Els dies i les dones

M’agafo una setmana de vacances. Tinc feina pendent del semestre passat. Projectava treure-m’ho del davant per començar a estudiar de cara als exàmens finals. De moment, dos a un a favor de la galvana. Relentitzo la vida. L’acarono. M’imposo assumptes administratius per tenir dos o tres dies de vida retirada davant l’ordinador fent horaris impossibles i malmetent-me lleugerament la salut.

.

Abans, però, deures ineludibles amb Hasienda. Havia demanat hora per telèfon. Un robot me l’havia donat per a les 9:30 del matí. Sóc persona de tardes-nits, però reconec que aprofitar el dia, compensa. Em faig gran. Ara ja arribo a l’hora als llocs. Rectifico. Quan quedo amb algú altre amb qui  no hi tinc compromís, encara faig valer els deu minuts de marge. Ho tenen ben parat aquells que som tots. Una sala funcional amb una pantalla on van desfilant numerets i lletres. Mentrestant dono les darreres repassades al Benzina que portava a la bossa.

Em toca. Una amable senyoreta d’ulls blaus es fa càrrec dels meus papers. He de rectificar el borrador. Té accent gallec. Temo que als guàrdies de la beneitemèrita d’aquella terra cridats per anar al Camp de Tarragona, no se’ls hagi afegit un contingent de gestors administratius. Tocava que em tornessin 53 euros. Fa quatre números amb la calculadora. Ara ja només me’n tornaran 36. L’amable senyoreta em mira amb cara de llàstima. Amb posat lacònic li faig saber que no és culpa seva i que ho entenc.

Ramblejo fins a l’alçada d’Escudellers. La ciutat a quarts d’onze encara va amb pijama i sabatilles. Reguen els carrers. Venècies displicents que els guiris fuck off water of shit, es treuen de les xancletes com poden. Els de parcs i jardins se’n riuen i repassen les acompanyants femenines amb la mica de lascívia que infla el primer carajillo.

Ara toca correus. No estic empadronat a Barcelona i votaré l’estatut per carta. L’edifici del final de Via Laietana m’encanta. Ja he vist en unes quantes pel·lícules on s’usaven les escales que hi menen, com si l’edifici albergués uns jutjats. La darrera, "Mar adentro". Omplo les meves dades. Cops de segell. Ja em diran alguna cosa.

Enllesteixo. Tinc gana. Abans, però, passo per Documenta. Aquest mes, tanquem amb superàvit i sense abusar gaire de l’arròs bullit. Em rebento la devolució d’Hasienda en "Dos dies més de sud", del Francesc Parcerisas; "Memòria de tu i de mi", de la Montserrat Abelló i encara "Detràs del hielo", del Marcos Ordòñez. Documenta m’agrada. Invariablement l’amo o s’està barallant per alguna factura o s’hi dóna algun debat amb algun client sobre el tema de la llengua.

Tinc gana. Un entrepà a la plaça del Pi. Començo a regirar les adquisicions literàries. No he errat. Dues maneres d’entendre la poesia. Cap de les dues decebedores. La novel·la de l’Ordoñez se m’emportarà fins ben entrada la matinada. Flueix i flueix. Són les onze i ja ho enllestit tot. Reposo. He quedat per dinar a quarts de tres. Falta massa temps. Amb un cop de metro m’arribo a una biblioteca per treure unes quantes lectures obligatòries. "Fedra" de Sèneca i el "Satiricó" de Petroni.

Faig tard al lloc convingut per dinar. Ella, també afeccionada a fer esperar la gent, s’havia proposat per aquest any quedar cinc minuts abans de l’hora convinguda. El resultat: fa vint minuts que s’espera. Ho sento, ho sento i ho sento. Sóc convincent. M’estima massa. Dinem a la plaça de Sant Just. Immillorablement acollit per la seva amistat d’anys i panys. Crema d’alvocats. Pollastre a la mostassa. Browning de xocolata.

