Els dies i les dones

David Figueres

Arxiu de la categoria: Quadern d'atzars

GENT SENSE COR

0
Publicat el 20 d'agost de 2005

Solíem agafar el darrer tren de Reus amb beguda i entrepans. Baixàvem al Passeig de Gràcia. Pujàvem fins al barri. Des d’una cabina, trucàvem als qui vivien a la ciutat en un pis compartit. Quedàvem tots a la Plaça del Diamant. Ballàvem, rèiem, bevíem, fumàvem i ens estimàvem -quan es podia i ens deixaven- fins que s’acabava el sarau. Després buscàvem alguna cosa oberta,  ja fora de Gràcia. A les cinc, quan obria el metro, cap a Sants i tornàvem a Reus amb el primer tren.

Ahir vaig fer un volt per Gràcia. Temia trobar-me el barri pres per la policia. El cert és que de policia no en vaig veure ni un. El que si que vaig veure van ser persones de tots colors, mides i maneres ballant, rient, bevent, fumant i estimant-se -quan es podia i els deixaven-.

 En un bar, vaig escoltar un comentari que hem sembla prou exemplificador: "…si que sap greu que trenquin els vidres d’una Caixa o d’un banc, però dius mira…, ara que es dediquin a destruir la decoració dels carrers, això és de gent sense cor".

Ara ja no cal tornar a Reus. Després de ballar, riure, beure i  fumar, vam quedar-nos en un bar de serradures a terra i carajillos matiners esmorzant com a senyors. Avui m’he aixecat amb el cap a tres quarts de quinze. Ningú no es va deixar estimar. Tampoc ho volia.

EL NÉT DEL SABATER

1
Publicat el 11 d'agost de 2005

Un dels grans espectacles que enguany tampoc s’ha programat ni al Grec ni a cap altre festival -que jo sàpiga- és el que diàriament ofereix el meu amic O. netejant peix a la seva parada del mercat de Les Corts. A Barcelona.

Molts dissabtes al matí que estic desenfeinat m’hi arribo. Aquell dia atèn la parada tot sol. Mentre neteja una cua de rap o esmoca una sèpia traient-li l’os de dins i la tinta, la fem petar. Em subjuga la seva destresa. Com fa anar aquells ganivetots.

Deu fer molts anys que conec l’O. Tots dos estiuejàvem a Prades (Baix Camp) Vivíem davant per davant. Féiem taquigols i anàvem amb bicicleta. Compartíem les incerteses adolescents asseguts en un pedrís que ara ja no existeix. Hi van posar una sucursal de La Caixa.

L’O. sempre ha estat una persona amb iniciativa. A vegades amb idees una mica de bombero. Sempre recordaré un matí, després que haguessin desembrassat la casa de Prades per traslladar-se a un pis més espaiós, com em va enredar per anar a l’abocador municipal.

L’avi de l’O. era sabater. A les golfes van trobar-hi un sac ple de formes de sabates. No cal dir que la saca va anar a parar a la brossa per desesperació i gran trasbals de la seva àvia, segons l’O. La missió estava cantada. Vam agafar les bicicletes i vam enfilar la carretera de Capafonts.

En arribar al primer revolt, just a l’alçada de la font del Cap del Pla, vam seguir pel camí de Siurana fins arribar a l’abocador. Avui en dia a Prades la brossa la recullen camions especialitzats, com a les ciutats, però llavors era recollida pel mateix agutzil amb un remolc de tractor. Un decret va prohibir de llençar-la pel balcó.

Havíem fet algunes incursions a l’abocador. A vegades hi trobàvem revistes pornogràfiques. Com que feia poc que havien recollit la brossa, el sac era a peu pla. No va caler baixar pels munts de merda que s’hi acaramullaven.

Amb penes i treballs i deixant formes de sabates per tot el camí de tornada, vam tornar al poble. L’O. va anar directament a casa amb les restes del tresor reconquerit. Jo anava al seu costat. No cal dir que la seva àvia d’aquella feta, va decretar l’abolició dels crusants farcits de nocilla fins a nou avís prèvia dutxa desinfectadora desratitzadora i no se quantes coses més començades amb des.

