CELEBRACIONS
Pel meu amic Antoni Veciana i Ribas
L’atzar o aneu a saber què, va voler que el meu amic A. i un servidor nasquéssim, amb tres anys de diferència, el mateix dia: un onze de març. D’ençà que ens sabem -tota una vida si considerem que les respectives famílies ja es coneixien de temps- no recordo haver passat un aniversari lluny del seu costat.
Ja fa uns anys, sense voler, instituírem el següent diumenge del dia assenyalat, per fer una megacalçotada al mas del l’A. per celebrar-ho. Vint-i-un ens aplegàvem al peu del Puig d’en Cama, terme de la Selva del Camp (Baix Camp), diumenge passat. No m’hi sobrava ningú. Molta gent hi faltava. Trobar-se a Almoster cap allà a les onze. Els primers cafès i recollir les coques amb recapte del forn. Repartir la gent amb els cotxes -les pluges fan estralls als camins i no tots poden pujar- i enfilar en caravana, com una pel·lícula de John Ford, deixant el Mas d’Alimbau a la dreta i la vista del Camp, a l’esquerra.
A dalt, descarregar viandes i equipatges, preparar el foc de dins la caseta que servirà per fer la carn, l’escalivada i les patates i cebes al caliu de després els calçots ; els primers tasts de cerveses i vins -no fos cas que s’haguessin fet malbé amb el viatge! Fer el vermut mentre vas parlant amb la gent que fa més temps que no veus. Anar preparant els calçots tallant-los nas i tiges. Disposar-los damunt les graelles. Encendre el foc amb la redolta, esperar que hi hagi una bona flama, i tapar-la amb els calçots. Sentir com somiquen, com borbollegen….
Fa un parell d’anys que el dia del meu aniversari no llegeixo ni diaris ni miro les notícies de la televisió. Els atemptats de Madrid em van afectar molt. Recordo la tarda mateixa anant a treballar amb metro. Tot el que es respirava al vagons era tràgicament asfixiant. Hi havia una vulnerabilitat a flor de pell, un sentir-se a l’intempèrie de tot. Sense recer.
Sé que mai més no podré celebrar que faig anys sense que algú no em recordi que hi ha qui, malauradament, ja no en podrà celebrar mai més. No em sento ni afortunat ni culpable per aquest fet. Tot forma part de les macabres coincidències -sovint més macabres del que caldria- que l’existència et dóna. Vaig plorar les víctimes amb una impotència sorda, sentida. Aturar-m’hi més temps del necessari, seria una caricatura absurda i injusta dels qui sentiran el tuf del dolor eternament.
N’hem de veure unes quantes amb l’A. i amb la resta dels amics, encara. D’any en any, dient bestieses i rient a cor que vols, emboirats de vi i amb les mans ensutjades de calçot, drecem les nostres pròpies muralles contra les putades del destí. No pas com una evasió, sinó per fer veure a tothom -sobretot al Nil i al Biel que malgrat tot just sortir-los les dentetes enguany ens obsequiaren amb la seva primera assistència a la festa- que la millor manera de demostrar respecte per la vida consisteix en no aturar ni un segon, la pròpia.