Dels projectes que endeguem, la meitat no es portaran a terme, però som feliços en participar, l’un de l’altre, de les incerteses artístiques que ens roseguen. Riem, que és l’important. No quadrem les agendes per establir un dia definitiu per anar a veure el Hamlet/La tempesta del xiquet el forn Pasqual al Grec. Ens prometem que no ho hem de deixar passar. Promeses, promeses, promeses…

Dormo bona part de la tarda. Planxo escoltant Antònia Font. Davant el mirall em poso seriós. Demà sens falta et posaràs a treballar, em sents?. I jo que em contesto que sí. I l’altre jo que em sembla que s’ho empassa. Aquest també m’estima massa. Demà, segur. Sens falta

Malgrat l’abril, la casa erta de fred. Encendre foc és plantar bé els buscalls prims al fons de la llar. Un triangle ben fermat. Compacte. Rebregar un parell de fulls de diari del suplement d’esports. Encendre’ls. Esperar que la flama comenci a engolir lletra i pilotes i titulars cridaners. S’ennegreix l’escorça. Dos dits punxeguts estisoren el bitllot de carabassa roent. A vegades blaveja.

Ara s’apaga. Un altre full. Crepits i santornem-hi. La fusta ja pren però no s’acaba de decidir. Més paper. Una senyora flama, per fi, hostatjada al tronc. Una glopada de fum: perbocada grisosa que enutja narius. Estossecs. Branda el foc com una mà estesa en cinexin. Un guant de vermells torra els líquens abans grocs. Surfistes a punt de ser engolits per l’onada, lliscant entre els xaragalls que el temps ha esculpit a l’escorça dels ascles.

Un tió gros com una làpida. Pataplam. S’abalteix la flama. Però s’hi posa de pressa i vigorosa l’acarona, el llepa i el comença  consumir. Els primers brancalls ja són brasa amb ròdols de cendra. Són petites ciutats bategant de llum. Hi ha un projecte d’esfondrament. Falsa alarma. S’aclofa el tambor entrat en fustes. El foc el va amanyagant per fer-li més suportables les incerteses.

¿Per què amb certes situacions de la vida no es pot fer com amb els mails indesitjats; és a dir, a més de treure-se’ls dels damunt clicant "Eliminar", no se’n pot, a més, blocar-ne el domini d’origen perquè mai més tornin a donar-se?

¿I Per què malgrat aprendre’n cada vegada la lliçó, sempre acaben tornant a aparèixer com vulgars ofertes d’allargament de penis, Viagra a preus irrisoris o propostes de contacte d’unes suposades senyoretes russes?

Qualsevol temps recordat sense límits, experimenta una ombra igual al temps de límits ja traspassats.

Una de les primeres persones a incloure en el meu paisatge quotidià barceloní, va ser el P. Regenta el quiosc de davant de casa, a la placeta. Recordo que ell va ser la persona que m’indicà on era el carrer que des de fa tres anys forma part de la meva direcció postal.

A ell li comprava La Vanguardia els diumenges per mirar els anuncis de feina. Va ser ell qui em digué que existien publicacions especials per aquestes coses abans de descobrir, pel meu compte, que aquests diaris també es podien trobar a les biblioteques públiques.

A ell, també,  li vaig comprar el primer número de l’edició d’El Punt  de les comarques de Barcelona i va ser ell qui em va dir que el suplement de cultura de l’Avui amb la renovació, passava a editar-se els dimecres. 

 Els dissabtes, sap que compro El País pel Babèlia i per les crítques de teatre de l’Ordóñez i tot i que alguna vegada m’ho ha preguntat amb segones -el P. és d’aquells comerciants que la sap llarga- sap de sobra que els suplements d’El Periòdico i de La Vanguardia, els aconsegueixo per altres mitjans i que malgrat estar força bé, vaig deixar de comprar el de l’ABC per motius obvis.

El P. em sap els gustos cinematogràfics i de tant en tant, del recambró, em treu alguna petita joia en DVD. Recordo una edició de Kurosawa de "Vivir" o "Yo confieso" del Hitchcock. "D’aquestes pel·lícules rares en blanc-i-negre que t’agraden a tu", en diu ell.

Amant d’El Jueves, no s’està d’aturar-me, la majoria de vegades quan ja hauria de ser dalt un vagó de metro o de tren, per comentrar-me qualsevol ocurrència de la publicació.

Malgrat tot, al P. el considero un professional: el dia que em va dir que el proper dissabte tancaria una mica més d’hora perquè la nena li feia la comunió, m’entendrí. Sóc un sentimental i sé que la meva fidelitat clientelear va quedar fixada aquell dia per sempre més.