Sempre riem d’aquella i d’altres gestes fins a l’hora de dinar. Esperem que arribi la N. amb els bessons. M’hi quedo el just per saludar-la abans que comenci entre els xiquets una batalla de gel.

P.D. Per cert, darrerament ha muntat un negoci per vendre jocs d’ordinador directament dels Estats Units. Em tornaria a fer anar a l’abocador si no en fes propaganda.

L’ALTRE

0
Publicat el 9 d'agost de 2005

El trobo al butxacó d’una bossa de viatge. És de fulls reciclats una mica esgrogueïts. La primera pàgina em parla del moviment intern de l’escultura. De com en girarar-nos i tornar a admirar una obra, aquesta ens ha de fer tota la impressió que mentre no la miràvem, ens feia llangots.

Un llistat de persones per a un sopar que no es va arribar a fer mai. Apunts sobre premis literaris. Un intent de racionalitzar despeses  (una tedeu encara valia cinc amb vuitanta i s’havia anat en quinze dies, tres vegades al cine). Idees per a una possible secció humorística per a la ràdio. Una llista de cotxes: un Renault sis, un Talbot cent-cinquanta, un Seat vuit-cents cinquanta…

"S’infectaran els mites" com a segona part d’un vers alexandrí. Cites d’Oscar Wilde, Scott Fitzgerald i Valentí Puig. D’una exposició al Picasso hi ha apuntat "La Minotauromàquia" -aiguafort i raspat- com a possible desencadentant del Guernika. Dos quadres del 41: "Dona asseguda en una butaca"  i "Dona en gris i blanc".

"Malvern és a Worcester", també llegeixo. I que s’ha de trobar com sigui (com sigui subratllat dues vegades) el catàleg de l’exposició de fotografia de la Dora Maar que es va fer a la Tecla Sala. Veure Antonioni. Esbrinar si "Les Enfants du Paradise" ha sortit en DVD.

Llocs on enviar el currículum. Una tal Cristina: trucarà? No trucarà?. Carn, llet, verdura, pa, embotit, pastadents, fairy…

ANIMALS

1

Era un gat tigrat de color ocre. El vam adoptar de petit. Quan marxàvem els caps de setmana, ell venia amb nosaltres. Era un més de la família i tot i fer-se gran en un pis, no va perdre mai l’instint animal.

Quan érem a la casa del poble, sempre rondinava per poder sortir. A l’estiu deixàvem que anés al seu aire. De vegades, si el veies de lluny i l’anaves a buscar, et bufava. Tu no hi havies de fer res allí. Aquell era el seu món i no hi entraven ni amos ni domesticitats.

De vegades tardava dies en tornar i quan ho feia, venia fet una llàstima. Una vegada va comparèixer amb l’orella tota sagnant. Però sempre es recuperava. Bevia, menjava, dormia i es deixava estimar el just per tornar a la jungla.

En el fons tots ens sentíem orgullosos de tenir aquell pinxo de barri que feia anar de corcoll totes les gates del veïnat.

En una d’aquestes sortides algú va reventar-li el cap amb un cop de roc. Vam trobar-lo ja gairebé sec dins un contenidor. No era un mort gens digne per un gat com aquell. El vam treure d’allí i el vam posar dins una bossa de brossa. Va ser enterrat al jardí amb tots els honors que es mereixia. 

Malgrat només tractar-se d’un gat, vaig sentir molta ràbia i impotència davant un fet tan gratuït com aquell. Mai no he pogut amb aquest tipus de coses.

Si avui m’ha vingut al cap la història del gat és perquè he pensat que el policia dels TEDAX que fa uns mesos va perdre el seu gos en un atemptat contra l’Institut Italià de cultura de Barcelona, tot i tractar-se d’un acte de servei, es devia sentir igual de buit. Amb tot, sempre li quedarà la petita satisfacció que la seva mort en va estalviar d’altres.

 Ho esmentava Joan de Sagarra diumenge a la Vanguardia i aquest matí ho he pogut comprovar jo mateix. A la porta de l’insitut s’hi pot veure un cartell: "Grazie Pretto", s’hi llegeix.

