Els dies i les dones

Així que sé que algú serà més d’una setmana a l’estranger -vull dir més enllà de la meteorològica península ibèrica, Andorra no compta- reclamo la meva postal. Preu per preu, demanaria una carta, però això ja no s’estila i m’he de conformar amb el targetó: la fotografia més o menys turística i la nota al darrera.

La darrera postal que he rebut és de de Copenague (Kobenhavn, en l’original) i mentiria si digués que no m’és especial. I no ho és perquè la imatge que s’hi veu -la lacònica sireneta d’Andersen i un mar calmat que sembla una cortina de ras sense planxar- no ho sigui de bonica o perquè el què hi diu no sigui emotiu.

No, tornar a passejar els meus ulls per aquesta lletra menuda i ben caragolada, m’ha fet pensar en altres temps, quan tenia aquesta persona instal·lada en la llunyania i allò que m’escrivia, m’eren petits tresors a rellegir i rellegir per fer-me’ls més meus sabent que aquella era l’única manera que tenia de posar-se en contacte amb mi.

Obro un calaix. En trec una vella capseta de fusta de marqueteria amb les frontisses una mica desconjuntades. Hi ha unes quantes cartes amb la mateixa lletra. Guardo els sobres i tot. Un recés. La nostàlgia tenallant-me. Una nostàlgia de no saber què, veritablement. Nostàlgia, suposo, de saber reconèixer-me en les cartes que jo també li vaig fer arribar i que deu tenir ella. Nostàlgia, suposo, de viure intensament cada mot i cada coma, imaginant, il·lusionant, perfent, una amistat a distància però a tocar.

De vegades, no cal que siguin coses espectaculars. Haver dormit bé. La complicitat d’un somriure laboral aquest mes que, per icompatibilitat d’horaris, no podrem compartir bocins de ser a l’hora de l’esmorzar. L’O. que mentre guillotina caps de lluç, fa daus de tonyina i talls de salmó, m’explica que s’han comprat un pis fora de Barcelona, que els bessons enguany ja fan primer i que la seva àvia està justeta. El mail d’una amiga blocaire acceptant de fer un cafè i explicant-me que, com jo, ella també aprofitarà aquest dies de festa per deixar-se explotar com Déu mana i treure’s uns sobresou. L’excusa per trucar els meus germans i sentir-los la veu. El gust del grapat de seitons fregits amb un raig de llimona que la N. m’ha posat en una plàtera i no m’ha deixat pagar de cap de cap de les maneres.

Amb un amic, entrem a un cibercafè. Quan anem a obrir la porta, però, un rètol ens atura: "Ingresen por la otra puerta". El meu amic somriu. "Vols dir que ja ens donaran l’alta, després?"

Tot serà gris, com a la cançó. Al cel, una pàtina de llard amb un deix de cendra tan sols. No es  veuran les juntures d’un núvol a l’altre. Tocarem a quietud. Aquella serenor audible de les primeres nevades. Blens de plomes desprenent-se amb parsmònia. Enfarinades a les cotes, als cims. Cinglades també vestides de núvia. Tantes fondalades que s’hi habituaran a les congestes ocupes del blanc més blanc.

Allunyem-nos del corcó dels joguets televisius. Dels estels domesticats amb filferros urbans. De les remors sorgides dels bitllets de banc. Aquell home de vermell, el de la barba, engreixarà la mainada decadent que portem dins a cops de Visa. Els tions es queixaran de maltractaments desmesurats. Farcirem galets i neules amb dinars de ser-hi sense voler ser-hi. Sobretaules extenuants. Seríem més bons si d’un foc compartit, en sapiguéssim treure rondalles impossibles tustant les brases. Guspirejant tranquils amb quatre dissorts controlades. 

Les empreses recordaran qui mana lot a lot. Els petons tindran el gust deixatat de les promeses esquives. Les mateixes nits hauran d’afigurar-se redemptors amb una identitat nova. Viatjarem confonent lloc amb espai. Serem més lliures a les nostres presons. A les nostres cel·les on embotim pertinences i afanys en una bossa del Tall Anglès. Les nostres pertinences… Allò que tant és si perdem per sempre o a terminis fraccionables a tres, sis o dotze mesos sense interès veritable.

