Els dies i les dones

M’ho va explicar en un descans. La seva àvia s’havia quedat sense tres dits de la mà esquerra de ben petita. Encara no havia fet tretze anys. Llavors les fàbriques de filatures, feien servir vailets per desencallar els telers.

"Un accident laboral" i riu amagant el seu accent de fageda que la delata. Doble plat de sopa freda, un embolic amb draps no gaire nets. Les criatures, ja se sap que exageren. I demà a trenc d’alba sant tornem-hi, menuda -pessic a la galta- mira que n’ets d’espavilada!

Ella, avui que és festa, treballarà. Si et contracta una empresa de treball temporal, només contabilitzen els dies laborables. Res de vacances. Res de festius. Cobrar el dia 10 i si et poses malalt ni parlar de baixes. Els festius van buscats: l’empresa paga les hores normals i un plus de festivitat.

L’empresa no pot permetre’s tenir tothom de plantilla. Si els treballadors d’eteté no funcionen, són els primers a saltar. A vegades amb un senzill missatge al mòbil pots quedar-te sense feina. L’empresa s’estalvia maldecaps i grans quitances.

Ella estudia als matins, a la universitat. No fa gaire van comprar-se un pis amb el seu xicot al costat de la platja.  Sap que no pot fer gaire el ruc. La hipoteca no perdona. S’esforça per fer la feina el millor que pot. El seu cap s’ho fa venir bé per coincidir amb ella davant la màquina dels cafès i convidar-la

A darrera hora sempre va molt consada. El soroll de telèfons sonant sense parar, es confon amb el brogit rítmic de les màquines que teixeixen. És llavors que li sembla veure la seva àvia. Amb la mà ferida s’esmuny entre la maquinària. L’àvia que li diu que ha de tirar endavant. Que no plegui.

El so de les monedes que entren a la màquina li esvaeix la il·lusió: surt el got que es va omplint de cafè. Al cap li acostuma a quedar saliva seca a la comissura dels llavis. Ella sent com un dolor molt intens als dits de la mà esquerra.

El pare fa asseure tots tres xiquets als seients del costat mateix de la porta. Els que tenen una taula al mig amb ales que es despleguen. El tren es posa en marxa.

Treu uns fulls de paper i uns llapis de colors i els reparteix. Dos d’ells s’hi posen: "així podrem ensenyar a la mare tot el que hem vist". Amb el més petit, es posen a mirar un de tants mostraris de joguines que ennueguen les bústies aquests dies: ben poques coses s’escapen del llistat als reis.

En arribar a la secció de les bicicletes, el pare diu: "de bicicleta ja en tenim, no?", però el nen agafa la mà del pare que vol passar de pressa els fulls i mirant-lo de fit a fit, un somriure maliciós fa: "sí, però es trencarà".

Aquests dies de cimera passejar a ran de mar, aprofitant les hores lentes de sol, i saber-se veí del mediterrani i de les paraules que les ones ormegen de cada port.

Hissar veles a bord de l’Alcover-Moll sabent-se’n grumet i capità a la vegada.

Del teu sud són les estufes que clifolla d’avellana que escalfaven a l’hivern més d’una classe del teu col·legi. 

CLIFOLLA f.
Clofolla (Reus).

Del teu nord, l’escalf del sol d’aquest matí a la platja del Bogatell.

 BOGATELL || 1. topon. Riera o corrent d’aigua, ordinàriament bruta perquè ha servit per diverses fabricacions, que desemboca en el mar, prop del barri del Poble Nou, de la ciutat de Barcelona.
|| 2. Llin. existent a Barc., Gelida, Molins de Rei, Vallirana, etc.

Defugir allò tan suat del "ciutadà del món".

Ciutadà del mot, si de cas.

Avui, que presumptament hauria de ser el teu dia, el vent escampa els colors d’aquest molinet de vent que tens posat al balcó. A l’estiu, algunes tardes, t’hi veia llegint una revista o fent-te les ungles mentre miraves com giravoltava.