D’ençà de llavors, no puc estar-me de saludar-lo sempre que puc i ajudar-lo quan algun fascicle surt disparat per una pilotada dels nombrosos nens que juguen a futbol a la placeta o quan el vent, s’emporta els diaris carrer avall. Vull creure que gràcies a mi, sap que hi ha un setmanari que es diu El Temps i que fa cosa d’un mes, una revista mensual que es diu Benzina.

No cal dir que el mes passat, en demanar-li el primer número, em va preguntar si era de motos o de Fórmula 1. Me la va treure del recambró, del lloc on normalment em treu les coses rares que només m’agraden a mi, encara que Benzina sigui a tot color i un plaer de llegir.  I que duri!

M’havia compromès amb l’I. de seleccionar i gravar uns poemes pel seu programa de Ràdio Vilafranca "Espais de Calma". M’hi arribo dissabte amb tren. Ho farem a casa seva.

Havia fet una selecció de pressa i corrents i sense cap criteri : Shakespeare, Parcerisas, Ferrater, Vinyoli i Martí Pol. Per Nadal ja havíem gravat una petita suite amb poemes meus i música per regalar als amics com a obsequi nadalenc. Amb aquests poemes i els que gravarem, en tindrà prou per acabar la temporada.

 L’I. és un professional de cap a peus. Recordo la tarda, ja deu fer dos o tres anys, que ens vam conèixer al jardí de l’Ateneu Barcelonès, amb el R. Necessitava col·laboradors pel programa que feia llavors a Ràdio Ciutat Vella. Vam quedar que jo parlaria de literatura i el R., de cinema. Cap dels dos no vam donar ni un duro per aquell xaval tímid, amb pinta de mariner escandinau.

El dia assenyalat, però, a tots dos ens va sorprendre gratament. Davant un micro l’I. sap el que es fa. Porta la ràdio a la sang. Un de tants verins perillosos. No és millor ni pitjor que el del cinema, el teatre, la literatura, la pintura, la dansa…

Per molt que hi lluitis, sempre acabes per adonar-te que no serveixes per a res més. Una fatalitat? Un do dels déus? Treballar, treballa i treballar. No rabejar-se en els triomfs ni caure massa avall amb les decepcions, més nombroses a vegades del que caldria. No permetre’s el luxe de defallir mai, en tot cas.

Després d’enllestir la feina, preparem el dinar. Cous-cous amb verdura. L’R. ha dit que vindria a dinar. Fa temps que no ens vèiem. Fem un tomb per Vilafranca després de dinar. El Via Fora és tancat. Torno a Barcelona amb el R. és soci del Barça i ha d’anar al camp.

Jo em miraré el partit a casa amb l’O. i el Ch. Després de l’hora i mitja d’avorriment, decidim fer una cervesa a Gràcia. Aquesta "cervesa" es transforma en una contribució més que generosa a la fundació Damm. Ho deixem córrer a quarts de vuit del matí. S’ha girat vent tornant cap a casa.

 Uns pins massa sensibles es revinclen

  deixant sentir com se saben patètics

mentre compleixen aquest deure líric

d’expressió del vent, que arriba net.

Les arrels cruixen sordes, i les branques

exulten de dolor, per proclamar

que és greu que bufi l’esperit. El vent,

quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.

Ho diu Ferrater a "A través dels temperaments" el poema que hem gravat al matí. En arribar a casa menjo una mica. Em bec un got de llet sucant-hi el corresponent gelocatil.

 Avui m’aixeco a les tres de la tarda. No sóc bo ni per queixar-me de la meva inconsciència. Perdo feliçment el dia amb l’esperit encara una mica bufat, tot s’ha de dir.

Al terreny del costat, fa mesos que hi van fer tallar els pins. Abans ja havien fet desaparèixer les pereres. Ara, una excavadora, en treu les arrels. Una forta olor de terra. Han pintat, amb calç, les ratlles on aixecaran els fonaments de la nova casa. Hi ha un sol net que escalfa. Assegut a la terrassa vaig desviant la mirada del llibre que llegeixo.