Un petit gest que és d’agrair.

CANÇONS

1

Quarts de cinc de la tarda. Estació de metro de Maragall. Passadís que comunica la lína 5 amb la 4. L’espai té bona sonoritat. Són uns quants els guitarristes que hi actuen. Sobretot a les hores punta.

El d’aquesta tarda, no l’havia sentit mai. Canta en castellà de sud-amèrica. Té força la seva veu. No tinc temps per entendre de què parla la cançó que interpreta. No en domino el vocabulari.

Davant meu un home també sudamericà, camina lentament. Porta una bossa de plàstic de supermercat. Alenteix el pas. S’atura davant el músic.

El guitarrista continua fent com si res. En el moment de passar jo per davant, l’home de la bossa es treu un bitllet de cinc euros i el deixa a la funda de la guitarra. El cantant atura la cançó i li ho agreix cortesment. L’home de la bossa continua caminant.

A l’andana, esperem plegats el metro. Ell d’una cartera de cuir una mica tronada en treu una fotografia. Se la mira i després em mira a mi: els ulls plens de llàgrimes. Després es desa foto, mirada i la meva indefensió, a la cartera.

ESPERA

0
En Biel fa el ronsa a l’hora d’arribar al port. Se l’esperava a principis de mes. Remenant papers trobo un preciós poema del Jaume Subirana. Baixo al moll i el dono a la Cristina i al Jaume.

ESPERA

    
Esperem mentre tot passa de pressa                                                                    asseguts a la llinda del nom nou.
                                                             
Esperem com un sobre sense adreça
com l’anell a la capsa, com uns bous
sense arada: amb la bossa preparada
t’esperem.

  

                          

ELLA

0
Publicat el 16 de juny de 2005

El nostre va ser un amor a primera vista. Jo sortia d’una relació molt llarga que s’havia fet tediosa, avorrida i previsible. Malgrat ser més gran que jo, la seva vitalitat em va fer embogir. Ho vaig deixar tot per ella. M’ensenyà a fer-me meus, també, els carrers del seu cos. Aprendre a poc a poc a saber refer-me en els seus ulls grisosos.

Ara, tot i que s’ha esvaït la fretura primera, ens neguem a instal·lar-nos en cap confortabilitat indulgent. Veiem aquells primers temps somrient des de la distància dels qui ja tenen una miqueta de camí fet. Tot ha passat pel sedàs dels dies. Projectes que anaren desguàs avall. Companys de barrila que ja són gairebé amics. Ens queden molts passos per donar plegats. Sabem que tot dura per sempre fins que s’acaba.

Darrerament m’he tornat a veure amb qui creia que ja ho tenia tot dit. Vaig deixar-m’hi unes quantes coses entre els seus braços. Ha tingut la decència de no llençar-me res. No ha canviat gens. Ens esforcem per edificar una amistat sincera. De vegades em pot una nostàlgia tendra pel record dels seus defectes. Per sort tots dos ja som més del que vam compartir.

Una gavina xiscla a la lluna on para el port. Un zumzeig de mosquit primerenc que no es deixa assassinar per les xancletes tot just tretes de l’armari. L’insomni que es va establint.

Em decideixo a musitar les quatre síl·labes del nom de qui per un llarg temps vull que acaroni els somnis que han de venir. Crido la son amb la cara contra el coixí dient fluixet, fluixet: Bar-ce-lo-na.

MEME

0
Publicat el 13 de juny de 2005

Un meme me manda hacer Jaume Subirana 

10 discos

"Breakfast at Tiffany’s" -Henry Mancini- Qui millor que Audrey Hepburn per apaivegar les dissorts d’una escriptor novell que després es convertiria en Aníbal Smith?

"Girona 83-87 – Somnis de Carrer" – Sopa de Cabra – Tres aprenents d’alguna cosa fent cerveses a "Los Padules", al carrer Nou del Teatre de Girona.

"Singles" – Els Pets – De quan el Gavaldà tenia cabell i nosaltres no teníem vergonya d’ensenyar el cul dalt un escenari.