A l’espera de la formació de conselleries, secretaries i altres departaments del govern del nostre país, baixem de l’actualitat política i esbargim una mica la neurona. Aprofito per recollir la proposta del Bloc Botxí. (Es veu que sí, que de tant en tant, s’abaixa la caputxa i sembla una personeta i tot. Salutacions!)

La meva tria: Els Pets. Per què? Doncs senzillament perquè han posat banda sonora a la meva vida. Un homenatge als qui han sabut evolucionar des d’aquells concerts souleros amb quinze mil persones dalt de l’escenari on sense cap mena de problema s’aturava un concert si a baix s’estaven hostiant "la violència a la plaça de toros" (Joan Reig, dixit), com si el sentís, fins a aquesta meravella que es diu Agost.

 En canvis jo sí que passaré la patata calenta a tres blocaires:  Puig d’en Cama, Marcús, Flux. Espero que ells facin el mateix. Som-hi?

ETS HOME O DONA?

No n’hi ha prou amb ser català

No sóc un forat

DESCRIU-TE

Massa jove per fer-me gran

A vegades el món em fa por

QUÈ SENTEN LES PERSONES SOBRE TU?

Una estona de cel

Jo sóc el teu amic

DESCRIU LA TEVA ANTERIOR RELACIÓ SENTIMENTAL

No t’enyoro

Un món, dues classes de persones

DESCRIU LA TEVA ACTUAL RELACIÓ SENTIMENTAL

Tan sol

Quan et trobi

ON VOLDRIES SER ARA

Calafell

Tarragona m’esborrona

COM ETS RESPECTE L’AMOR?

Fàcil

Cercles viciosos

COM ÉS LA TEVA VIDA?

Estúpidament feliç

Tantes coses a fer

QUÈ DEMANARIES SI TINGUESSIS UN SOL DESIG?

Jo vull ser rei

ACOMIADA’T

Retirada

Bona nit

                                                                                              copyright de la foto

El corrent de les paraules i el  de les accions no sempre es correspon. Diem coses que no entraran dins l’òrbita dels fets i molts gestos portats al darrer dels extrems quedaran dins tinters muts; mai cap ploma ni cap veu no voldrà insistir en donar-los immortalitat o a ser oferts al curs del vent que, diuen, tot s’ho emporta.

Habitem, tantes vegades, l’extraradi del jo… Aquesta cuirassa adaptable a cada exigència del guió que algú escriu per la circumstancia, per l’ocasió puntual. Aquest mirall egoista incapaç de retenir cap de les imatge que els altres potser els agradaria projectar en allò que tenim i som; deixar-les un temps més llarg prescindint de les presses, amanyagant-les com silencis de veritat.

Refractaris a les emocions que es desgranen d’una hora fins a una altra, d’una tarda a una altra, sense soroll de Grans Gestes, preferim regnar damunt muntanyes de cadàvers insatisfets demanant certificats poètics a la puerilitat de certa literatura, a la buidor de moltes filosofies obsolets que es desmunten amb el més feble dels repics metàl·lics de la pluja damunt un passamà, un bes despenjat o quatre somnis pendents d’acomplir-se.

(He tret la foto d’aquí)

Mirava de furtar alguna imatge per penjar en aquests verals i m’hi vaig encaterinar.

He rabiat tota la nit mercè el banquet de sang d’un servidor oficiat per tot de bèsties apocalíptiques armades d’ullals, fiblons i altre burxocs aquests dies. El nou jorn fa unes hores que s’ha rentat la cara. El sol a la fi es deixa veure. S’hi poden recomptar tots els rajos: és un sol de primària.

Tot i el jurament de començar a treballar a una hora d’una sola xifra, ens arrepengem tots dos. No hi ha culpables. Només culpabilitats. Esmorzem a fora. Però ja veiem que és l’únic que hi podrem fer a fora, avui. Enretirem la taula i les cadires per cercar un resquill d’ombra. Mengem sense pressa.

Satisfets d’estòmac, no ens explaiem en pròlegs abundants. Entrem a dins. La cuina és fresca. Les parets dobles ens allunyen de la calorada. Ataquem la feina on la vam deixar ahir. Només ens falta concretar el darrer dels textos a convertir. Comprovem que els altres s’hagin fet amics al pati, se sàpiguen el nom de cadascú i planegin tot de bromes en una gradació de mala bava variable cap a nosaltres, els seus profes i adaptadors.