També ho fa l’amo del terreny, ara cedit al seu nebot, assegut a l’alambor que volta l’olivera, davant l’altra casa. Hi ha plantada aufàgrima al peu de l’arbre de soca nerviuda. L’home abans pintava. Se’l podia trobar a la plaça o en un camí amb el cavallet parat. Fins fa dos dies, unes pomes seves que volien ser com les de Cézanne, volien sortir del marc al nostre menjador. El mateix barret de feltre. Em saluda amb la mà així que l’excavadora se’n va. Li torno la salutació.

Tot d’una s’aixeca i avança pel terreny boterut. L’ajuda un bastó a caminar. Hi ha un genoll que no doblega. S’atura davant una de les arrels desenterrades. La tusta amb el bastó. Ara ja és a tocar meu. Sembla més fràgil del que és enmig tot aquest paisatge destartalat, grumollat de terra amb tots els matisos del marró.

"Com anem?", em pregunta. Li dic que he pujat a passar el cap de setmana. La seva dona i ell ja es queden fins passada Setmana Santa. S’interessa pel llibre que llegeixo. "La catedral baix la mar", el magnífic llibre amb fotografies d’Agustí Torres, sobre l’actuació que va fer Miquel Barceló a la Catedral de Palma. Magnífic regal de l’O. pel meu aniversari. 

"Ah, el Barceló…. És gran aquest xicot. Molt gran!" i m’explica que al gener hi van ser a Palma amb la dona però que no ho va poder veure perquè estava tapat. "Allò no és ni pintura, ni és escultura. Saps què és allò? l’esperit de la terra, del mar, de l’home fent callar Déu i tots els sants.

Ara passen un parell de núvols immensos. Semblen un parell de clares d’ou preses dins la sopa calenta del cel.

 "Hi ha un dia -continua- que t’adones que tu no les podràs fer aquestes coses. Que tu no passaràs de deixar damunt la tela, un paisatge ben proporcionat, uns colors que potser suggeriran alguna cosa més del que es pot veure al quadre… Desenganyem-nos, el veritable artista, és aquell que tradueix amb paraules, gestos o colors, tot allò que ens arrela amb l’ànima de l’univers".

I se’n torna desfent el camí a aseure al seu alambor i esperar que el cridin per dinar.

Pel meu amic Antoni Veciana i Ribas

L’atzar o aneu a saber què, va voler que el meu amic A. i un servidor nasquéssim, amb tres anys de diferència, el mateix dia: un onze de març. D’ençà que ens sabem -tota una vida si considerem que les respectives famílies ja es coneixien de temps- no recordo haver passat un aniversari lluny del seu costat.

 Ja fa uns anys, sense voler, instituírem el següent diumenge del dia assenyalat, per fer una megacalçotada al mas del l’A. per celebrar-ho. Vint-i-un ens aplegàvem al peu del Puig d’en Cama, terme de la Selva del Camp (Baix Camp), diumenge passat. No m’hi sobrava ningú. Molta gent hi faltava. Trobar-se a Almoster cap allà a les onze. Els primers cafès i recollir les coques amb recapte del forn. Repartir la gent amb els cotxes -les pluges fan estralls als camins i no tots poden pujar- i enfilar en caravana, com una pel·lícula de John Ford, deixant el Mas d’Alimbau a la dreta i la vista del Camp, a l’esquerra.

A dalt, descarregar viandes i equipatges, preparar el foc de dins la caseta que servirà per fer la carn, l’escalivada i les patates i cebes al caliu de després els calçots ; els primers tasts de cerveses i vins -no fos cas que s’haguessin fet malbé amb el viatge! Fer el vermut mentre vas parlant amb la gent que fa més temps que no veus. Anar preparant els calçots tallant-los nas i tiges. Disposar-los damunt les graelles. Encendre el foc amb la redolta, esperar que hi hagi una bona flama, i tapar-la amb els calçots. Sentir com somiquen, com borbollegen….

Fa un parell d’anys que el dia del meu aniversari no llegeixo ni diaris ni miro les notícies de la televisió. Els atemptats de Madrid em van afectar molt. Recordo la tarda mateixa anant a treballar amb metro. Tot el que es respirava al vagons era tràgicament asfixiant. Hi havia una vulnerabilitat a flor de pell, un sentir-se a l’intempèrie de tot. Sense recer.