No sé la teva biografia, però presumptament, te l’estimaves quan t’hi vas casar. Pressumptament de vegades, encara te l’estimes o potser t’estimes aquell que ara ja no trobes enlloc?

Els crits d’aquella nit, presumptament, van fer aixecar tot el veïnat. L’espectacle galdós: ell que et llençava a glops de veu tota la seva impotència de mascle derrotat. A ell també el conec de fumar-se cigarretes des de la mateixa finestra des d’on t’anul·lava, toro Osborne tatuat al braç.

Segons vam poder deduir, presumptament, el vas enganxar mirant-se una pel·lícula porno i ell va etzibar la tirallonga que el problema era tot teu perquè no t’estimaves, perquè tenies massa perjudicis, perquè no sabies tractar la gent. Que eres una amargada i una reprimida i tantes altres coses tristes…

A tu no se’t sentia la veu. Només la d’ell impartint justícia en el seu presumpte reialme de samarreta imperi, de cendrers sobreeixts, de mitjons sense canviar. Fins que la cosa va anar en augment i després d’un esglaiador:  "… contigo puedo hacer lo que me dé la gana". La finestra es va tancar. No vaig ser prou valent per trucar a l’Urbana.

Avui, que presumptament hauria de ser el teu dia, el vent em porta els colors del molinet del vent fins al meu balcó.

 Rere les cortines, Document d’Identitat en mà, certifico que m’agradi o no, aquesta V i aquesta M que hi ha al costat de la paraula "sexe", em fa compartir gènere amb molts que esgrimeixen aquesa condició amb la violència que es destapa quan es cau en la fosca misèria de l’ànima, la que ni tan sols pot acolorir cap presumpte molinet de vent amb els colors de l’arc de Sant Martí.

Hi ha dies que entre uns i altres, més val treure’s les sabates i perdre’s com més endins el bosc millor.

Ahir no vaig canviar l’hora.

No ho he sabut fins a mig matí que tot s’endarreria.

Havia quedat amb Albert Einstein per fer unes braves  i uns martinis en una terrassa qualsevol.

El físic s’ha encaboriat en demanar una tapa de pop a la gallega que ha endrapat a la velocitat de la llum (riures enllaunats).

Hem vist passar els cotxes, les famílies i el temps.

Ha estat llavors quan Einstein, amb el mostatxo regalimant de salsa, m’ha demanat l’hora.

Com ha rigut quan li he donat l’antiga, la d’abans!

Intuïa que li sortiria amb allò que tot és relatiu, per això m’ha aturat abans que jo pogués dir res, s’ha tret una baralla de cartes de la butxaca i m’ha ordenat que en tries una.

He obeït -convé sempre obeir Einstein- i després de mirar la carta, el quatre de trèvols, l’he tornada a lloc.

Ha estat tres quarts d’hora -brava ve, brava va- dient amb aquell accent tan seu: esss aquessssta?

I jo que no, que no, que no…

Finalment, perquè callés, en mostrar-me la reina de cors, li he dit fent teiatru del bo: és aquesta!

Més content que un gínjol ha demanat pa al cambrer per sucar a la salsa mentre exclamava: sssóc cuiunut, sssóc cuiunut de verrrritat!

Conduir lent, baixant de Prades, fins al Coll d’Albarca. Admirar-ne la vall, Siurana entrellucada al fons. Cotons d’alzines. Cotxes de diumenjaires a banda i banda de carretera escombrant els boscos. Verema de pàmpols daurats i gotims melosos feta per gent de color, a Cornudella. Remuntar el Coll d’Alforja amb el Montsant emboirinat al davant, majestàtic, eternament lunar. Al cedé, Ovidi Montllor diu "Coral Romput". Sentir-se a voltes molt ple. A voltes, com buidat.

Us coneixeu de l’escola. Totes dues sou de Tarragona. Ara estudieu a Barcelona i us havíeu perdut la pista una bona pila de temps.