"Ovidi Montllor a l’Olympia" – Ovidi Montllor – Perquè vull.

"Round about midnight" – Miles Davis – Perquè ningú esquinça les quatre coses que donem per segures amb una trompeta, com ell.

"Nevermind" – Nirvana- Perquè Kurt Cobain amb una guitarra, baix i bateria ja ens va avisar que estava tot inventat.

"Italienisches Konzert" – Johan Sebastian Bach – Bach is God, too

"Al Tall – 10 anys" -Al Tall- D’un temps, d’un país.

"El disc 1 de Pomada" – Pomada – Perquè no s’ho van creure mai que fossin un grup ni que allò fos un disc.

Discos de la vergonya

"The final countdown" – Europe- Sonava "Carry" quan vaig ballar "agarrao" per primera vegada en la meva vida. Una ortodòncia va fer que la cosa no passés d’aquí.

Música baixada

No tinc internet a casa. Faig ús de la professionalitat que se’m dispensa al locutori Ahmed.

Últim CD comprat

"Taxi" – Antònia Font

Última cançó sentida abans d’escriure això

"Mirona" – Pastora

Cançons importants

"Passaran uns anys" -Sopa de Cabra- Per com sempre acabes "buscant sota el cel, el sol de l’hivern".

"No n’hi ha prou amb ser català" -Els Pets- Perquè encara esperem que ens diguin d’una vegada per totes què més hem de ser.

"Escac i mat" -Umpah-Pah- Amsterdam. Tenia el nasset d’Ingrid Bergman. Martinis a la tarda i fum a la nit.

"Amor particular" -Lluís Llach- Per totes les vegades que no hem sabut/volgut/pogut dir t’estimo.

"So pallaso" -Extremoduro- Parades d’ametlers de la Terra Alta

"20 de abril del 90" -Celtas Cortos- En obrir la caixa de fusta on hi ha totes les cartes que no s’han atrevit a contestar-nos.

"Redemption song" -Bob Marley- Un estiu. Estrenàvem casa rere les escoles. Feia veure que escrivia poemes.

"Aviones plateados" – El Último de la Fila- sonava en uns baixos on se’ns arreglaven les rodes punxades de les nostres bicicletes.

"Tio Canya" -Al Tall- En directe a la Plaça de Bous de València abans que el PP no deixés fer el concert final dels actes del 25 d’abril.

Llibres llegits a l’any

Uns quants. No tinc cap mena d’interès en comptabilitzar-los.

Últim llibre comprat

"La maleta de l’escriptor" – Isidre Grau

Últim llibre acabat

"La velocidad de la luz" – Javier Cercas

Què llegeixo ara

"La maleta del escriptor" d’Isidre Grau, "Cants" de Giacomo Leopardi, "Càlcul d’estructures" de Joan Margarit, "Oliver Twist" de Charles Dickens, "Sputnik, mi amor" d’Haruki Murakami

5 llibres que m’han marcat

"Les dones i els dies" – Gabriel Ferrater -Per posar texans a la poesia catalana.

"Las personas del verbo" – Jaime Gil de Biedma – per la partida de ping-pong intel·lectual amb el que posà texans a la poesia catalana.

"Les neus del Kilimanjaro" – Tantes hienes que riuen.

"Cien años de soledad" – Gabriel García Márquez – Hi pots nedar crawl, braça o esquena.

"Journals" – André Gide – El pare dels blocs

"Els catalans als camps nazis" – Montserrat Roig – Malgrat voler deixar el llibre cada dos pàgines.

EDATS

0
Publicat el 20 de maig de 2005

Sorgim d’un temps arrasat. Als pares, els avis els van dir que no tenien dret a gaire cosa perquè no havien patit la guerra. A nosaltres ara ens diuen que no tenim dret a gaire cosa perqùe no ens hem atrevit a revoltar-nos contra tot.

"Els primes canutets d’amagat sota l’atenta mirada d’un tal Che Guevara", la lletra dels Pets, il·lustra el què som. Captaires enmig en un abocador d’idees i de projectes culturals per alguns exhaurits. Remenem en el que queda amb la por que algú ens digui que això ja ho va fer o dir algú, abans.

