cartells. Passat el monestir i el cementiri, agafo el camí de terra cap a la Font del Ferro. Passo de llarg per tirar cap amunt i ben aviat travesso per sota el pont de la variant, just a l’alçada d’aquelles dues columnes tan horribles que se situen al final dels túnels quan vas cap a Banyoles. El bosc mediterrani fa pujada, molta pujada, de manera que decideixo que en lloc de fer trenta-un minuts d’anada i vint-i-nou de tornada com tenia previst (la meva idea és acabar sempre una mica més fort del que he començat), opto per arribar als trenta-tres per fer-ne només vint-i-set de tornada, podríem dir que de baixada. Arribo a Can Lliure i després a Can Miravent o un nom per l’estil i, quasi sense adonar-me’n, el cronòmetre marca 33′. Començo la baixada sense ser conscient que la inclinació és brutal. Si no vaig amb compte, sortiré volant sense ultralleuger. Moltes pedres empipadores, però les sensacions són bones i el ritme, força adequat. Arribo a la Força en 25′, me n’han sobrat dos. La dona de la neteja està acabant de fregar l’escala i, per no espatllar-li la feina, opto per fer els estiraments i abdominals davant la Pabordia, exposat a la mirada dels pocs vianants que baixen per la Mare de Déu de la Pera.

Nascuts a Girona fa 44 anys, l’Albert i en Josep Maria són dues de les figures més fascinants que he tingut l’oportunitat de conèixer, després explicaré per què. Però seria impossible, o com a mínim improcedent, no aturar-se abans en el fet que són bessons i sempre, crec que per influència de la meva germana, els he conegut mentalment com els bessonets. Un quart de segle enrere, quan ens va presentar el nostre amic comú Gerard, era incapaç de distingir-los. Menteixo, perquè l’Albert portava ulleres i potser es pentinaven una mica diferent. Però en realitat els veia completament iguals, tan idèntics que si s’haguessin intercanviat ulleres i pentinat mai no ho hauria descobert. Això al principi, és clar. Amb el pas del temps ja tenia menys dificultats per identificar-los sense dubtar més d’una mil·lèsima de segon i, a més, coneixia molt millor els seus caràcters, força semblants en algunes coses i molt diferents en d’altres. Però ara no m’enrotllaré pas amb una descripció exhaustiva dels seus perfils psicològics, no patiu.

Per què parlo avui de l’Albert i en Josep Maria? Per la senzilla raó que hem esmorzat junts al carrer Ballesteries i em ve de gust remarcar la complexitat i grandesa dels seus interessos, la seva capacitat per penetrar en les qüestions essencials i renunciar als discutibles i narcisistes beneficis de mirar-se el melic. Sempre atents a l’actualitat política, als moviments de la societat desorientada on hauran de créixer els seus fills, els bessons gironins –personatges anònims per vocació però populars per carisma genètic i adquirit– perseveren dia rere dia en un creixement intel·lectual que no té límits i es nodreix de totes les fonts d’informació al seu abast, cada cop més nombroses i diversificades. De tota manera, igual que el gran Kapuscinski, l’Albert i en Josep Maria sostenen que, avui en dia, per entendre cap on anem no cal fixar-se en la política, sinó en l’art. L’art que, amb gran anticipació i claredat, indica el rumb que està prenent el món i les transformacions que es preparen. Un cop caigudes les grans ideologies unificadores i en crisi tots els sistemes de valors i de referència apropiats per aplicar universalment, els bessons gironins consideren -o això m’ha semblat entendre mentre esmorzàvem- que només ens queda la diversitat, la convivència d’oposats, la contigüitat de l’incompatible. Admeten que de tot plegat se’n pot derivar una conflictivitat oberta i sanguinària, arcaica, però també obren una porta a l’optimisme en afirmar que podria sorgir un lent aprenentatge de l’acceptació del que és diferent, de la renúncia a un centre, a una representació única. 

Són persones lúcides, aquests bessons gironins. Intel·ligència, sí, però també molta intuïció, capacitat d’anàlisi i criteri, molt de criteri. I ara potser seria el moment oportú per explicar per què els trobo tan fascinants, sense que el que diré, sisplau, s’interpreti com element determinant en totes les opinions que acabo d’exposar: l’Albert i en Josep Maria formen part del selecte grup de persones que han llegit tots els meus llibres. Suposo que, després d’obtenir aquesta valuosa informació, no us escandalitzareu si encara els dedico tres adjectius més: intrèpids, generosos, herois!

Hi ha moltes formes de començar el dia, però sovint ens deixem dur per les rutines i repetim els mateixos moviments de forma mecànica, quasi sense pensar. Jo sóc dels que, sense adonar-me’n, acostumo a fer les mateixes coses en el mateix ordre, de manera que de vegades, al cap d’una estona, no sabria dir si he fet o deixat de fer alguna cosa.

Avui, però, he començat el dia amb una novetat. No ben bé des de l’inici, perquè m’he llevat, afaitat, dutxat, vestit i esmorzat exactament igual que sempre. I també he entrat al garatge amb la bossa del gimnàs i la cartera de la feina penjades a l’esquena i, després, he obert el portaequipatge del cotxe per desar-les allà, com sempre. La novetat s’ha produït quan, en abaixar la porta del darrere ho he fet amb tan poca traça, no sé en què estaria pensant, que l’efecte ha estat similar al d’una agressió amb una barra de ferro o, millor encara, amb algun objecte punxant. Vull dir que en tancar la porta m’he colpejat el front  tan fort que he caigut d’esquenes i m’hi he estat una estona, intentant pensar què havia passat. Quan he comprès que ningú no m’havia atacat, que tot era cosa meva, he recuperat les ulleres del terra i m’he incorporat per entrar al cotxe i mirar-me al retrovisor. Tenia un trau força profund i sagnava. De fet, tenia la cara plena de sang, la samarreta tacada, tot l’aspecte d’haver estat apallissat.