Recapitulem. Ens emociona veure que tot el que va ser escrit una mica passats de voltes per tota l’excitació que comporta envalar-se, funciona i no es desfà com un castell de cartes o d’arena. Ataquem el darrer text. Em torna a guanyar per punts. Les seves solucions dramàtiques m’enlluernen. No puc fer altra cosa que treure’m el barret. Ho integrem amb la resta. Pulim les transicions. Hi ha elements escènics addicionals que encara hem d’enquadrar. Però ho tenim!

L’esquelet ja està fet. L’un per l’altre, em aconseguit fer més feina del què ens pensàvem. M’emociona haver estat capaç de partir de tot un paperam en aparença indominable per acabar amb aquest començ. Ens felicitem. Ens fem més amics. No hi ha cava. Som dos bogets enmig de la muntanya i només una gata potrosa ho sap.

Dinem de pressa. Arròs que deixem estovar -preferim passar-ho tot a l’ordinador que menjar en condicions- les darreres incursions a l’hort. Unes pomes. Mengem amb un somriure de felicitat. Satisfets d’una feina que potser no ens donarà per viure, però que ens retroba amb aquella parcel·la de cadascú que no sabem d’on ve. Amb aquella plenitud -ella quan s’abaixa el teló i comencen a aplaudir, jo quan sé que una pàgina o un vers és bo de veritat- que ens fa restar immortals el temps just per no creure’ns-ho massa.

Fem les bosses. Tanquem la casa. Ens assegurem que la "Mel" tingui menjar suficient. Una darrera ullada al jardí, al mas, a l’hort. A la placidesa de descobrir que hi ha tantes coses que en realitat no necessitem gens ni mica… Em toca conduir. Baixem fins a la carretera. Ella ha de ser a una seixantena de quilòmetres d’aquí. M’ofereixo a fer de xofer. Arribats a port m’acompanya a l’estació. Seguiré sol a Barcelona. Ella s’entornarà amb la "Mel" aquesta mateixa nit. Jo seré lluny. Però menys quan rebi un missatge al mòbil complint la seva promesa de dir-me que ha arribat bé i que ha estat tant feliç com jo. 

M?aixeco a una hora més que decent. Surto a fora amb lleganyes i tot. El cel potser ens vol dir pluges o només està atapeït de zenc per caprici. No tenim televisió i no  en sabem ni en necessitem les prediccions. Estesa de boirinades al fons de la vall. Entre els pins fumeroles compactes espessegen l’esguard. Un tomb per allò que ahir només era nit. Ara ja és un saüc malalt, desnerit. Un hort d?arrenglerats cogombres, pebrots, carabassons, cebes? Un parell de plantes de maria. La mateixa amabilitat de la casa la trobo en aquest bocí de terra amablement establert. L?herba és encara plor de rou.

La ?Mel? em ve reclamant festes. Consenteixo en gratar-li la panxa malgrat l?autopista zoològica d?insectes en operació retorn que hi transiten. Escolto. El silenci es bada pels esgarips guturals del bosc. La bomba d?aigua llença uns crits sincopats. Queda perfectament encabida en la banda sonora de tot. Una figuera de moro, ara. També un parell d?olivers. Rotllanes d?espígol i de menta. Atzavares de llengües dentades.

Senderols fressats de pinassa pèl-roja ens portarien a la civilització. Ens la fem nostra, a dins, desenredant-nos de la son amb cafè, te, formatge i fruita. L?amo del mas es fa ell mateix el pa. El fet de coure?l constitueix el principal esdeveniment social de la setmana pels habitants dels masos del voltant. És un pa de molla absent. Atapeït. Rodó. Me l?imagino mormolant improperis a baguettes de filferro esblaïmades.

No ens hi entretenim. Sota el porxo gairebé cobert de parra, comencem a treballar. Agraïm el tendal boirós que ens aixopluga del sol. La primera presa de contacte amb els textos prèviament llegits. En separem els que a tots dos ens van enamorar. Anem apuntant les possibilitats dramàtiques de la resta.

Enllestim més aviat del què ens pensàvem. Els que ens van robar el cor constituiran l?esquelet. Revisem textos descartats de cara a donar-los una segona oportunitat. Pocs ho mereixen. Entre tots dos, ens hem fet al cap una idea subjectiva de què no volem que esdevingui el projecte. Suggerir més que no pas dir. Agraeixo la seva experiència tetral. Pensar en escena sempre se m?ha fet complicat. No hi tinc tirada per natural.