Molts, vam poder fer el gandul quan teníem vint anys. Repetíem cursos anant a l’institut només per riure amb els amics. A casa s’ho podien permetre. No sabíem què volíem ser. Ningú no ens ho exigia tampoc.

Ara, som aprenents de Rick Blane sense permetre que ningú ens abandoni en una estació. Figurants de Corto Maltés a través d’ETT que no ens atrevim a no tenir propi cap port. Batmans esguardant de nit la ciutat des del terrat d’un pis que mai no podrem pagar.

Avui he sabut les notes de les proves d’accès a la Universitat per a majors de vint-i-cinc anys. El 8,02 que he tret -disculpeu-me, disculpeu-me  la vanitat- em permetrà entrar a Humanitats l’any que ve.

Som els que tot i no resistir-nos a agafar el metro, deixem les escales mecàniques i pugem a poc a poc, esglaó a esglaó, fins a la superfície.

TRAPEZISTES

0
Publicat el 15 de maig de 2005

Parlar de Reus aquests dies, ha estat parlar de lluentons i malabars, de contorsionistes i pallassos, d’equilibristes i del més difícil encara. D’ooooooooooh i aaaaaaaaaaah per carrers, teatres i places de la ciutat.

Nou anys de "Trapezi". Nou anys d’invasió pacífica de rastes, de tambors enmig del carrer Llovera -si els prohoms s’aixequessin!!!- d’escups de foc al Mercadal, de veure passar la maroma a la plaça de la Llibertat.

Nou anys, també, d’acabar els espectacles que es fan al centre de la ciutat, enfilar carrer Ample amunt  fins a  La Palma i fer una cervesa esperant que comenci la darrera sessió. La golfa de quarts d’una.

Ni el Barça de nyam-nyam Eto’o pot amb les ganes de començar la nit del dissabte amb els darrers cops de cua del festival. Enguany he fet campana. Aixeco el dit orgullós, però, quan passen llista sota esqueixos de núvols; ja assegut en una buscada cadira de fusta plegable. 

Passen coses en un any en la pista principal de la vida de cadascú. A. i C. que fa quatre dies que s’estimen ja plegats i molt a la plaça de la Farinera; M. que té J. per terres aragoneses tocant en una orquestra; N. que ha estrenat pis i acull E., fins al juny de bolos per Catalunya amb un espectacle per a nens.

No, el nostre circ no és el de posar caps dins la boca dels lleons ni el de caminar damunt el llom de cavalls al galop. Com l’home que ara toca peces de Bach fregant copes de cristall o el personatge de cabells esborrifats que fa de tot amb boles de ping-pong, la nostra amistat es una amistat d’espais petits, d’actuacions de petit format.

Satisfets ens donem al somriure sorgit per un tot va bé? o a la mà desinteressada que ens frega l’esquena per fer-nos passar el fred que ens agafa desprevinguts. Som uns quants els que hem deixat la ciutat. Trapezistes sense cap mena de ganes ja de treballar sense xarxa, ens gronxem setmana a setmana, però, sabent perfectament de qui són els braços que aturaran la caiguda així que es doni.

LES PEDRENYERES

0

Baixem a Ulldemolins a buscar una mona. Núvol altre cop. Agafem la pista que just comença abans d’arribar al Mas de l’Argany. No cal baixar tot el coll d’Albarca. Fa uns anys que la van asfaltar. M’hi havia pelat molts genolls quan era un camí de carro ple de pols. A l’estiu baixàvem al poble amb bicicleta des de Prades. A banda i banda, ametllers en flor. Degut al temps, les poncelles del tot esclatades, no llueixen del tot. Fina gradació de roses a blancs. Bellesa mòrbida. És té la sensació que els arbres, quan ningú no els veu, estosseguen en un mocadoret que taquen de sang.