Sé que mai més no podré celebrar que faig anys sense que algú no em recordi que hi ha qui, malauradament, ja no en podrà celebrar mai més. No em sento ni afortunat ni culpable per aquest fet. Tot forma part de les macabres coincidències -sovint més macabres del que caldria- que l’existència et dóna. Vaig plorar les víctimes amb una impotència sorda, sentida. Aturar-m’hi més temps del necessari, seria una caricatura absurda i injusta dels qui sentiran el tuf del dolor eternament.

N’hem de veure unes quantes amb l’A. i amb la resta dels amics, encara. D’any en any, dient bestieses i rient a cor que vols, emboirats de vi i amb les mans ensutjades de calçot, drecem les nostres pròpies muralles contra les putades del destí. No pas com una evasió, sinó per fer veure a tothom -sobretot al Nil i al Biel que malgrat tot just sortir-los les dentetes enguany ens obsequiaren amb la seva primera assistència a la festa- que la millor manera de demostrar respecte per la vida consisteix en no aturar ni un segon, la pròpia.

La badia, coberta d’emmalaltida boira, hi serà absent d’aquest paisatge. Com les gavines que xisclen els vents. Com els llaguts que tornen d’olorar el mar. La platja és d’asfalt, de ciment. Són pals de veles antenes de televisió primes com potes d’insectes panxa amunt.

 Es descriuen les vores dels núvols, entre granulades immatges percudides d’aigua a gotellades tènues. La llum és blana rere les cortines: pateix d’anèmia -magre i salada alhora- i s’hi encalla entre el teixit blanc que grogueja. La deixo entrar.

Bulímia de mots que perboca així que és a casa.

N’empastifa el cedé de la cuina amb una versió de "La dama d’Aragó" en veu de la Maria del Mar Bonet.

Rento uns espinacs. Els trec les tiges. Passats per la paella, hi afegeixo un parell d’ous remenats i una llauna de tonyina que no he pescat.

Ara és en Biel Majoral que l’extractor de fum s’emporta.

Escalfo al microones restes de samfaina d’ahir. Fregeixo un filet de lluç arrebossat. Un bol amb dos iogurts, una mica de melmelada de maduixa i xocolata sense llet ratllada per damunt, reposava al congelador.

Tot just repelava la llepolia i encetava el cafè, que ja m’he quedat enredat en les xarxes. "Els detalls del món" del Biel Mesquida. M’aturo en els mots. N’esmoco la tendresa d’entre borbolls de passió.

La llum em deixa. Fumo a les fosques. Escric a mà. En la darrera entrada, també plovia a l’illa. Hi havia un nom de dona que ara ja no sortirà. Hi havia la mateixa dosi d’incertesa per tot.

Més veus. "Estigma" del Ponç Pons. Llegeixo en veu alta el poema "Passional a Virgili".

 (…) el batec ancestral

de l’instint que m’empeny

a tancar-me nocturn

a una cambra on, corcat

d’humanesa, rescric,

sobre els folis d’un temps

que em devora, paraules.

Ja no cau aigua del cel. M’escolto en les paraules com si esperés un ferry que m’hagués de portar notícies bones.

El meu avi, com a directiu i advocat de la Cooperativa Comarcal d’Avicultura de Reus, en ple auge als anys cinquanta, va fer dos viatges que li canviarien la vida: un als Estats Units i un altre a Rússia.

El contrast entre tots dos mons, entre tots dos models de societat, va ser quelcom que quedà fixat per sempre més en el seu tarannà. De tots dos països en va treure les seves conclusions: que els Estats Units era un gran país perquè qui volia, podia tirar endavant i que Rússia, tot i ser també un gran país, l’estat policial en què vivia, no el deixaria anar gaire lluny.

La desfeta del bloc de l’est, no el va estranyar en absolut. La puixança dels Estats Units, tampoc.

Tot i que el pro-ianquisme del meu avi a vegades ratllava la complaença gratuïta -tot el que era dels Estats Units per definició havia de ser bo- la seva veneració per aquell país fou sempre fonamentada per un respecte per la cultura de la llibertat que s’hi respirava i per la seva cohesió, per damunt de les diferències entre les seves regions, com a país únic sota una mateixa bandera -la màxima expressió del federalisme-; també per la desproporció de tot. "Allò, xiquet, va tot a ca l’ample", em repetia.