Tu, tens vint anys i  després de d’equivocar-te en triar el batxillerat de ciències i començar econòmiques, ara fas tercer de periodisme. A la facultat cadascú va la seva bola i tothom sembla que porti l’uniforme d’estudiant de periodisme, no és com abans -dius- que hi havia més mogudes. Enguany has descobert que t’agradaria fer, en acabar periodisme, alguna cosa relacionada amb Història de l’Art. N’estàs enamorada d’aquestes coses. Mentrestant, guanyes quatre duros treballant com a redactora i càmera en una tele local, els caps de setmana.

Durant aquests tres anys has canviat tres vegades de pis, vas acabar bé amb la Natàlia -hi ha amigues amb qui no es pot anar a viure mai-, ara vius amb gent més gran -tenen 24 anys i la cosa canvia-. Aquest estiu, a l’Ecuador, vas quedar fascinada per un noi que t’explicà a cau d’orella les peculiaritats de l’art colonial del centre de Quito, però la cosa no va passar d’aquí. Allò amb aquell cambrer fa temps que es va acabar. Ara no estàs amb ningú.

Tens ganes d’estabilitzar-te una mica. Trobes que ara és el temps de ser a Barcelona tot i que a Tarragona la gent comença a moure’s i t’agradaria tornar-hi. Sigui com sigui necessites el mar i t’agradaria que avui plogués perquè així potser el partit que et toca cobrir, s’ajorna.

Tu, tens vint-i-un anys i estudies filologia àrab. Et va xocar que el primer dia de classe un professor us digués que per molt que treballéssiu, al final de la carrera amb prou feines sabríeu passar una frase d’àrab d’activa a passiva. A la teva facultat hi ha de tot: gòtics, mangas, popis i raperos. També algun gai. Als primers anys no gosen però al segon, tots surten de l’armari. Puntualitzes que cal diferenciar entre gais i locas.

Surts amb un noi de Tarragona. Vau ser molt amics i tal però ell tenia problemes d’autoestima i ho vau deixar córrer durant una temporada. Li ensenyes una foto que portes al mòvil. Aquest estiu ho heu tornat a provar i la cosa sembla que va com una seda. Ell ha de venir a fer un curs de disseny a Barcelona i us veureu més i serà genial, genial.

Enguany la teva germana va fer divuit anys i els pares li van regalar un viatge a Mèxic. Ella volia anar més rotllo platges i tu més rotllo arqueologia. L’huracà Emile us va agafar de ple a l’hotel. Va ser divertit. No, fa temps que no saps res de la Laura; un dia te la vas trobar de xiripa al Port. Sembla que encara estudia als Estats Units. A l’estiu treballes a una botiga de roba l’encarregat el qual es tirava la germana de la caixera però  no entens perquè paga el sou i els capricis de la caixera si es tira a la germana. Penses que hi ha alguna cosa que no quadra…

El tren arriba a Tarragona. Totes dues agafeu les motxilles i baixeu. Cap de les dues no us heu adonat que el noi que llegia al vostre costat, no ha passat pàgina en una hora de trajecte de tren.

Ja sabem com passarem el riu. Ara ja només ens falta saber amb qui.

Ni suportar-nos, ni entendre’ns. Ni acceptar-nos o arribar-nos a conèixer mai. Assumir-nos, tan sols.

Avui tenia pensat llençar-me directament a l’autobombo. Xerrant, xerrant, aquest bloc, ahir va fer un any!

Tenia pensat penjar una dissertació més o menys seriosa, sobre què representa per a mi això dels blocs; agrair que el número d’abril de "Caràcters" posés el meu nom al costat del de l’Oriol Izquierdo, Joan-Josep Isern o del Jaume Subirana -s’ha de ser molt valent per posar nom a una absència tan fonda; jo també crec que "Taxi" és un gran disc; en sap un niu d’això de les lletres aquest etern aspirant a Elvis Costello-. 