Dinem més de l?hort. L?inventari és en general poc agraciat físicament. Però el ball d?aromes i gustos i textures, els dóna butlla a l?instant. Què lluny que som de les corporeïtats aigualides quotidianes! Barregem uns iogurts amb unes fulles de menta collides directament i picades. Una bona salsa per a l?amanida. Una mica de peix. Continuem regant-nos amb el Priorat. Sobretaula de cafè, marialluïsa i puro. La copa s?ha quedat pel camí. Ens donem les hores primeres de la tarda d?esbarjo. Llegeixo. Escric. Capcinejo. Bado.

A quarts de set tornem a clavar els colzes. Els textos elegits per a la glòria els ataquem directament emplaçant-los ja un espai escènic que encara desconeixem quin serà. Es deixen desmanyotar sense queixes. En deixem l?essència i en descomponem la part narrativa per fer-la moviment interpretatiu. Ocupem el mateix despatx que al matí. Idèntic parasol. Un medalló blanc és el sol rere les nuvolades.

 Ens barallem creativament parlant fins a quarts de deu. La llum comença a fer olor de vespre. Enretirem la paperassa. Una truita amb bleda i carabassó degradada per una tria equivocada de paella a revoltat ras. Escapcem uns fulls d?enciam amb uns tomacons escanyolits però d?un perfum intensíssim. Bullim una mica de pasta. Apurem el vi. Sota el llençol fuat d?estrelles que només podem intuir, la fem petar. Ens prestem als rituals d?exorcismes fraternals. Un inventari de noses sense aprofundir massa ni fer-nos-hi sang però deixant el vi just per demà a dinar. A dins, encara passarem la feina feta a l?ordinador. El primer borrador del guió. Un parell de tasses fumegen infusionada benignitat tranquil·la i plena.

L?estació de Sants és un desori desproporcionat quan hi arribo a quarts de set de la tarda. Acostumat a la litúrgia d?agafar sempre un mateix tren per anar sempre a un mateix lloc, ara, aquest canvi de rumb, és un petit malestar. A la mica d?ansietat de dirigir-te a un lloc inconegut, aquest cafarnaüm de gentam, maletes amb i sense rodes i desorientació general, n?afegeix un punt d?inseguretat que cal mantenir a ratlla. Però em faig indicar per les autoritats pertinents: l?home que em dispensa el bitllet, una dona que walkie-talkie en mà, davant la baixada a les vies, em confirma tren i direcció. Un rodalies atapeït. Puc seure.

Em vénen a recollir a l?estació. Retard. Hora foscant. Sí, el dia s?escurça. Enfilem amb el cotxe muntanya amunt. Camins oberts en canal per crestalls considerables. Les pluges darreres. Ens deixen una casa. O li deixen una casa, aclarim. Jo hi sóc afegit de més tard. Envaeixo, doncs, una fugida per descansar, per aclarir idees. Per retrobar-se.

Fa uns dies que he carregat les piles jo, que estic de ple endinsat en el nou curs. M?accelero perquè voldria constatacions a tot el què ha de venir. I res, que ningú no contesta encara els mails enviats. Que tothom esperarà, suposo, després de la Diada per començar a obrir correus, per reempendre el flux de les coses. La meva intromissió és tan sols una convit a fer feina.

 Un projecte pendent d?un dels mails que deia. No hi anava predisposat a aquests pins dreçats com llapis nous als plumiers dels infants que d?aquí no res ja seran de nou alumnes. Només que en aquests boscos tot just descrits amb la llum dels fars del cotxe, la gradació dels colors queda supeditada a la mica de matís dels corriols de les escorces i para de de comptar.

La casa ("L’arboç"), un vell mas rehabilitat, és una delícia tot fet acolliment de passar-hi dies i dies alimentant-te tan sols de zumzeig de bestietes i del silenci mateix del bosc. No en puc desfer més el paisatge, per ara. La nit. Assignar-me una habitació. El plànol de la casa. Pel mateix preu, una gata: la ?Mel? bruta coma una guilla, plena com un tuixó. M?olora mansa i va cap a la cuina per veure què li pot caure. Ben poc si el què vol és tall. Tirarem de l?hort. De seguida una amanida, el toc exòtic, un préssec. Una vinagreta i a córrer. Havia dormit poc la nit passada. Examen al matí. Una explicació del primer romànic donarà per aprovada, creuem els dits, Història de l?Art.