Sovint obríem un Atlas i em traçava, entre el fum de mitja fària, el viatge. Els meus germans ens sabíem de memòria la història del cambrer cec que el va atendre a Indiana o la del taxista de color que no el va entendre a Chicago per anar al Downtown…(què no donaria per tornar-les a sentir de nou!)

Guardo en una capseta, una moneda d’un quart de dòlar amb la cara de George Washington i uns mistos del Johnson Space Center, seu de la NASA, a Houston.

La constatació de les paraules del meu avi, se m’han fet avinents tot estudiant per l’assignatura d’Història de l’Art i descobrir mercè la xarxa, que a Nashville (Tennessee) hi ha una rèplica a tamany real del Partenó de l’Acròpolis d’Atenes! Fins i tot amb la mateixa estàtua d’Atena!

Mentre aquí per les exposicions universals només érem capaços de construir la mona de Pasqua del "Poble Espanyol", els de Nashville, no s’hi posaven pas per poc i reproduïen fil per randa, l’obra d’Ictini i Cal·lícrates. 

Considerada com una de les meravelles del món, més enllà de la seva grandesa arquitectònica, el f³n”>Partenó és la culminació del projecte democràtic de Pèricles amb l’ajuda de Fídies. Atena, la deesa de la llibertat, acull les processons que es poden veure als frisos d’homes que van a presentar-li els seus respectes. La primera vegada que els homes comparteixen protagonisme amb els Déus -representats en lluites mítiques als timpans d’ambdós façanes-, l’al·legoria de la pujada de l’home a l’Olimp com exaltació de la llibertat i la democràcia.

És curiós perquè el desenvolupament de l’Atenes democràtica no hagués possible sense els tributs que les altres polis pagaven diligentment després de les guerres mèdiques. Atenes, doncs, s’erigí com a garant de la seguretat  contra l’Hybris -la corrupció, la tirania- dels perses, aconseguint una esplendor mai vista.

Amb els Estats Units com a país guanyador de la confrontació de blocs, amb tot el camp per córrer que els dóna la postmodernitat, el Partenó de Nashville ens pot tornar a fer recordar que la màxima expressió de la llibertat -o d’una teòrica llibertat- una vegada, ja va ser construïda damunt la coacció, malgrat que en siguem hereus de la democràcia.

Ara, mentre Bush ja planeja quin serà el nou llop del qual ens haurem de guardar -Síria?, Iran?- trec del calaix els tresors del meu avi i malgrat que ho intenti, se’m fa difícil no veure’ls com a símbols de l’imperialisme, d’un edifici de suposades llibertats fonamentades damunt el tribut de la nostra impossibilitat per buscar nous referents que n’invalidin el seu discurs messiànic, de deïtat olímpica gairebé.

Aquest matí, assegut a la tassa d’un felip, a la facultat, mentre em revelava coses fosques que portava amagades dintre meu i que un cafè barrejat amb els nervis de l’examen d’avui ha volgut que fossin més fluïdes del normal, he pensat que això dels blocs, bé podia ser que  haguessin sorgit als lavabos d’una universitat.

Vull dir una universitat de les de veritat. Una d’aquelles amb noies que abracen carpetes contra els seus pits i que porten una jaqueteta de punt a les espatlles. Una d’aquelles on la paraula investigació o beca, no s’associa al mot policial, la primera; o amb la paraula escurrialla, la segona.

M’explicaré. Diuen que primer va ser el verb. També primer devia ser el dors d’una porta de lavabo d’homes d’una facultat en blanc. Algú va dir: hi diré la meva i hi va guixar el què pensava del país o de l’ofici de la mare del professor d’Història de l’Economia II. Sense firmar ni res.

No es comença per aquí?

Dies més tard, un altre hi va entrar. Aquest feia una dieta rica en fibra. No s’hi va estar gaire. El temps just per adonar-se que la idea del país que algú hi va immortalitzar, també li anava bé a ell i així en va deixar constància amb un altre color.

Ja tenim el primer comentari.