Compartir amb tots vosaltres, lectores i lectors -quants deveu ser?, us vestiu al bany després de dutxar-vos o ho feu a l’habitació? Ploreu els diumenges a la tarda amb les tv-movies de Telecinco? Oloreu els llibres quan els llibreters no us veuen?- aquesta especial efemèride.

Però no faré res d’això. Avui, encara que sigui mentida, tot de bones notícies m’han assaltat. Ens tornen els papers de Salamanca, legalitzen el domini punt cat, els de la Institució de les Lletres Catalanes comencen a organitzar un concurs on es tracta de fer petites ressenyes sobre llibres i per postres ja podem satisfer la vanitat de buscar el nostre bloc al Google i veure que hi surt!

Què és pot demanar més? Tan sols dir-vos que aquest any m’ha passat volant i que malgrat tot la majoria de les vegades qui escriu, és aquell xiquet que amb setze anys entrava a la llibreria Gaudí de Reus i sense aixecar els ulls del taulell, demanava a la Maria Pallach, si tenia el llibre de Gabriel Ferrater "Els dies i les dones".

Gràcies a tothom!

(S’accepten suggerències, comentaris i improperis -aquests darrers, almenys que siguin amb gràcia. He posat Mirindes en fresc pels qui tenien set. Unes quantes bosses de ganxitos obertes i triangles de pa de motllo amb nocilla, hauran de satisfer la vostra fam).

Un encàrrec que encara no tenen a punt. Per fer temps, faig un cafè en una terrassa. A la taula del costat, quatre dones. Cabells blancs. Voregen la setantena. Em poso a escoltar de què parlen. Sóc tereseta. Respectuós, però tereseta.

Una d’elles sembla que s’ha quedat vídua de fa poc. Les altres també en són. Malgrat l’edat, totes, com se sol dir, fan encara goig. "Has de començar de zero, acostumar-te a viure d’una altra manera". Totes van a la piscina, no es perden ni una xerrada a la biblioteca del barri i els néts les omplen molt.

Penso en la mort. Així en abstracte. No he patit cap pèrdua traumàtica. L’avi va deixar aquest món amb la placidesa d’acabar una vida. Vaig voler-hi ser aprop. Els seus altres dos germans no van tardar gaire a seguir-lo.

Tinc por de sobreviure als meus, de germans. Sé que sobreviuré als pares: és llei de vida. Però saber, encara que sigui de vell, que un dels dos pot avancar-se’m… Em fa pànic. Sé que són molts els fulls a embrutar i tants els ulls pendents per dir-los amor; tot plegat no ha fet més que començar, però hi penso i em fa por, veritable terror, com si saltés al buit una vegada i una altra i una altra i una altra…

Aquests dies de pseudo-vacances, quan no hi ha hagut pluja, puntual, a quarts de vuit, un sol agonitzant abrusava amb melmelada d’aram les capsades d’alzines i pins amb aquella intensitat zenital, pura, dels capvespres autèntics.

Ho contemplava assegut a la terrassa, fent un puret; descansant de Rodins, Picassos, Xènius i Rebulls.

Extasiat i humil davant aquell espectacle de bellesa natural, pensava en Jean Cocteau quan deia que l’únic que valia la pena de salvar d’un incendi era el foc. 

No entendre l’ésser. Descomposar-lo. Pelar-ne els cables sense treure’n el corrent. Prémer l’estany amb els dits. Esperar l’enrampada: contenir-la, assumir-la. Rabejar-s’hi. Convertir-la en un estri inextingible: com l’ombra, el desig o el minipimer. Tornar-hi sempre que la calma et pugui. No entendre l’ésser. Però no treure el corrent, no.

Dret, davant la porta del metro, veig el meu reflex fora del vagó. Si a fora hi ha llum, tot ell desapareix. Si per contra, la fosca tinta el defora, torno com per art de màgia. Amb la llum sóc Ell, el de dins: el que pensa, el que escriu, el que riu i el que tem. En penombra sóc Jo, el de fora: el que indefens i ferit, la penombra arrossega i rebat contra tot de somnis que s’esberlen just sortir d’una parada i arribar a una altra.