Mengem a fora. No en fa de fred. La meva aportació, a més d?uns iogurts que he salvat de la crema de la caducitat prematura, una ampolla de vi de Cornudella. Un reserva del 2003. Se?ns revelarà espès. Potent. Escaient potser per altre menjades menys superficials, però que ens fa riure després de la vegetal endrapada i ens animarà la sobretaula fins a una hora prudencial. La que ens marca el fred endinsat als ossos malgrat els mitjons, els pantalons llargs, les camises i les primeres jaquetes d?entretemps.

Avui senzillament he considerat que ja havia passat el temps suficient. He baixat al celler i n’he agafat una ampolla. Un llevataps ha anat tirabuixant el capdamunt. Plop. N’he comprovat la qualitat. N’he olorat la part que tocava al líquid. 

He deixat que l’ampolla respirés un quants minuts. Me n’he servit una copa. Davant un fons blanc n’he mirat el color. L’he olorat. L’he fet voltar en el sentit de les agulles del rellotge. L’he tornat a olorar. Un glop m’ha omplert tota la boca. El primer gust. El que m’ha quedat després d’empassar-me’l.

He intentat recordar què hem va cridar d’un raïm que ara és del tot diferent. He mirat al mòbil quants números d’aquells veremadors encara conservo. ¿De quin color eren els ulls amb qui vaig prometre’m de compartir aquest plaer als sentits? Tantes expectatives que no s’han acomplert… 

Trucaré als que els ha semblat bé els petits canvis que ara emprenc. Obrirem unes ampolles d’aquell temps que ara ha acabat. Ens emborratxarem deixant que cadascú hi digui la seva. Com sempre, no faré gaire cas de res. Ja són unes quantes les anyades. Mentre es pugui beure, jo no demano gaire cosa més.

Ara toca tornar als ceps, recollir els gotims, portar-los al cup i  arromangar-se els pantalons de nou. Trepitjar bé el raïm amb els peus, sense encantar-se ni anar massa de pressa. No és senzill treure el millor suc a aquesta vida. Ja veurem què passa.

Campanya "Jo també vull un esta propi"

Havia pensat que hauria estat bé contractar un negre blocaire perquè hagués remogut aquest bloc i hagués penjat, durant la meva absència, els millors apunts d’aquesta temporada. Però ai las, es doblers no em sobren. I encara que us sembli mentida, els negres van cars.

Així que aturem les màquines. Omplim els pulmons d’aire i les bosses i maletes amb tot el que no em fet durant l’any i que pretenem enllestir en la setmana llarga que durarà aquest parèntesi.

Sigueu dolents. Llegiu molt. Estimeu amb demsesura i no us oblideu de tornar a sucumbir en aquests mots, així que hi tornem. 

Fins aviat!

En aquells temps, m’explica, havia descobert la novel·la d’una escriptora catalana que l’havia fascinat. Una raresa dins la literatura nostrada: pel seu llenguatge, per la mirada polièdrica. No en sabia massa cosa de l’autora. Que havia militat al PSAN, que escrivia poesia…

En aquells temps, em diu, ell es guanyava els pesquis fent de viatjant de material fotogràfic. Recollia rodets per revelar i els tornava el dia vinent convertits en fotografies. La seva ruta seguia diversos pobles de les comarques de ponent. Arribava fins a Balaguer. Feia tres-cents quilòmetres cada dia. Li agradava el tracte amb la gent.

En aquells temps, em conta, organitzava actes literaris en un ateneu de la seva ciutat amb la complicitat d’un bon amic. Volien ser el centre del món literari i cultural. Convidarien la novel·lista. A mesura que anava endinsant-se en la novel·la, més ganes tenia de conèixer tot el que havia escrit.

En aquells temps, relata, passat Linyola i arribant a Ivars d’Urgell, s’adonà que a la bandera que onejava a la façana de l’ajuntament, hi havia un crespó negre. Preguntà al comerç on parava, el perquè d’aquell toc de dol a la roba. "Una del poble que escrivia", van dir-li. I va sentir com un calfred. A la solapa de la gran novel·la, va descobrir que la del poble que escrivia, era la seva gran novel·lista.

