Els dies i les dones

El meu avi, com a directiu i advocat de la Cooperativa Comarcal d’Avicultura de Reus, en ple auge als anys cinquanta, va fer dos viatges que li canviarien la vida: un als Estats Units i un altre a Rússia.

El contrast entre tots dos mons, entre tots dos models de societat, va ser quelcom que quedà fixat per sempre més en el seu tarannà. De tots dos països en va treure les seves conclusions: que els Estats Units era un gran país perquè qui volia, podia tirar endavant i que Rússia, tot i ser també un gran país, l’estat policial en què vivia, no el deixaria anar gaire lluny.

La desfeta del bloc de l’est, no el va estranyar en absolut. La puixança dels Estats Units, tampoc.

Tot i que el pro-ianquisme del meu avi a vegades ratllava la complaença gratuïta -tot el que era dels Estats Units per definició havia de ser bo- la seva veneració per aquell país fou sempre fonamentada per un respecte per la cultura de la llibertat que s’hi respirava i per la seva cohesió, per damunt de les diferències entre les seves regions, com a país únic sota una mateixa bandera -la màxima expressió del federalisme-; també per la desproporció de tot. "Allò, xiquet, va tot a ca l’ample", em repetia.

Sovint obríem un Atlas i em traçava, entre el fum de mitja fària, el viatge. Els meus germans ens sabíem de memòria la història del cambrer cec que el va atendre a Indiana o la del taxista de color que no el va entendre a Chicago per anar al Downtown…(què no donaria per tornar-les a sentir de nou!)

Guardo en una capseta, una moneda d’un quart de dòlar amb la cara de George Washington i uns mistos del Johnson Space Center, seu de la NASA, a Houston.

La constatació de les paraules del meu avi, se m’han fet avinents tot estudiant per l’assignatura d’Història de l’Art i descobrir mercè la xarxa, que a Nashville (Tennessee) hi ha una rèplica a tamany real del Partenó de l’Acròpolis d’Atenes! Fins i tot amb la mateixa estàtua d’Atena!

Mentre aquí per les exposicions universals només érem capaços de construir la mona de Pasqua del "Poble Espanyol", els de Nashville, no s’hi posaven pas per poc i reproduïen fil per randa, l’obra d’Ictini i Cal·lícrates. 

Considerada com una de les meravelles del món, més enllà de la seva grandesa arquitectònica, el f³n”>Partenó és la culminació del projecte democràtic de Pèricles amb l’ajuda de Fídies. Atena, la deesa de la llibertat, acull les processons que es poden veure als frisos d’homes que van a presentar-li els seus respectes. La primera vegada que els homes comparteixen protagonisme amb els Déus -representats en lluites mítiques als timpans d’ambdós façanes-, l’al·legoria de la pujada de l’home a l’Olimp com exaltació de la llibertat i la democràcia.

És curiós perquè el desenvolupament de l’Atenes democràtica no hagués possible sense els tributs que les altres polis pagaven diligentment després de les guerres mèdiques. Atenes, doncs, s’erigí com a garant de la seguretat  contra l’Hybris -la corrupció, la tirania- dels perses, aconseguint una esplendor mai vista.

Amb els Estats Units com a país guanyador de la confrontació de blocs, amb tot el camp per córrer que els dóna la postmodernitat, el Partenó de Nashville ens pot tornar a fer recordar que la màxima expressió de la llibertat -o d’una teòrica llibertat- una vegada, ja va ser construïda damunt la coacció, malgrat que en siguem hereus de la democràcia.

Ara, mentre Bush ja planeja quin serà el nou llop del qual ens haurem de guardar -Síria?, Iran?- trec del calaix els tresors del meu avi i malgrat que ho intenti, se’m fa difícil no veure’ls com a símbols de l’imperialisme, d’un edifici de suposades llibertats fonamentades damunt el tribut de la nostra impossibilitat per buscar nous referents que n’invalidin el seu discurs messiànic, de deïtat olímpica gairebé.