Va passar una setmana i a fer les seves coses, hi va entrar un bidell granadet de digestió carajillera i que es revolta en llegir aquell post sobre l’ocupació de la mare de l’esmentat professor; recorda altres temps, quan ell no era un bidell i mantenia relacions precisament amb la dona ara tractada de senyoreta de casa de tolerància, en amunt.

I és clar, la nostàlgia li fa carregar tintes contra el desvergonyit que ha deixat a l’alçada del betum aquella amb qui l’amor lliure i socialista va fer-li un Professor d’Economia II que tot i que no ho pot demostrar, sap de sobre amb el despreci amb que aquest  li diu si li pot donar les claus d’una aula determinada o que les fotocòpies han quedat fosques, que sap que podria ser son pare.

La primera polèmica.

Jo n’estic segur que un rector d’aquests americans amb quatre dits de front i poca dotació a la partida pressupostal "repintar portes dels lavabos", es va treure de la màniga això dels blocs per tal que els seus alumnes poguessin fer gala de vanitats i d’expansions més o menys literàries  sense emmerdar tant, valgui’m l’expressió.

P. D. D’entre les que he llegit aquest matí, em quedo amb la següent pintada -amb molts comentaris d’adhesió:

"La sobirania…personal.

 La pàtria…la gent que m’estimo"

Contra el vendre’s la terra per un plat de llenties, el país del lirisme més directe.

El cel encoixinat de tendals farcits de borrim de grisalla. He provat d’endevinar de què parlarien les antenes de televisió o els parallamps si fossin gegantines plomes i els núvols, els seus tinters.

Un retrat dels vents apressats en l’embull? Un dietari de tempestes perdudes entre els boscos de fibres blanques? Un poema que tingués tota la malenconia tènue dels terrats de rajola brunyida?

El poder de la paraula sostenint el cel dels déus, a punt d’esverlar-nos la clepsa, amatent per dibuixar amb tinta de fum tantes de les coses que es donen per sabudes, per apreses, per viscudes…

Metàfores celestes m’acompanyen avui que he trobat a la bústia les paraules de l’Aurora Bertrana que des del tròpic del bon temps em deia que "el primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i, després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa".

Una temporada, d’adolescent, em recordo capficat en una decisió que havia près i que llavors hem semblava transcendental: havia decidit fumar.

Va ser una decisió purament oportunista. A mi, això d’omplir-me els pulmons de fum, no em feia ni fred ni calor. Però podies convidar a les noies. Els repetidors et miraven amb un cert aire de fraternitat i deixaves de ser objectiu dels clatellots sistemàtics. Ells en deien collejas.

Fumar em va semblar, ben aviat, però, una feina força àrdua. Requeria massa concentració.

 Despistat com sóc, deixava paquets i encenedors per tot arreu. Els cigarrets se m’apagaven i em queien de les mans. Que si l’estisora, que si fumar amb la dreta, que si fumar amb l’esquerra, que si les anelles de fum amb la boca, que si la "correguda del camell"…

Tot el que envoltava el món del tabac i jo no vam casar. Aviat en les tancades als lavabos vaig començar a ser un fumador passiu, amb més asma que esma. Vaig oblidar que fumava.

Davant els repetidors ho feia veure -tampoc era qüestió d’exposar les meves cervicals. Davant les noies vaig descobrir que tenia més ganxo explicant que era un fumador negat, que no pas convidant-les a un pitu.

Avui en dia, no faig fàstics a un puret holandès els dies de festa, amb el cafè. Com tampoc deixo de fer una pipada si rula un porret. Fins i tot m’atreveixo amb els cigars.

Fugir de la crema insensata de tabac. Assaborir la blavor del temps que passa entre el filet grisós fent la dansa del ventre. Saber que tot es consumeix. Que si el tabac t’escurça la vida, el fum de cada xuclada pensant en coses de veres,  te l’allarga.

Contra follies prohibitòries, aquell tros de món…

FUM

Fum, ingràvid volum, colom dispers.
Fum, grisor sense pes, estel malmès.
Espai que és sols inspiració
Per poetes de ciència ficció.
Aquell tros de món on no hi ets tu és

Fum, ingràvid volum, colom dispers.
Fum, grisor sense pes, estel malmès.
Espai que és sols inspiració
Per poetes de ciència ficció.
Aquell tros de món on no hi ets tu és fum.
Qui ho vulgui ja ho pot contradir,
Que ningú pot sentir-ho per mi.
Aquell tros de món on no hi ets tu és fum.