En aquells temps, rondalla, les il·lusions per deixar-se fascinar per un autor descobert, eren ja un motor necessari per a tot. En enfilar la carretereta que traspassava la general fins a Castellserà, va sentir una fiblada al cor en veure el cementiri, voltat de xiprers, obert. Se li escapà una llàgrima. Va girar el llibre com si tingués por que el dolor s’hi encomanés.

Sempre m’ha commogut aquesta història que potser no és certa del tot. Fa temps que no ens veiem, amb el seu protagonista. Va passar un juliol de 1998. La gran escriptora es deia Maria-Mercè Marçal. La novel·la era la bellíssima "La passió segons Renée Vivien".

P. D. No fa gaire que he descobert, que el protagonista de la història, fa prop de dos anys que té obert un bloc de títol ferraterià. Però jo, no sé si creure-m’ho.

Estiro la samarreta damunt la post. Malgrat tesar-la bé, els solcs són evidents. Hi passo la planxa. La roba s’allisa. Queden al capdavall dos monyets. Les marques de les agulles d’estendre la roba. Ha estat fàcil allisar les altres arrugues. Aquestes es resisteixen. Una, dues, fins a tres passades per treure-me-les del davant.

És fàcil allisar els senyals perceptibles del pas usual dels dies. Més difícil és fer-ho amb els signes que ens recorden que vam passar un temps estesos, subjectats al prim  fil de la vida, abans que algú decidís per nosaltres que ja era hora de considerar-nos eixugats de les nostres desfetes, donar-nos un cop de planxa i deixar-nos preparats perquè ens tornin a rebregar.

El bar Quimet, d’Horta, és conegut pel lloro que fa anys hi havia en aquest establiment. Horta encara era una vila d’estiueig pels barcelonins. El lloro, es veu, era un expert en imitar el xiulet que feia el tramvia que parava a la vora. Eren molts els que prenien adelerats les seves consumicions creient que perdien el transport. Es recordaven de la mare del plumífer així que sortien al carrer i s’adonaven que se’ls havia rifat. L’animal acabà els seus dies al zoo de la ciutat que s’empassà la vila. Em conten que encara hi ha gent que diu: "avui he de baixar a Barcelona".

Tot plegat ho llegeixo a les cartes del mateix bar. Taules arrenglerades al llarg del carrer Rajoler. Prop de la plaça Eivissa. La llista d’entrepans fa venir salivera. La nit és fresca. Molt agradable. Demà tots tres treballem, encara que alguns s’axecaran a hores ben galdoses. La necessària llibertat que es guanya als dies laborables. Improvitzades. Sense guió previ. Somriures empeltats per l’alcohol domesticat. Tampoc no cal abusar. Però són cerveses i després encara gintònics, què caram!

De vegades fujo. Torno a ser la terrassa de casa. Hem pujat la taula i les cadires de plàstic del garatge. Van servir pel sopar de cap d’any. Hi passem un drap per netejar-ne la pols. De seguida ho envaeixo tot amb llibres, diaris i quaderns. En faig el meu quarter general així que arriba el bon temps. Enguany les gardènies substituiran els geranis. Raïms de flors malves i roses. Algunes pengen excessivament. 

La gata les olora. S’hi perfila els bigotis. Jeu al sol arquejant tot el cos i demanant festes. Fumo mirant-me-la. Hi ha una turgència consistent en les gardènies. Emplaçades dins les torretes grans, queden a joc amb la llicorella del terra. Amb la pàtina d’ocre que just llepa les parets; per trencar el color del ciment. Disposades rere cada pilastra, a recer del sol potent, enquadren la terrassa en una postal de benignitat autèntica, acollidora, rutilant.

I un somriure em pregunta on sóc. I he de tornar. Queda nit però ja no són hores. Toquen les tres. Parlem d’homes i de dones. No arribem a cap conclusió. Que ens compliquem la vida. Que la vida ens complica. Sempre el temps i qui trobar-se o deixar-se trobar per fer-lo menys feixuc: llistat de lloros que ens xiluaven a l’orella dolçament creient que ho havíem de deixar tot. I és clar, de tramvia, res de res.