ILLENC
La badia, coberta d’emmalaltida boira, hi serà absent d’aquest paisatge. Com les gavines que xisclen els vents. Com els llaguts que tornen d’olorar el mar. La platja és d’asfalt, de ciment. Són pals de veles antenes de televisió primes com potes d’insectes panxa amunt.
Es descriuen les vores dels núvols, entre granulades immatges percudides d’aigua a gotellades tènues. La llum és blana rere les cortines: pateix d’anèmia -magre i salada alhora- i s’hi encalla entre el teixit blanc que grogueja. La deixo entrar.
Bulímia de mots que perboca així que és a casa.
N’empastifa el cedé de la cuina amb una versió de "La dama d’Aragó" en veu de la Maria del Mar Bonet.
Rento uns espinacs. Els trec les tiges. Passats per la paella, hi afegeixo un parell d’ous remenats i una llauna de tonyina que no he pescat.
Ara és en Biel Majoral que l’extractor de fum s’emporta.
Escalfo al microones restes de samfaina d’ahir. Fregeixo un filet de lluç arrebossat. Un bol amb dos iogurts, una mica de melmelada de maduixa i xocolata sense llet ratllada per damunt, reposava al congelador.
Tot just repelava la llepolia i encetava el cafè, que ja m’he quedat enredat en les xarxes. "Els detalls del món" del Biel Mesquida. M’aturo en els mots. N’esmoco la tendresa d’entre borbolls de passió.
La llum em deixa. Fumo a les fosques. Escric a mà. En la darrera entrada, també plovia a l’illa. Hi havia un nom de dona que ara ja no sortirà. Hi havia la mateixa dosi d’incertesa per tot.
Més veus. "Estigma" del Ponç Pons. Llegeixo en veu alta el poema "Passional a Virgili".
(…) el batec ancestral
de l’instint que m’empeny
a tancar-me nocturn
a una cambra on, corcat
d’humanesa, rescric,
sobre els folis d’un temps
que em devora, paraules.
Ja no cau aigua del cel. M’escolto en les paraules com si esperés un ferry que m’hagués de portar notícies bones.