Una bona estona després, quan ja m’havia netejat i desinfectat la ferida, he deixat de sagnar per tornar a les rutines, que avui, per descomptat, incorporen una pregunta nova per part dels companys:

– Què t’ha passat?

La primera vegada ho he explicat amb tot luxe de detalls, la segona i la tercera amb una miqueta més de concisió i les altres, totes les altres, amb una sola frase, un resum tan precís com enigmàtic:

– Ja ho veus, un trau de bon matí.

Tots estem condemnats a morir, ja ho sabem, però és poc habitual que parlem del tema i, si ho fem, acostumem a despatxar-lo quasi de puntetes, no fos cas que ens dugui mala sort. Som fràgils i en qualsevol moment, sense que depengui en absolut de nosaltres, el nostre pas per aquest món, per això que anomenem vida, es pot veure interromput de sobte, sense previ avís ni possibilitat de retorn, independentment de l’edat, salut, posició econòmica, nivell de felicitat (imaginem per un moment que és possible mesurar-la) o qualsevol altra variable. Ja ho sabem, que ens morirem tard o d’hora, però hi pensem ben poc. En la major part dels casos, només reflexionem o filosofem sobre el tema quan ens toca de prop, quan desapareix (no és un enigma, la mort, al cap i a la fi?) una persona coneguda o estimada.

A que ve, parlar d’això per encetar la setmana? Per desgràcia, ja us ho podeu imaginar, és conseqüència de tres morts que m’han sacsejat l’ànim de divendres a diumenge. La primera, d’un ancià que només coneixia de vista i va patir un infart en ple carrer. Una noia li va fer el boca a boca i de seguida va aparèixer una ambulància per intentar reanimar-lo. Tot va ser inútil. He dit ancià? Sí, devia tenir setanta anys i escaig, però feia la impressió que en viuria molts més. La segona, una coneguda de cinquanta anys que ja en feia uns quants que patia un càncer i finalment, després de mostrar un coratge i un estat d’ànim excepcionals, una lucidesa superior que fins i tot li permetia bromejar sobre el seu estat o parlar amb una naturalitat absoluta de la fi imminent, ha acabat caient davant l’ímpetu de la mort. Poques setmanes abans, ella mateixa es va encarregar de treure’ns l’esperança que se’n sortiria. I la tercera, potser la més cruel si és que la mort admet gradacions d’aquest tipus, un noi de dinou anys, nebot d’uns parents llunyans, que la matinada del dissabte va ser degollat a la sortida d’una discoteca després d’una discussió que ni tan sols havia provocat. No era gens conflictiu ni s’anava ficant en baralles. Només havia sortit a divertir-se amb uns amics i de cop i volta, sense cap motiu, va caure en un parany mortal.

Sembla que ens agrada molt fer reflexions post mortem, però no és gens habitual que pensem en aquest darrer (?) pas amb naturalitat a pesar que, de ben segur, fer-ho ens ajudaria a estar més preparats per afrontar-lo. No dic que haguem de viure amb la sensació que en qualsevol moment s’acabarà tot, però potser sí que podríem fer un esforç per relativizar les coses i aprendre a distingir les que realment tenen importància.

Teatre, bellesa, misteri i modernitat. Aquests quatre temes, que segons els experts són fonamentals en l’obra de l’artista txec Alphonse Mucha, un dels pares del disseny gràfic modern, podrien ser també els eixos de la vida de l’Alícia. No em refereixo pas a la del país de les meravelles, ni tampoc a la de Pell de Cilici. L’Alícia de qui parlo, amiga meva des de fa anys, ni es diu realment Alícia ni protagonitza cap novel.la, tot i que de ben segur proporcionaria un munt d’arguments interessants que, en mans d’un bon narrador, podrien desembocar en relats demolidors.

Ahir vam dinar plegats i, com m’havia promès, em va dur dos regals magnífics: el CD de La solitud del corredor de fons, de Tony Richardson, i el llibre Firmin, de Sam Savage. Sap que llegeixo menys del que hauria de llegir i veig menys cinema bo del que hauria de veure. Per això, de tant en tant, em truca per fer-me presents d’aquesta mena, preguntar-me com em va i, quan ja li he resumit la meva vida en dues o tres frases maldestres, explicar-me coses seves, un devessall d’anècdotes de tota mena que acostumen a combinar lucidesa i melangia, dubtes i frustració. Sí, frustració, perquè a pesar de tenir-ho tot per ser feliç (és jove, atractiva, simpàtica i fins i tot, sense exagerar, intel.ligent), l’Alícia sembla condemnada a una insatisfacció permanent que neix de la seva voracitat vital. En què consisteix aquesta voracitat? Ja en parlaré un altre dia, perquè l’Alícia bé pot servir-me per parlar de les paradoxes existencials a través d’episodis en què, per sobre de tot, preval la voluntat d’aprofitar cada moment com si fos l’últim.