                                                        Lax’n’busto (Morfina)

Amorrat a la tele fent zàpping, a prop del radiador elèctric, esperant que facin efecte els analgèsics -ahir sopar d’empresa pujat de voltes- em ve al cap un malson que he tingut aquesta nit? matí?

Em veia jo vestit de grec a la discoteca on hem acabat, perseguint una noia de fesomia incerta. Quan la trobava, intentava recitar-li un passatge de l"Odissea", el que Ulisses adreça a Nausica, filla d’Alcínous, en terra dels feacis. Però no me’n recordava i ella es reia de mi, fugia i la recerca tornava a començar.

Cap i estòmac fan un parèntesi en la seva empresa per mortificar-me. Busco el llibre i el parlament. Heus aquí:

"Jo te’m flecto, regina: ¿ets dea o bé moridora? / Si et dea, entre els déus que l’ample cel posseeixen, / amb Àrtemis, el que és jo, la filla de Zeus poderós, / per la bellesa i l’alçada i el port al més just et comparo. / Si, però, ets mortal, de les que habiten la terra, / tres vegades feliços ton pare, i senyora ta mare, / i tres vegades feliços els teus germans; perquè sempre / deu escalfar-se’ls el cor per amor de tu i d’alegria / quan et miren com entre, plançó florit, a la dansa. / I més feliç que ningú en la seva ànima, l’home que faci / la balançada pels dons i a casa seva t’endugui".

Poso en un plat l’"estudies o treballes" i a l’altre l’"ets dea o moridora" i la cosa queda bastant equilibrada, la veritat.

El silenci és total quan giro la clau i tanco la casa. El fred també participa d’aquestes rotunditats: semàntiques que pesen. Entrades als diccionaris climatològics que se’n riuen d’abrics virolats però que no tapen. De bufandes posades de qualsevol manera.

Un rat-penat dóna voltes a un fanal. Dalt al carrer, si s’alça el cap seguint el mur dels col·legis, grana esmorteït per la fosca de quarts de set. Pujo la costa. M’entrebanco amb una pedra deixada al mig d’un escòrric. Ara veig el rat-penat de més a la vora. Sembla que formi part de la mateixa llum. Un vampir lumínic?

El cotxe de línia no surt fins a les set. El mateix silenci. El mateix fred. La mateixa foscor. Dues dones refugiades dins la cabina telefònica. Una altra, bossa entre les cames, asseguda a la creu de terme. El Portal net de cotxes. Els balcons de la fonda. El pedrís invisible. Com les cadires apedaçades amb coixins de sacs de potassa al rafal de ca la Tova.

L’autobús ja no és de la mateixa companyia de llavors. El conductor tampoc. Gorra de pescador cofada. No cal que li doni els vint-i-cinc cèntims. Opto per deixar les bosses al ventre de la balena, tal i com em recomana aquest Pere Tàpies posat a xofer.

Malgrat tenir son, no puc dormir. No dormo les giragonses passat el càmping, ni les granges convertides en casa de colònies per aprendre anglès. No dormo cada alzina, ni cada reboll que l’autobús enfoca. No dormo cada ratolí que travessa la calçada. No dormo ni quan xiuleja el vehicle per fer bé el pont dels Sagalassos.

A Cornudella es fa el transbord amb el cotxe que va a Barcelona. Jo continuo fins a Reus. Havia comprat bitllet de tren d’anada i tornada. Convé anar per després tornar. Sempre. Una dona baixa a fumar. Tres o quatre escolars pugen. Un d’ells amb un xumba-xumba a l’orella. Com un eixam de grills barrejat amb paper de celofan rebregant-se.

Comença a clarejar. Les mans recargolades dels ceps netes d’ungles l’engrapen barroeres. Les Ventes del Pubill. Un altre parada. Enfilar el Coll d’Alforja i la llum que és encara mandrosa. Com mirada a través d’una càmera amb l’objectiu untat de mel. Com un caramel estirat damunt una plàtera de temps incerts. Com una llepada d’ambre, sí.