Els dies i les dones

Ella, melic a l’aire i reglamentàriament pircingat. Texans pota d’elefant; esfilagarsats els baixos. Xancletes pistatxo. Intercanviem somriures. Les portes de l’ascensor s’obren: hi entrem tots dos. Em mira amb uns ulls de mel. “A quin pis va, SENYOR”? Fiblada penetrant allà on no ha estat mai ningú. “Al trenta”, compungit contesto. “Ah, jo em quedo al vint”. Deu pisos de caiguda lliure.

L’estrèpit de l’aigua al celobert, em desvetlla. Surto a la terrassa amb una cadira i escolto la mullena. Els plàtans es desdibuixen amb el rossec de l’aigua. Després, ja brunyits -verd elèctric de fanal contra la nit- la calma. M’aixeco per olorar les aromes de la terra xopa… i res. La llenca d’asfalt se’m queda mirant fent-se un panxó de riure. Un parell de cagarades de gos naveguen per un corriol fins un embornal.