A Ulldemolins no hi ha la invasió de gent que hi ha a Prades. Discutim sobre què és millor. Jo, la veritat, ara mateix prefereixo aquesta calma. En un aparador d’una botiga, veiem unes ampolles de vi. La Cooperativa de Sant Jaume Apòstol se n’ha posat a fer. No podia ser menys tractant-se del Priorat. "Les Pedrenyeres". En fan de blanc i de negre. En comprem una ampolla de cada.

Tots dos són vins de grau. Per dinar tastem el blanc. D’un temps ençà els blancs han començat a tenir importància. Es poden trobar autèntiques delícies en cellers de Vilalba dels Arcs o de Corbera d’Ebre. Vins untuosos, rodons, que deixen una llàgrima densa. Aromes d’ametlles i de fruites. Paladars de canyella. Defugen aquella insubstancialitat dels vins fets de qualsevol manera amb raïm de fer xampany.

Potser li faltava frescor, però en obrir-lo, acompanyant una amanida tèbia de xampinyons i fer giravoltar el líquid per la copa, ja veiem que la cosa promet. Les mateixa flors tubercoloses d’abans, les retrobem dins l’ampolla.  Garnatxa blanca i macabeu Pica una mica la paladar. No ens podem resistir a fer un tall de mona, encabat de dinar. Comença a ploure lleument abans de posar el cafè al foc.

REFUGI

0

Mousse fred de verdura amb gambes. Vi blanc. Canelons. Maduixes amb xocolata. Cafè. Un cigar. Les nuvolades encara no han crescut prou com per tapar el sol. A la parada de davant de casa, una bossa enredada a les branques d’un avellaner. Anorèxics troncs pintats de liquen groc. Com si patissin del fetge. L’avet que va plantar l’avi s’ha anat torçant cap a migjorn. Un verd clar s’ha obert pas entre les branques; ara ja només és parcialment blau. Entre la llenca de pedra volcànica flanquejada de travesses de tren, al peu dels rosers que són tan sols una línies que surten de terra, canosos esfilagarsalls. No ha rebrotat la menta que es va plantar tocant als xiprers. La gespa és clapada de groc i verd. Caramulls de fulles ocres. Uns motoristes baixen de la muntanya per la pista de l’ermita.

PROPOSTA

0
Publicat el 4 de març de 2005

Implicar-se en el sentit de les coses, no sucumbir a l’arbitriarietat que imposa cada moment. Restar fidels a l’essència, compromesos amb el concepte. Acomiadar, sense dret a indemnització, mots com circumstància o conjuntura.

ELECCIONS

0

Caputxino de boira entre la terra i el cel. Un fred compacte, ineludible. Pantalons del pijama sota els texans."Segon suplent de vocal", deia el paper. A les vuit, a l’ajuntament de Prades. Hi estic empadronat. M’obre la porta el mateix batlle -de constructor, a amo pròsper de casa rural. "Tu no ets Figueres…? Quina tocada de (pips) haver de venir de Barcelona, no…?"No li dic que he sopat a Reus. Que he dormit poc. Poquíssim.

No conec al president de la mesa. Jupa de cuir mítings Felipe Gonzàlez. El vocal, alguna vegada ha vingut a casa a retallar els xiprers. Anorac d’astronauta virolat. L’altra, la mestressa del bar on agafen forces els caçadors, molts diumenges, abans d’engegar-se algun tret fruit de l’excés de carajillos. Jaqueta de vellut amb coll de lleopard. 

La resta de convocats van arribant: la filla de la fonda, la mestressa d’un altre bar, una noieta amb pantalons balders que parla amb uns ulls foscos i esbatanats…

"Falta aquell xiquet, el fill del de la Caixa…", diu l’autoritat. Són quarts de nou. Tots portem la nostra notificació i el llibret d’instruccions que ens han donat, per si de cas. "Sabeu què? El vaig a trucar". Escales amunt. Torna al cap d’un moment. "No contesten". Les dones es mires les unes a les altres. "Aqueix sagal deu dormir, vès", diu una.

Com que els titulars hi són tots, ens deixen marxar als qui ens estàvem a la banqueta. S’ha girat vent. Serè que ha escombrat la boira. Calmada, la consciència democràtica. La nau Enterprise, desdibuixada, en forma de núvol, damunt els nostres caps.